Debussy és el pare incontestable de la música contemporània. Pobre, però refinat, detestava els convencionalismes i era capaç de gastar fortunes en obres d’art mentre, com correspon a un bon bohemi, la seva vida sentimental i la seva estabilitat emocional resultaven més que complicades. Diuen els que en saben que va ser el primer músic occidental a compondre a partir dels sons més que amb les notes. Amb La mer va renovar la forma simfònica, amb Jeux va inscriure la música per a ballet en un modernisme profètic i amb Pélleas et Mélisande va renovar l’òpera. Això per no parlar de la seva música per a piano (la producció més extensa, conjuntament amb la de Gabriel Fauré, en la música francesa del seu temps). Fins i tot va ser el primer que va adoptar a Europa el ritme pianístic del ragtime (l’antecedent del jazz) i coneixia bé la música d’Indonèsia, Java i Bali.
Debussy és l’origen de la revolució musical del segle XX perquè, a diferència dels romàntics (o de Wagner), ell no volia explicar la manera com sentia la mar, el vent i l’onatge, sinó reproduir-los musicalment, a la manera com els seus amics impressionistes reproduïen els colors purs segons els canvis de la llum a cada hora del dia. La seva paleta sonora particularment rica i evocadora l’agermana amb els pintors impressionistes i la seva música està vinculada per sempre amb Baudelaire i Verlaine. André Boucourechliev el va definir ja fa anys com l’home que va portar la llibertat a la música; i per a filòsofs com Vladimir Jankélévitch, és el músic que ha aconseguit mostrar l’atemporal. Resulta quasi impossible comprendre la filosofia d’Henri Begson —i en general la fenomenologia en la seva versió francesa— sense passar per la música de Debussy. Fins i tot Sartre, obligat a tocar el piano (cosa que detestava) per tradició familiar, va confessar més d’un cop que Debussy era, amb Ravel, el seu compositor predilecte. I arribà a afirmar en una entrevista a la New York Review of Books (“Sartre at seventy”, 1975), que un cop havia compost una petita peça d’inspiració debussiniana —afortunadament perduda, segons sembla.
El clarinet, el piano... l’impressionisme
La música de Debussy resulta difícil de comprendre sense la profunda transformació tècnica de bona part dels instruments musicals a mitjan segle XIX. Per posar només un exemple d’això, el clarinet, un dels seus instruments de referència, fou redissenyat per Hyacinthe Klosé i Auguste Buffet fill el 1843, en el que es coneix com a “sistema francès”. Aquest sistema, igual com va passar amb la flauta, demanava un canvi en la manera de tocar, equivalent a la revolució que havia significat el piano en l’època romàntica. El canvi en la digitació permetia molta més velocitat a l’instrumentista i Debussy va ser el primer a aprofitar aquesta innovació tècnica. L’impressionisme musical deriva en bona mesura de la revolució del clarinet i del piano, així com de la nova poesia i l’impressionisme pictòric.
El terme impressionisme va ser encunyat d’una manera despectiva per la crítica pictòrica per referir-se a un quadre de Monet titulat Impressió, sol naixent. Però els pintors i els joves artistes del moment el van adoptar fervorosament perquè definia perfectament el que pretenien fer amb la matèria artística: alliberar-la de la necessitat d’explicar una història, per centrar-se a aturar el temps. Des de 1874 (quan Verlaine escriu la seva “Art poètica”) fins al 1902, que Débussy presenta Pelléas et Mélisande a l’Òpera Còmica, hi ha un mateix objectiu en l’art modern a França. Es tractava d’alliberar l’art de la narrativa. El Pensador de Rodin (1880), els quadres, avui injustament menyspreats, de Puvis de Chavannes (com El bosc sagrat, del 1884) i la filosofia de Bergson a Les dades immediates de la consciència (1889), apunten en un mateix sentit: salvar el present, viure l’instant com a plenitud abans que el gaudi de l’instant no sigui anorreat per la història —que és el mateix que dir la tragèdia.
