Ençà i enllà

Arguments per desmentir el catastrofisme

En escenaris com l’actual, hi ha raons per pensar que els valors occidentals estan en crisi. O, almenys, dubtar si s’estan reformulant per uns altres de més agressius i intolerants. Gran part de la política emergent així ho demostra. Si bé molts dels qui es dediquen a fer previsions econòmiques i demogràfiques rebutgen els pronòstics més catastròfics.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan des de la política només hi ha l’objectiu de prolongar-se en el poder, els mètodes emprats per aconseguir-ho són d’allò més nocius. Un dels més comuns és el d’ocultar realitats incòmodes. Especialment, les que en un futur seran el resultat de les polítiques actuals. Arreu d’Europa i dels Estats occidentals han sorgit moviments polítics que representen el descontentament provocat per aquest encobriment. Si bé la indignació és justificable, les propostes alternatives no són, necessàriament, millors que les vigents. Tot i que, si fem cas de les tendències electorals, cada cop són més convincents.

Un exemple de l’ocultació de realitats futures per part de l’establishment és el document “Perspectives estratègiques del 2040”, amagat pel Ministeri de Defensa alemany i al qual va tenir accés el setmanari Der Spiegel. Es tracta d’una sèrie de pronòstics, impresos en 102 pàgines, que estudien escenaris polítics i de seguretat possibles devers el 2040. De prediccions, n’hi ha de tota mena. N’hi ha, també, de pessimistes. I tal com està el món, semblen més possibles —o creïbles— que les que auguren bonances i relacions positives entre els països.

 En l’àmbit social, el document esmenta un possible creixement de la població d’Àsia i d’Àfrica sense aturador mentre “l’antic Occident es paralitza”. Les migracions, calculen, “debilitarien la identificació amb els Estats a Europa per passar a una identificació amb grups socials, ètnics i religiosos”. Pel que fa a l’escenari de relacions internacionals, segons el mateix estudi, els Estats no occidentals guanyarien importància i pes intern, “l’orientació estratègica de la Xina i Rússia romandria incerta i els pactes espontanis crearien conflictes incalculables”. En termes econòmics i financers, “la capacitat dels països occidentals disminuiria, cosa que portaria conseqüències per a la política de seguretat i de defensa”. Alhora, les xarxes socials acabarien per consolidar la por en una societat “altament mecanitzada i vulnerable als atacs cibernètics i de manipulació”.

Tot plegat desembocaria en una fallida de la globalització, en aliances contraproduents entre països, en una desorientació dels Estats Units com a potència reguladora i en actituds bel·ligerants cap a l’exterior. És el pitjor dels casos possibles. Però també el més temut i, per a molts, el més probable. L’escenari de dualitat entre potències faria un tomb que perjudicaria allò que anomenem Occident. Tal com expressava la sociòloga Amparo Tortosa en un article publicat a Levante-EMV, “la crisi econòmica ha trencat les bases de pau social que es van instaurar a Europa després de la Segona Guerra Mundial: creació de classe mitjana i Estat del benestar. Mentre a Europa es destrueix, al sud-est asiàtic s’està generant una creixent classe mitjana paral·lela a la transició tecnològica, encara que tinguen pendent el desenvolupament dels drets humans i les llibertats públiques”. Si fins ara Europa havia dominat la configuració del benestar econòmic dins de l’escenari mundial caracteritzat per la bipolaritat, ara es troba en una paràlisi que contrasta amb l’evolució en altres territoris.

O no. Perquè, si bé aquesta realitat és palpable, tot queda molt lluny de capgirar-se. I si els governs europeus oculten realitats incòmodes obeint les ambicions de poder, els qui volen prendre el relleu dibuixen escenaris catastròfics per simple i lògica estratègia. Així ho entén Ernest Reig, catedràtic d’economia aplicada de la Universitat de València i professor i investigador a l’IVIE, Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. “Un dels problemes que té la Unió Europea és que els seus polítics no s’atreveixen a explicar als conciutadans com funcionen realment les coses i què hauria de canviar perquè l’economia fora més competitiva internacionalment”.

 

Una economia amb solucions possibles

La manca d’explicacions reforça la inseguretat en un projecte a hores d’ara qüestionat. És així com els moviments populistes “juguen amb un element completament equivocat: pensar que la sortida dels problemes actuals és allò que ells anomenen la recuperació de la sobirania nacional”. Reig argumenta que “vivim una densitat de relacions comercials que implica que, quan un país aplica un aranzel pensant que protegeix la indústria nacional, el que fa és crear dificultats. En el món tan interconnectat que tenim, si dificultes la importació, dificultes la venda a l’exterior i fas les coses més cares als consumidors”. De fet, tal com exposa el catedràtic, la globalització ha tingut el doble efecte de “traure de la misèria milions de persones d’Àsia” mentre “nosaltres ens beneficiem dels costos baixos de productes bàsics”. Reig assenyala amb intenció l’exemple dels Estats Units, “allà on l’economia està més globalitzada i hi ha plena ocupació: l’atur no arriba al 4%”.

