Com seria Rússia si no governés Vladimir Putin, sinó un altre president? Un vídeo que circula per les xarxes socials a Rússia hi ha donat una resposta fa poc. És un vídeo promocional que anima la gent a participar en les eleccions a president del 18 de març.
S’hi veu un home que el dia d’abans de les eleccions se’n va al llit i diu a la seva dona que no votarà. Quan es desperta, Rússia ha canviat radicalment. Davant la porta hi ha un soldat negre que forma part d’una patrulla de l’exèrcit que el vol reclutar per al servei militar. El fill porta un mocador al voltant del coll com en temps soviètics. I a la cuina seu un gai que l’Estat va assignar a la família per donar-li allotjament.
Tot és un malson del qual es desperta a temps el protagonista per sortir corrent a les urnes electorals. Ha entès que, si no fa res, Rússia caurà en mans perilloses.
Han passat 18 anys des que Vladimir Putin va ser elegit president per primera vegada. Però de totes les eleccions en què s’ha presentat, aquesta, la del 18 de març, potser és la més absurda, el vídeo ho deixa clar. Se suposa que aquesta vegada seran unes eleccions fatídiques però al mateix temps es parodien. Una Rússia sense Putin, tal com ho veuen els directors, sols és possible com a acudit, amb negres a la porta i gais a la taula de la cuina. Els votants han sigut cridats a evitar alguna cosa que de cap de les maneres pot passar.
Que diferent sembla en comparació amb les eleccions de fa sis anys! Llavors s’havia dut a terme una onada de protestes per Moscou i Sant Petersburg. “Putin és un lladre!”, es va escoltar en aquelles manifestacions massives.
Avui ja no ens podem imaginar viure sense Putin. En 18 anys ha crescut amb el seu país, ara és tan omnipresent per als russos com la tricolor russa. En realitat, les eleccions sobren. Ell mateix es veu diferent. Fins ara ha renunciat a una campanya electoral. I com si hagués de demostrar que ja no pot separar el càrrec de la persona, el dijous, durant el missatge anual del president, va anunciar el seu programa electoral davant de les dues càmeres del Parlament.
Cadascú va rebre alguna cosa. Putin va prometre una reducció d’un 50% de la pobresa, però també una arma poderosa per a l’exèrcit: entre altres, míssils nuclears de llarg abast sense restriccions. En pantalles gegants es pot veure com les noves armes eliminen els suposats objectius americans en la gràfica. Tot va ser ben rebut.
Ja fa quasi dues dècades que Vladimir Putin està al poder. Més que Leonid Bréjnev, antic secretari general en temps de l’URSS. Una generació de russos ha crescut coneixent sols una vida amb Putin. Amb el seu govern Rússia ha canviat, per a bé i per a mal. S’ha fet més rica i poderosa, però també més dura i tancada. Ensenya la força al Donbass i a Síria, però els ciutadans russos se senten de nou dèbils i en perill.
Com ha aconseguit aquest home seguir en el poder durant tant de temps? Què fa que el sistema de Putin sigui tan durador? I continuarà sent-ho si deixa de ser president? El que és segur és que, segons la Constitució, ja no pot presentar-se a les eleccions del 2024.
Són qüestions que ens porten a la província russa on els anys de Putin han deixat marques diferents a les de la capital i on viuen la majoria dels russos. Aquí s’entén millor com funciona la Rússia de Putin. Diguem-ho de manera simple: és un intercanvi. L’Estat inhabilita la població, però els dóna una altra cosa: la sensació d’estabilitat i d’una grandesa nacional recuperada. No us entremeteu, diu el Kremlin; deixeu-nos fer a nosaltres, us protegirem de la misèria econòmica i sereu respectats en un món hostil.
Estabilitat i grandesa nacional, aquestes són les promeses del sistema de Putin. L’engany i el poder són els instruments.
Defensors i oponents a la conca hullera del Kuzbass, Sibèria
Kemerovo, a l’oest de Sibèria, és un bon punt de partida per explorar la Rússia de Putin. La ciutat industrial (amb carrers rectangulars, neu grisa i edificis de l’època d’Stalin) es troba al Kuzbass, la conca hullera més gran de Rússia. Just darrere dels barris perifèrics comença la mineria a cel obert. El te es derrama de les tasses a les cases dels veïns quan s’exploten les pedres. Per dalt del riu Tom, congelat, l’emblema de la ciutat està il·luminat de roig. És el monument “el cor dels miners”.
