El poble l’adora com si fos el Salvador. Aquesta tarda de dimarts la gent arriba quasi fins a dalt de l’escenari a Pomigliano d’Arco, a la regió de Nàpols, per poder estar prop d’ell: de Luigi Di Maio, el guanyador de les eleccions, de 31 anys. Amb a penes el 33 per cent dels vots, el seu Moviment 5 Estrelles (M5S) ha guanyat la competència de manera esclatant.
“Presidente, Presidente”, aplaudeixen tots junts l’home que vol ser president del Govern d’Itàlia. I durant el discurs Di Maio es mostra segur de si mateix davant la gent: “Som la força política més potent, l’única que és capaç de tancar les bretxes obertes d’aquest país i vèncer ideologies. La dreta i l’esquerra són posicions antiquades”.
Dalt de l’escenari decorat amb globus Di Maio sembla en alguns moments com si ni ell mateix es pogués creure l’èxit que ha tingut. “Hem fet història”, crida. “Aquí mateix, en aquesta plaça, va començar la meva trajectòria política el 8 de setembre de 2007. Juntament amb altres activistes vaig reunir firmes contra diputats amb antecedents penals.
Deu anys després, el moviment fundat pel còmic Beppe Grillo és el partit més fort en les dues cambres del Parlament i busca un soci per governar. Com a primera opció, hi ha els socialdemòcrates reduïts al 18,7%. El seu cap de partit, Matteo Renzi, ha anunciat la seva dimissió. Però encara queda molt de camí per arribar a una aliança. Fins ara les coalicions estaven mal vistes entre els grillini. Renzi, d’altra banda, del qual es va burlar Grillo com “el petit imbècil de Florència”, poc abans de les eleccions va designar l’M5S com una “arca de Noè per a estafadors, gorrers, giracamises i maçons”.
Al capdavall, una cosa és certa: l’arquitectura política italiana està afectada. Un de cada dos vots és per a un partit antisistema populista. Al costat del 5 Estrelles, la Lliga euroescèptica i nacionalista de dretes de Matteo Salvini ha superat totes les expectatives amb un 17%. En canvi, els partits consolidats, els socialdemòcrates de Renzi i la Forza Italia de Silvio Berlusconi, han estat sancionats.
Encara no se sap quan es formarà el 65è Govern italià que hi ha hagut des del final de la guerra. El 23 de març el Parlament es reunirà en la primera sessió. Només després, sota la direcció del president, es comprovarà si hi ha cap partit que pugui donar la majoria al 5 Estrelles. Si no, seria possible que hi hagués unes noves eleccions.
“Per a nosaltres la Tercera República comença avui”, explicava Di Maio durant la nit electoral. “Per fi serà una república dels italians”. La Primera República es va afonar juntament amb els seus partits (els democratacristians, socialistes i comunistes) quan, a començament dels anys 90, es van descobrir la corrupció i el finançament il·legal de partits. La Segona República en la major part va suportar l’escandalós Berlusconi. Per això a l’estranger no sol haver-hi inquietuds pel seu partit, va dir Di Maio: “Per què us espantem més nosaltres des de l’M5S que Berlusconi, qui junt amb Salvini vol fer entrar al Govern un aliat d’Alternativa per Alemanya? (AfD)”.
Potser perquè en el Parlament Europeu l’M5S actua de manera semblant a l’AfD. I perquè és difícil identificar en quina banda de la política se situen, aquests 5 Estrelles, qui no volen ser ni de dretes ni d’esquerres i, en el fons, ni tan sols un partit.
Però als italians no els molesta. Al lloc de naixement de Di Maio, Pomigliano, els grillini han convençut un 65% dels votants amb la seva estratègia venuda com a “postideològica”. La ciutat als peus del Vesuvi, amb 40.000 habitants, és el lloc adequat per explicar per què l’M5S va poder rebre al sud més d’un 50 per cent dels vots. Aquí, on algun dia 15.000 persones van guanyar diners solament a través de projectes solidaris europeus, la crisi econòmica ha causat estralls i la pobresa ha augmentat. Ben mirat, també hi ha promeses com un tipus de renda bàsica de 780€, una pensió mínima igual d’alta i 17 mil milions d’euros en bonificacions per a famílies.