Com la poesia de Verlaine, Baudelaire i Stéphane Mallarmé, la música de Debussy no és lineal en el temps, sinó que es caracteritza per una successió d’impressions que, a l’extrem, tenen la pretensió d’abolir el temps (val a dir que el temps és la matèria primera de l’art immaterial per excel·lència que és la música) i, en darrera instància, voldria eternitzar-lo. Es proposava “no escoltar els consells de ningú, sinó el soroll del vent que passa i ens explica la història del món”. I, per a molta gent, fou el primer que ho va aconseguir. El seu llibre (dissortadament pòstum) Monsieur Croche, antidilettante és, a part d’una manera de passar comptes amb els contemporanis, una font interessantíssima de reflexió sobre la bellesa en la música. Que algú que havia ingressat al Conservatori amb deu anys detestés per conservadora la Roma on va ser becari a la Villa Medici l’any 1884 no és la menys important de les seves confessions.
Buscant sovint la seva inspiració temàtica en la Grècia clàssica, Debussy indicà ben a les clares la intenció de la seva música: situar-se en un “més enllà”. En les formes impressionistes no hi ha una història, en el sentit de temporalitat, sinó un esforç per tal d’eternitzar l’instant. I el mateix es busca en la música de Debussy. Els estudiosos de la seva música estan d’acord a considerar que el que li interessava era el color o la sonoritat de cada acord, independentment de les dissonàncies que es puguin arribar a produir quan xoquen amb els altres acords. Potser per entendre la seva música cal reflexionar sobre “Claire de lune”, el sonet de Verlaine que ell va musicar dues vegades, en 1882 i en 1892 : “Contant en mode menor / l’amor vencedor i la vida oportuna / no sembla que creguin en la felicitat / I la seva cançó es barreja amb el clar de la lluna”. Llegits per sobre poden semblar uns versos cursis. Però reflexionant-hi amb una mica de silenci, la lliçó és clara: la música no ens fa ni feliços ni desgraciats, simplement ens abstreu del temps per barrejar-nos amb el cosmos i el clar de lluna: la pretensió és, ni més ni menys, que fer-nos de la mateixa substància que el paisatge i l’eternitat. En Debussy els acords musicals prenen una funció cromàtica; s’usen com si fossin colors. En paraules més tècniques: la tonalitat és testimonial i el mode és predominant. Això ho havia intentat el compositor rus Mussorgsky, però fins a Debussy no s’assoleix en plenitud.
I Bergson en filosofia
Si Debussy s’ha acabat convertint en una figura determinant per a la música de tot un segle (el de figures tan importants com Arnold Schönberg, Benjamin Britten, Pierre Boulez o John Cage, per dir només quatre noms) és, també, perquè en el seu cas la música es convertí també en la banda sonora de la filosofia francesa del seu temps i, especialment, en la música de fons (pianística, si us plau!) que acompanya la filosofia d’Henri Bergson, tan determinant a França fins a 1968. En paral·lel a la música de Debussy, la filosofia de Bergson va intentar explicar el procés pel qual el jo més profund no pot cristal·litzar mai en conceptes sinó que es manifesta per la intuïció. No és el raonament, sinó la intuïció (i el conjunt de les emocions) el que ens constitueix com a humans i el que uneix els sentiments interioritzats pel jo profund. En les obres de Debussy, el músic més genialment bergsonià, succeeix un fenomen similar si no idèntic. Per dir-ho així, el moment puntual de plenitud emocional és l’única eternitat a la qual tenim realment accés. Res no està congelat per sempre i tot és fluid, però només l’instant atorga sentit a les coses. I la música és el camí més directe al gaudi de l’instant. Tot flueix i, al mateix temps, tot està fora d’una concepció lineal del temps.
Bergson, a diferència dels filòsofs anglosaxons del seu temps, considerava que el llenguatge esquematitza els sentiments i que només permet mostrar allò més superficial dels humans. El llenguatge, lluny de constituir-nos, ens lleva tota profunditat. També la música de Debussy és inexpressable a través de la paraula. Només ens hi acostem per la intuïció que ens permet lligar mitjançant la imaginació les diferents escenes que passen per la imaginació. Imaginació és fusió, tant en la música de Debussy com en la filosofia de Bergson i en la psicologia contemporània. Com va dir el músic mateix, el seu únic conseller a l’hora de fer música era “el vent que passa i ens explica la història del món”.