Però de Kemerovo no sols s’obté hulla: també vots electorals. La zona és coneguda pels seus estranys resultats electorals. El 2015 van reafirmar el governador d’aquella regió en el càrrec amb un 97%. La participació va ser quasi tan elevada. En les eleccions al parlament del 2016 van participar el 87% dels votants inscrits; a Moscou únicament va ser un 35%, igual com a la regió veïna de Novossibirsk.
Per al Kremlin, les regions com Kemerovo són essencials. Amb els seus vots compensa el que no aconsegueix en grans ciutats com Moscou o Sant Petersburg. I ocorre el mateix tant amb els vots com amb l’hulla: Kemerovo exporta el producte acabat allà on es necessita i arriba fins a la Xina. Els vots van a Moscou, a l’estadística central.
Valentina Trubizyna i Nina Nilova corren de pressa sota el sol pel carrer de la Primavera. Mouen els braços amb un bastó tan alt com és convenient, atesa l’edat que tenen. La marxa nòrdica és un esport de jubilats popular a Kemerovo, degut al governador local Aman Tuleyev, que va repartir els bastons als veterans del treball. A Tuleyev li agrada regalar. Reparteix bicicletes per a nens, o botes d’aigua, i fins i tot en algun moment se sent per tots els tramvies de la ciutat: “Regal del governador Aman Tuleyev”.
Quan Valentina Trubizyna va fer 80 anys, Tuleyev va augmentar notablement la seva pensió, ara rep uns 260 euros al mes. L’any passat Tuleyev es va sotmetre a una operació i ella va plorar, afirma Valentina. Però ara cada matí escolta el clàxon dels seus escortes quan el governador va a treballar de matins. “Aleshores ho sabem: el pare ja ve.”
Tuleyev és, a petita escala, el que Putin vol a gran escala: aquell sobirà que va fer sortir el seu poble de la misèria dels noranta. Va pacificar la commoció que sofria el Kuzbass per les vagues dels miners i les guerres entre màfies. Entretant, té 73 anys i els seus mèrits romanen en el passat. Però mentre Tuleyev s’ocupi de la calma i Moscou aconsegueixi vots, el Kremlin està content. Valentina i Nina també votaran el 18 de març. Potser als candidats dels comunistes que es consideren el partit dels jubilats clàssic?
“No, Putin, sols Putin; nosaltres, les àvies, sols votem a Putin!” Criden i se’ls trenca la veu de sobte. Encara que, recorda Nina, sí que coneix algunes babushki que donen suport a Ksénia Sobtxak, la candidata liberal, perquè la coneixen dels programes de televisió que presenta. “Però nosaltres les hem amenaçades amb aquests bastons”, diu Valentina i alça enèrgicament la mà.
“Autoritarisme, però des de baix”, així anomenen alguns el model per justificar-ho. En veritat, l’autoritarisme ve des de dalt. Però sols ho nota qui es rebel·la, i aquí no sol passar, això. Fins i tot l’oposició lleial al Kremlin és dèbil. Els comunistes no han aconseguit arribar al territori del parlament, i tot això en la conca del Ruhr russa amb els seus nombrosos treballadors.
Tant més es van sorprendre els habitants de Kemerovo quan el 2017 la política va retornar a la seva ciutat. El polític opositor Aleksei Navalni visitava Kemerovo. Va ser l’únic que hi va anar, igual com és l’únic que ha dirigit una campanya electoral considerable a Rússia. Navalni és un estrany en la política russa. No s’até a les normes no escrites del Kremlin.
Al novembre, Navalni va parlar en una manifestació en què, per sorpresa dels habitants de Kemerovo, van participar centenars de persones. Les autoritats havien autoritzat la manifestació sols als afores i havien tallat les línies de bus que arribaven fins allí. “Com heu aconseguit venir-hi?”, va preguntar Navalni abans que res. La multitud va riure en la protectora obscuritat.
Va ser una actuació típica de Navalni, més un diàleg que un discurs. Va fer algunes preguntes en alt: quant guanyeu? Quant pagueu per aigua i calefacció? On estan tots els diners del Kuzbass? Voleu que tot sigui així? Navalni és un populista amb carisma. Pot captivar la gent com ningú a Rússia. I ha après. Ara uneix el seu antic tema (l’enriquiment propi de l’elit de Putin) amb el creixement de la misèria social al país.