“No és que el programa no m’agradi, és que és surrealista”, diu Lello Russo, l’alcalde de Pomigliano. Té 78 anys, quan Luigi Di Maio va nàixer ell ja estava en el càrrec i des d’aleshores s’ha canviat dels socialistes als partidaris de Berlusconi. Com que, a més, va estar 38 dies a la garjola per suposades implicacions mafioses, Russo reuneix en ell mateix tot el que els 5 Estrelles menyspreen. El rebuig és recíproc, diu l’alcalde, i llegeix una llista de tots els alcaldes de l’M5S del país investigats per la justícia: “Els grillini es consideren, injustament, la raça ària de la política”.
El fet que fiscals massa àvids o amb prejudicis investiguin funcionaris és més aviat la norma general que no una excepció a Itàlia. A pesar d’això, la llista dels alcaldes de l’M5S que tenen problemes amb la justícia fa pensar. L’alcalde de Liorna és sospitós de la fallida fraudulenta. El de Torí és investigat per falsificació de documents. I Virginia Raggi, alcaldessa de Roma, ha de comparèixer al juny davant del tribunal per una acusació de falses declaracions.
A banda d’això, el resultat de Raggi a Roma és, després de dos anys escassos en el càrrec, tan espantós que al febrer el cap del partit, Di Maio, es va veure fins i tot obligat a defensar-la públicament –encara que amb paraules poc afalagadores, no veu possible un “efecte Raggi” negatiu per al 5 Estrelles. Al cap i a la fi, el futur de Raggi no es decidirà a Roma, sinó a la Via Morone, un carrer estret prop de la catedral de Milà.
Des d’aquí Davide Casaleggio dirigeix la seva empresa, a través dels comptables de la qual es controla i es vigila l’interior de l’M5S. Davide és el fill de Gianroberto Casaleggio, cofundador del partit, que va morir el 2016 i que, juntament amb Beppe Grillo, va impulsar la idea de la democràcia directa amb un sol clic de ratolí. La utopia de Casaleggio? Que els ciutadans decideixin en la xarxa sobre el propi futur, sense polítics, partits o parlaments intermediaris.
Un bon somni, però que ha rebut crítiques i burles. En l’M5S sols es pot parlar de democràcia directa en la mesura que les decisions importants es prenguin “directament des de Milà”, per part de Casaleggio i el seu equip.
Marco Morosini també ho pensa. Va escriure els discursos de Grillo durant quasi un quart de segle. No obstant això, sis dies abans de les eleccions al Parlament, va passar comptes al moviment, amb un article en el diari Avvenire. El precepte dels primers temps —tot el poder de la base— va caient progressivament en l’oblit, escriu Morosini. “El verdader cap és ara Davide Casaleggio”, els límits entre la seva empresa i el partit són difusos. En tot cas, Di Maio dirigeix formalment l’M5S.
La teoria de Davide Casaleggio com a mastermind secret i de Di Maio com a figura pública encaixa amb el que Casaleggio sènior una vegada va donar als seguidors: personalitats públiques al vell estil són un “anacronisme, una blasfèmia en aquests temps d’internet.”
El jove Casaleggio s’ocupa amb la seva empresa de la plataforma on lineRousseau, que és en cert sentit el sistema operatiu de l’M5S. Amb l’ajuda de Rousseau es fan les votacions i es gestionen totes les dades: un monopoli del poder. “La falta d’autoritats de control independents i el govern des de dalt afavoreixen les manipulacions”, adverteix Morosini. Tres quartes parts dels membres inscrits en l’M5S encara no tenen dret a votar perquè no estan “certificats” oficialment. Sovint per això uns quants vots són suficients per a una candidatura amb èxit.
I al revés n’hi ha prou amb una prohibició per eliminar candidats molests. Qui critica públicament la direcció del partit, com l’alcalde de Parma expulsat de l’M5S, com una candidata elegida per les bases a Gènova o membres rondinaires a Bolonya, es troba ràpidament apartat de nou. O si divulga correus electrònics enviats per treballadors de Grillo anònims, aleshores li arriba la fi de l’afiliació a l’M5S; o se li prohibeix l’entrada a la plataforma on line sense badar boca.