El també economista valencià Gustau Muñoz assenyala la globalització com un fenomen positiu, però mal aplicat. “S’ha dut a terme sense contrapesos, de manera maldestra, sense contemplacions en benefici de les elits empresarials i financeres desconnectades i de l’ànsia comprensible de la Xina i l’Índia per progressar econòmicament a qualsevol preu”. En aquest sentit, Muñoz desitja que Europa i els Estats Units aposten per “propostes viables, com ara l’economia verda, l’avantatge tecnològic basat en el coneixement i en l’exploració de noves formes de produir i consumir”. Una possibilitat que no acaba de prosperar pel fet que alguns mercats tradicionals, tan obsolets com poderosos, impedeixen, amb el permís de l’establishment polític, l’evolució d’alternatives que els puguen perjudicar.

Des de l’àmbit institucional, també hi ha estructures que entrebanquen la cohesió i la millora econòmica. Muñoz argumenta que “el mercat únic i l’harmonització de polítiques són la palanca del progrés econòmic”. Aquest mercat únic existeix, si bé queda lluny d’estar del tot construït. “El problema que tenim a Europa és que s’ha creat una unió monetària, però no totes les infraestructures que l’han d’envoltar”, explica Ernest Reig. “No tenim una hisenda pública europea que puga fer el paper compensador que tradicionalment feien els Estats quan hi havia una situació de recessió. Quan es dona, l’Estat ha d’actuar creant un impuls des del punt de vista de la demanda. A Europa no teníem aquell instrument i això ha frenat un pressupost comunitari potent, i per això no podem desenvolupar polítiques d’estabilització econòmica, regular els cicles”. 

Aquesta manca d’estructures ha fet, segons Reig, que Europa s’haja construït responent als desequilibris, sense totes les previsions i sense tindre en compte les perspectives de tots els països. “Potser un ciutadà alemany està disposat a contribuir amb països que no tenen tants recursos perquè, en el futur, quan Alemanya tinga atur, es veurà compensada amb contribucions de l’altra part. Però si mira les xifres i veu que els països amb atur sempre són els mateixos, i concretament Espanya, l’alemany pensa que no li estan demanant ajuda, sinó transferències de recursos a un país que no ha sabut resoldre els seus problemes en els últims trenta anys”.

 

El vessant demogràfic

Entre les teories catastrofistes impera la de la descompensació demogràfica i les anunciades conseqüències devastadores. Gustau Muñoz no pronostica tals resultats, si bé assenyala que “les pulsions migratòries, amb fluxos descontrolats i imatges d’horror espanten una opinió pública que oscil·la entre la compassió (tret cultural europeu) i la xenofòbia (igualment, tret cultural europeu)”. Aquest últim tret és cada cop més rendible en política. I la compassió, tot i ser humana, no soluciona res.

Efectivament, hi ha una descompensació entre el món occidental, amb una població cada vegada més envellida i menys fèrtil; i uns altres indrets on la població també decreix, però a un ritme molt inferior que a Europa i l’Amèrica del Nord (vegeu gràfics). Andreu Domingo és sotsdirector del Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya. Ubica el sorgiment de la idea de “governar és poblar” en el segle XVIII, protagonitzada pels fisiòcrates i després transformada en una relació artificial amb l’estructura d’edats. “El que preocupa ara és l’envelliment”, diu.

Elaboració de Vanesa Prieto

Un afer que afecta tots els territoris, atès que “tot el món, no només Europa, s’endinsa en una nova fase demogràfica mundial marcada pel que passa a Europa, que el que fa és avançar-se”. El decreixement és un fenomen que està contemplat per les estadístiques. Els pronòstics sobre Europa marquen un decreixement de la població del 0,02% des de 2020, mentre que a l’Àfrica hi haurà, preveuen, un creixement positiu del 2,36%. Una xifra, cal dir, inferior a la de períodes anteriors i que, segons els estudis, continuarà disminuint. Alguns, malgrat tot, comparen xifres per “dibuixar escenaris de declivi i decadència”, assenyala Domingo. “Però si ho mirem des de la perspectiva ecològica i l’escalfament global”, sembla que el decreixement poblacional a Europa “no és un problema, sinó una solució”.

D’altra banda, pel que fa a l’envelliment de la població a Europa, el repte actual és el de les pensions. “Això és propaganda per vendre’ns assegurances i fer polítiques antipensions, que és el que estem vivint: la privatització és un gran negoci per a bancs i asseguradores”. Domingo desmenteix el pensament que “un país envellit no té iniciativa: el Japó o Alemanya estan entre els més envellits del món”. 

Ernest Reig apunta dos factors que han contribuït a l’estat actual de pessimisme. Un, la societat, segons ell infantilitzada, “que no assumeix que per aconseguir benestar s’han d’assumir uns costos”. L’altre, la política, acomodada en mentides per mantenir el poder i sense pensar més enllà de les eleccions. “Ho va dir Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea: saben el que s’ha de fer, però no saben com guanyar les eleccions després de fer-ho”. Tot queda, doncs, encallat. I, per tant, sense solucions proposades des d’on es prenen les decisions, cosa que allarga aquesta situació d’incertesa i desconfiança. Gustau Muñoz es pregunta “esfereïdorament” si “la humanitat aprèn a còpia de catàstrofes”. Amb els problemes evidents que hi ha sobre la taula i que en molts països s’accentuen i en vista de la manca de respostes, “un oscil·la entre la perplexitat i la indignació”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.