Però aleshores, Navalni va tornar a l’allunyada Moscou, els seus seguidors de Kemerovo havien de continuar treballant tot sols. El seu equip està allotjat en un edifici d’oficines al centre de la ciutat, els joves entren i surten i sostenen fullets.
Ksénia Patxomova dirigeix la plantilla de Navalni. Va estudiar dret quan la seva pel·lícula sobre la quantitat de mansions que tenia el primer ministre Dmitri Medvédev va causar sensació a YouTube. “Vaig sentir dins de mi que alguna cosa feia clic”, diu ella. Va veure Navalni quan ell va inaugurar l’oficina a Kemerovo el març del 2017. A l’agost va prendre la direcció. Va ser un canvi en la seva vida, i no solament en la seva. La mare de Ksénia va perdre el treball, fins i tot la seva àvia va rebre alguna visita de la policia. Ksénia mateixa va ser detinguda més d’una vegada, hi havia registres, conta amb una mena de ràbia jovial.
Per a la mare va ser més difícil. Havia treballat durant 26 anys en una escola d’art estatal, ara treballa com a venedora. Natalja Patxomova ho conta mentre la seva filla seu al costat, i sembla com si encara no pogués creure què els ha passat. És la història d’un despertar.
L’any 2017 va començar amb el regal de Natalja a la seva filla d’un calendari de Putin. No s’imaginava que Ksénia estava a punt de treballar per a Navalni. Ni tan sols sabia qui era Navalni. Era una típica mestra, “part del sistema”, com ho diu avui. Per a les eleccions organitzava amb la seva escola “brigades de concerts” per “donar ambient”. Però no tenia la sensació que vivia sense llibertat.
Mirant enrere ho veu d’una altra manera. “La política ha envaït les escoles”, diu. Li exigien que fes entrar en raó a la seva filla rebel. La van acomiadar com a directora de l’escola. Les companyes de feina es justificaven pel seu silenci plenes de llàgrimes, altres trencaven el contacte. La millor amiga li donava suport, però apagava el mòbil quan quedava amb ella. És clar que sempre ha sabut que l’oposició estava bloquejada. “Però m’era igual, jo sí que donava suport a Putin. Jo era molt... amorfa”, diu.
“Apolítica, eres tu”, corregeix Ksénia amb duresa. “Un ciutadà ideal d’aquest país”. Ara totes dues estan compromeses amb la política, encara que algunes coses les veuen de manera diferent. “Putin és un home envellit que va perdre el moment per retirar-se amb dignitat. Ho sento”, diu Natalja.
“Putin és un polp que s’agafa fermament a Rússia. L’hem d’arrencar”, diu Ksénia.
Al desembre Ksénia estava a Moscou per elegir amb altres delegats a Navalni oficialment com a candidat. Es van reunir en una carpa amb calefacció als afores de la ciutat perquè no podien llogar cap sala. Navalni va assistir amb vestit i corbata, a un costat tenia la dona i els dos fills. Tot semblava ser una política normal en una democràcia normal. Era com si Navalni volgués dir: si el Kremlin fa com si hi haguessin eleccions, aleshores actuaré com si fos candidat.
Però, per descomptat, el Kremlin el va deixar fora. El sistema de Putin havia d’aconseguir el seu monopoli. I així el Kremlin va recórrer als instruments de poder i engany: poder, utilitzant una sentència judicial manipulada per a l’exclusió de Navalni. I engany perquè es tractava de protegir de la realitat, de la verdadera oposició, la imitació tan artística dels vots. Putin no tem els defensors de Navalni, són una minoria. Tem la idea que Navalni es faci càrrec del sistema polític a Rússia i que pugui destruir-lo com un virus.
Un dia després de la votació en la carpa, la comissió electoral central es negà oficialment a enregistrar els candidats de l’oposició, al·ludint un antecedent penal impugnat per Navalni. Va ser una derrota esperada, dolorosa. Tampoc no es va suavitzar pel fet que altres candidats es beneficiaven de l’expulsió de Navalni: Ksénia Sobtxak, la periodista de televisió liberal, i Pàvel Grudinin, el nou cap de llista dels comunistes, no haurien arribat a les paperetes dels vots si el Kremlin no hagués tingut por que les eleccions fossin massa avorrides. Navalni des d’aleshores treballa per boicotar les eleccions. Però molts pensen que no és una bona estratègia. Divideix l’oposició, i l’efecte en la participació electoral serà difícilment mesurable.