El nombre dels exmembres que han adoptat mesures legals contra el moviment no sols sustenta un advocat especialitzat a Roma, també perjudica la reputació dels activistes prodemòcrates. En una sentència d’un jutjat de Roma es va parlar d’“incompatibilitat evident” de diverses clàusules de l’M5S “amb l’estàndard mínim de la democràcia interna”.
Al mateix temps, els 5 Estrelles es van mostrar una vegada de manera molt convincent com a moralistes. Exigeixen reduir a la meitat els règims parlamentaris i han donat 23,4 milions d’euros a fons per a la subvenció de petites i mitjanes empreses. Decreten un màxim de dues legislatures, així com multes de sis xifres per infraccions contra el codi del partit.
Amb exigències morals tan altes, quan les instruccions internes de la direcció arriben a l’opinió pública fa mal que no encaixin en la idea. Com aquella del funcionari del partit M5S al Vèneto, que en la campanya electoral va recomanar al seu col·laborador: “Cadascú de vosaltres té com a objectiu els mateixos competidors directes i trau el pitjor possible d’ells —aberracions, fotos compromeses, explicacions i tota la resta que serveix per a campanyes negatives. Divertiu-vos”.
Baralles polítiques i decisions des de dalt no són característiques exclusives de l’M5S. Però augmenta la sensació que ara fins i tot esdevé normal un moviment que va començar sota el lema tutti a casa, ‘tots a casa’, i va llençar una campanya contra el sistema establert. L’esforç que Di Maio, president del partit des del 2017, ha de fer per mantenir unit el seu moviment, es fa proporcionalment més gran.
Qui l’acompanya durant més temps veu en ell un polític en un equilibri retòric. Un que es dirigeix als votants de dretes dient que la migració és l’“explosiu social que descompon la nostra societat”.
I que, a més, sap que la majoria dels partidaris té una visió del món d’esquerra alternativa. Al Parlament Europeu l’M5S està d’acord en quasi tres quartes parts amb l’Esquerra Unida i els Verds.
Com més acosta Di Maio el llindar al poder, més flexibles seran els posicionaments. El referèndum establert en el programa del partit per a la sortida de l’eurozona, que ell va acceptar com a vicepresident del Congrés el 2016? Ja no és un problema. Està “fermament convençut” de la permanència d’Itàlia en la UE i en l’OTAN, va dir al febrer davant de diplomàtics i professors. En qualsevol cas, segons va declarar, està d’acord amb Konrad Adenauer pel que fa a Europa: “Tots vivim sota el mateix cel, però no tots tenim el mateix horitzó”.
Els grillini juren el principi diplomàtic de no-intervenció, però donen importància a no ser considerats “ni aïllacionistes ni prorussos”, tal com va anunciar Di Maio a Washington. Que el seu portaveu de política exterior en el passat va ser convidat al congrés del partit de Putin “Rússia unida” i va criticar l’“agressiva OTAN”? Tampoc no importa ja.
Sols a Moscou ho recorden encara, i així va comentar igual de content el president del Comitè d’Afers Estrangers de la Cambra Alta la victòria electoral de l’M5S: “En cert sentit, la situació s’assembla a la de després de les eleccions dels EUA en què Trump va desafiar el sistema de manera similar”.
Cap a on anirà Itàlia si es troba un partit que pugui donar la majoria absoluta i portar els grillini al poder de Roma? Cap a una dictadura electrònica? No ho sembla. Però Europa hauria de preparar-se unida per a aliats al sud menys previsibles. “Els drets dels italians tenen primacia sobre els paràmetres de la UE”, anuncia Di Maio. A més, reclama més marge en el nou endeutament i una col·laboració més estreta en la distribució dels refugiats a Europa. Si no fos així, Itàlia reflexionarà sobre les transferències financeres a Brussel·les.
A Itàlia mateix, diu la gent de l’M5S, s’ha plantejat “una revolució pacífica”. S’han de suprimir 400 lleis innecessàries, així com limitar radicalment els privilegis per a polítics. Els altres ciutadans al final hauran de tenir pràcticament els mateixos diners a la butxaca.
Di Maio també es juga molt: segons les regles del seu partit, la política s’acabarà per a ell després de la segona legislatura que acaba de començar. Si no el voten ara com a president, amb 31 anys, li serà difícil més endavant.
Traducció de Mar Sanfèlix