La promesa de Putin als seus votants? Estabilitat. En cert sentit és el nucli de la marca Putin. I comparat amb el seu predecessor Borís Ieltsin, Putin ha mantingut la promesa. No hi ha hagut cap fallida estatal com la del 1998 ni cap crisi constitucional com la del 1993. Amb els preus de la gasolina van pujar els salaris, i la forta crisi econòmica de 2008 va suavitzar bé el lideratge. Amb Putin el futur s’ha convertit en previsible, molts russos n’estan profundament agraïts.
Només s’ha perdut la sensació d’estabilitat. Des que Putin el 2012 va entrar en el Kremlin de nou, el ruble ha caigut quasi a la meitat del seu valor respecte a l’euro. Els ingressos reals han disminuït quatre anys seguits. Oficialment, 22 milions de russos viuen en la pobresa.
La depressió econòmica va començar abans de la crisi d’Ucraïna, però la fractura de Putin amb Occident l’ha agreujada. Entre ambicions de política exterior o estabilitat interior, Putin es va decantar per la primera gràcies al creixement econòmic. No perquè els russos li ho prenguessin a mal, l’annexió de Crimea era extremadament popular al país.
“Hauria d’haver sigut encara més estricte. Però m’agradaria que es preocupés un poc més pel seu país”, diu Galina Klimenko a Taylep, un poble a tres hores en cotxe al sud de Kemerovo amb humils cases de fusta, davant les quals lladren els gossos. Galina Klimenko no és l’única al poble que té la impressió que Putin té el cap en un altre lloc, per Síria o en la política mundial, i no en els propis problemes.
Un dia fa quasi tres anys, just al costat del poble es va obrir una nova mina, des d’aleshores els habitants senten tot el dia el soroll dels bolquets i de les trituradores. De tres a quatre vegades a la setmana es detona, i després cau pols pel sostre en algunes cases. El carbó arriba a tots els llocs, fins i tot els caramells són negres a Taylep. Galina sovint es posa una careta respiratòria mentre fa les feines de casa.
Ningú va advertir de la mineria, diu Galina, i les queixes tampoc no haurien ajudat. L’any passat van cridar al “Línia directa”, així s’anomena el programa de televisió en què Putin parla amb la població una vegada a l’any. Escolta reclamacions durant hores i promet ajudar. És una mena de trucada al Pare Noel. Però Rússia és gran, i el Pare Noel no pot intervenir a tot arreu.
La trucada des de Taylep va restar sense resposta. Al contrari, Galina i les veïnes van veure en la televisió com un jove de la costa pacífica connectava per Skype. Es queixava de la pols del carbó que provenia del port de Nakhodka. Putin va fer algunes notes al seu quadern i va prometre: “Andriuska, pegarem una ullada a aquest assumpte amb tu”.
Va ser una escena televisiva típica de Putin. És igual de què vagi l’assumpte: en la televisió mai no es relacionarà el president amb problemes, sols amb la solució. Flota per sobre els assumptes, sense culpa de res, capaç de tot. El programa televisiu “Línia directa” hauria de demostrar-ho. Es considera objectiu i mostra com de malament funciona l’Estat rus. Allà on el president ha d’ocupar-se personalment de la pols de carbó a Nakhodka alguna cosa ha sortit malament.
La gent de Taylep va anar fins la següent ciutat per manifestar-se. “Però no hem cridat res de dolent!”, assegura Galina com si hagués de justificar-se. Va ser una petita protesta, una de mil que es donen contínuament a Rússia, fins i tot al regne d’Aman Tuleyev. Sota la superfície de la suposada estabilitat es trama alguna cosa. Però les veus dels ciutadans són molt dèbils.
Al spin doctor del Kremlin de Moscou
En un pati posterior al centre de la ciutat de Moscou, es troba l’oficina de Gleb Pavlovski. Damunt la taula hi ha estatuetes i figuretes, i una nina de tela del propietari de la casa. Pavlovski és una personalitat política, va ser un dels spin doctors més influents del Kremlin. Avui dia és un crític del sistema al qual, com ell diu amb vergonya i orgull, ha contribuït.
Pavlovski és un dels que Putin va ascendir al càrrec fa quasi dues dècades. “Projecte del successor”, així l’anomenaven aleshores en l’administració del Kremlin. Es tractava d’assegurar la sortida del terminal i impopular Borís Ieltsin sense que el nou Estat es desintegrés de nou. Pavlovski va ajudar a aconseguir per al successor una fracció lleial a la Duma i un bon resultat a les eleccions. Va contribuir a teixir el mite de l’omnipotent i abandonat responsable Putin, ben rebut pels votants.
L’arribada al poder de Putin va ser un èxit enorme. Fins després Pavlovski no va comprendre què havia fet. Avui s’expressa com un mecànic que s’adona massa tard que ha desmuntat els frens d’un cotxe per error. Governadors independents, comunistes rebels al Parlament, canals de televisió crítics –tots els possibles obstacles es van anar eliminant a poc a poc. Ara el sistema funciona sense resistència, i això és alarmant.
Després de dos càrrecs, l’autoritat de Putin és tan gran que una sola senyal per part d’ell és suficient per fer que els russos elegeixin el primer ministre poc carismàtic Dmitri Medvédev com a president. El que es va aconseguir amb la transició de Ieltsin a Putin a dures penes, la successió sense dificultats, resulta facilíssim vuit anys després. No obstant això, sols va ser l’aparença. Realment Putin no s’havia retirat en absolut.
Un dia de la primavera del 2011 el bitllet d’entrada al Kremlin de Pavlovski ja no funcionava. Els mateixos vigilants al principi van pensar que es tractava d’un problema tècnic. Però va ser l’indici que Pavlosvki havia provocat la ira de Putin. El motiu? S’havia pronunciat públicament a favor de Medvédev com a candidat per a un segon càrrec. Putin, que el 2008 s’havia mudat a l’oficina del primer ministre, volia, però, tornar al Kremlin. Va sospitar una conspiració de Medvédev i va considerar les declaracions de Pavlovski com una de les proves.
El Putin de 2012 havia canviat. Estava insegur per la protesta al carrer que havia provocat el seu retorn al Kremlin. Estaven els russos cansats d’ell? I ell estava encara més commocionat quan va celebrar la victòria electoral amb els seus seguidors. Fins i tot li van caure llàgrimes per la galta. A partir d’aleshores els oponents del Kremlin van ser declarats l’enemic interior. Eren la quinta columna d’un Occident envejós i allunyat culturalment, “traïdor nacional”, “espies estrangers” –durant un temps, proscrits. Les condemnes contra els activistes polítics, que fins aleshores havien sigut poques, es van incrementar.
Enmig de Moscou, no lluny del Kremlin, el febrer del 2015 el polític opositor Borís Nemtsov va ser assassinat a tirs, una mort de la qual Putin es va distanciar, però que mai no es va aclarir completament, encara que més tard es van condemnar els txetxens com a autors del delicte. Mai no es va descobrir qui els havia donat les ordres d’actuar.
De cara a l’exterior, el sistema de Putin havia superat intacte el seu colp més gran fins aleshores. Però havia canviat radicalment. S’havia fet més repressiu, més populista. Només dos anys després van arribar l’annexió de Crimea, la intervenció militar al Donbass i la ruptura pública amb Occident. Putin, que sovint sembla tan prudent i vacil·lant, aquesta vegada havia desempallegat la política exterior russa, i la nació li n’estava agraïda. Els índexs d’acceptació es van disparar. De sobte per tot arreu hi havia camisetes de Putin en venda, trucs patriòtics amb impressions estranyes com: “sancions? D’això es riuen els meus míssils iskander”. No era cap entusiasme fingit, era real.
I va continuar la política exterior amant dels riscos, amb l’atac a Síria completament inesperat. Entre els russos no va ser popular, perquè Síria els semblava estrangera i llunyana. Però ell va mostrar per primera vegada després de molts anys una Rússia que tractava amb els Estats Units “d’igual a igual”. Era com si la nació de sobte es veiés a ella mateixa amb uns altres ulls. El sentiment de “som algú de nou” va distraure de les injustícies del país, va compensar per les moltes petites humiliacions que els russos viuen cada dia. “Rússia s’ha aixecat”, diuen ara.
El canvi en què des de sempre s’ha basat el govern de Putin ha canviat des d’aleshores. Per la seva incapacitació, els russos ara obtenen més grandesa nacional, però menys estabilitat i benestar. L’economia russa està paralitzada perquè falten reformes i perquè s’inverteix poc en innovació i formació. Però pot modernitzar-se Rússia si s’acomiada d’Occident i aposta per ciutadans menors d’edat?
El Silicon Valley fracassat de Skolkovo
Al sud-oest de Moscou es pot visitar l’intent de construir una nova Rússia. Una que convidi al món a anar-hi i que no posi els recursos naturals per sobre dels seus ciutadans com al Kuzbass, sinó que vegi en les persones els recursos que valen per explotar.
El “Silicon Valley” de Rússia, així ho va anunciar Dmitri Medvédev una vegada com a president, ha de construir-se a Skolkovo. Era el seu projecte preferit. Mirant enrere representa una Rússia moderna, un país com podria haver sigut.
Fins i tot vuit anys després de la fundació, Skolkovo sembla com obres gegants en la neu. Després de tot, ara ja es pot veure el contorn. La nova universitat-elit Skoltech (amb classes en anglès) obtindrà per tardor el seu nou campus, un edifici circular revestit de fusta dels arquitectes de Basilea, Herzog & de Meuron. Hi ha urbanitzacions amb cases tipus townhouse elegants i prompte hi haurà també una nova estació de metro. El cor del projecte, el “centre d’innovació”, sembla un centre comercial gegant, però on simplement en lloc de botigues hi ha empreses emergents.
Així, a Tryfit, joves construeixen escàners de peus per a la indústria de calçat esportiu. El fundador de l’empresa va estudiar a Rússia i a Irlanda, viu al Silicon Valley californià i va i ve a Skolkovo, l’empresa està registrada a Dublín. És un model de negoci que sols funciona si Rússia i Occident romanen oberts un per a l’altre. Però el canvi de poder al Kremlin i la distància amb Occident no han fet bé a Skolkovo.
Res ho demostra millor que el destí de tots dos homes que es troben en l’origen del projecte. El seu inspirador, el polític Ilya Ponomarev, va haver de deixar Rússia perquè havia provocat la ira del Kremlin. Skolkovo s’ha convertit en la imitació, amb arquitectura moderna, però poques empreses reals, diu per Skype. Serveix a mode de trampolí per a gent que volia emigrar a l’estranger. Ponomarev ara viu a Kíev, ja no pot viatjar a Rússia. L’antic responsable del projecte de Skolkovo en l’administració del Kremlin, Vladislav Surkov, té el problema contrari. Es troba entre les llistes de sancionats d’Occident.
La tragèdia de Putin és que, en l’intent de conservar el seu govern, contínuament ha d’aturar evolucions alternatives i destruir allò nou, com un jardiner rigorós que defensa els seus parterres. Inhabilita així no només l’oposició, sinó també els seus defensors més fidels. Amb aquesta estratègia també ha abandonat l’avanç més important de tots que Rússia ha de prendre necessàriament: a una Rússia després de Putin. El president ara hauria de començar ja a regular la seva successió si ja no pot tornar-se a presentar el 2024. Però sembla que pensa que és insubstituïble. No se sap quin camí elegirà: o farà aparèixer per art de màgia després de les pròximes eleccions un successor, o canvia la constitució per derogar la limitació dels mandats, o es fa una nova oficina a l’Estat.
Però el que sí que és cert és que la societat ha canviat. Res no ho mostra millor que la campanya electoral de Navalni, el projecte d’empreses emergents amb més èxit en la política russa des de fa dues dècades. Navalni ha modernitzat la política russa arrabassant-la al monopoli del Kremlin. Ha canviat de nou la lluita pel poder de darrere dels seus murs als carrers.
De moment ha fracassat amb l’intent de ser reconegut com a polític pel Kremlin. Però el principi que representa ja ha guanyat: hi ha alternatives al sistema de Putin, un sistema en què un club informal de 50 persones sota la seva direcció decideixen sobre el destí de Rússia.
Traducció de Mar Sanfèlix