La segona etapa del periple prepirinenc ens conduirà des de les muntanyes del Berguedà i el Pedraforca fins al Pallars Jussà, tot passant pels pobles suspesos del Solsonès i de l’Alt Urgell. Iniciem aquest viatge al juràssic a Berga, des d’on haurem de prendre la carretera C-16, que condueix a la Cerdanya a través del túnel del Cadí. Al cap d’una desena de quilòmetres, abandonem la via principal per una carretera estreta que inicia el seu traçat amb una simfonia de revolts tancats, un serpenteig que malda per emergir de la profunditat ombrívola de la vall del Llobregat. L’ascensió permet descobrir una vista panoràmica de l’escarpada serra del Catllaràs. Aviat arribem a Sant Corneli, un nucli de població pertanyent al municipi de Cercs. Es tracta d’una antiga colònia minera de principis del segle XX, construïda per allotjar els treballadors de Carbones de Berga S.A. No deixeu de visitar, a l’anomenat Hogar del Minero, el Museu de les Mines de Cercs, ni de realitzar un breu trajecte en vagoneta fins a l’interior de la galeria de Sant Romà: ambdues activitats us donaran idea de les dures condicions a què estaven sotmesos els treballadors de la colònia.
Continuem l’itinerari cap a Fígols i la seua església romànica dedicada a santa Cecília. Ni aquest lloc ni les muntanyes que l’envolten no poden deslligar-se de la mineria. Ací es produí l’any 1932 una revolta per a reclamar una millora en les condicions laborals, i dins d’uns quilòmetres trobareu de nou un viatge al centre de la terra a bord d’un trenet miner. Ja hi arribarem, però.
Sis quilòmetres enllà de Fígols, continuant per la carretera BV-4025, estreta però de bon asfalt, penetrarem en el juràssic, amb més de 3.500 empremtes de dinosaures que romanen visibles en una mina a cel obert. Som a Fumanya; el centre d’interpretació Dinosaures de Fumanya us permetrà descobrir la presència local dels sauròpsids.
Passat aquest indret, la carretera descriu una recta dretíssima, assolint en moments pendents del 20%. Arribem a una cruïlla i deixem el trencall de Vallcebre. Seguim ascendint en direcció a Saldes i el coll de Pradell. Estem circumval·lant la serra d’Ensija, una altra muntanya indefugible del Prepirineu berguedà, el cim de la qual —el Cap de la Gallina Pelada, 2.321 m— mereix una excursió. La carretera manté la seua tònica intransigent, amb un perfil que en cap moment deixa ocasió per a relaxar-nos.
I el coll de Pradell, en fi. Al seu entorn, hi ha les mines, i poc abans d’assolir-lo el Trenet Miner, convertit avui en atracció turística. Tan bon punt superat aquest pas, apareix, majestuós, imponent, inflexible, el Pedraforca (2.506 m). La muntanya destaca per la seua silueta singular amb dues puntes —els pollegons Inferior i Superior— i una marcada enforcadura, des de la qual es precipita al buit una llarguíssima pedrera.
Davallem cap a Saldes immersos en la densitat boscosa del vessant septentrional de la serra d’Ensija, ens incorporem a la carretera C-563 que connecta el Berguedà amb l’Alt Urgell a través del Solsonès i assolim Gósol. El poble traspua amabilitat i el foraster sempre hi és benvingut. Ja va ser-ho Pablo Picasso, quan desembarcà a Gósol la primavera del 1906 a cavall d’una mula. Transportava tots els estris necessaris per aventurar-se en una expressió pictòrica nova que hauria de ser decisiva per a l’art del segle XX. Al Centre Picasso de Gósol, podreu contemplar una selecció de les obres més representatives de les més de tres-centes teles que va pintar l’artista malagueny en la seua estada al poble.
Les trementinaires de la vall de la Vansa
Abandonem Gósol per l’única carretera possible, que aviat salta el coll de Josa i assoleix el poble homònim. El nucli en qüestió, habitat per una vintena d’ànimes i ubicat a sobre d’un turó, genera estampes de postal, amb la serra del Cadí de fons. El poble forma part del municipi Josa i Tuixent, dins la comarca de l’Alt Urgell. A partir d’ací, la carretera es torna amable: davalla en suau pendent paral·lela al riu de Josa, fins a arribar, sense esforç, a Tuixent, amb un espai de visita indispensable per a conèixer un dels oficis femenins més costosos d’aquestes muntanyes: les trementinaires, o dones que varen fer de la venda d’herbes remeieres —de la trementina en concret— i del coneixement de les virtuts medicinals de cada espècie el seu mitjà de subsistència. Caminaven hores per vendre-les a les masies i, molt rarament, als mercats de les poblacions importants. L’ofici, que persistí un centenar d’anys des de mitjan segle XIX, s’extingí definitivament el 1982, amb l’últim viatge de Sofia d’Ossera.
Des de Tuixent, ens deixem portar pel riu de la Vansa. Al cap d’uns minuts, abandonem la carretera principal per a prendre la via que es dirigeix a Sorribes. L’asfalt, ara, és d’una estretor sublim, catalogat de camí rural; llueix la sobrietat que proporciona la manca de senyalització horitzontal. Hom diria que es tracta d’una via d’un sol sentit, sense divisòria central. Progressivament, va perdent altitud, des dels 1.629 metres sobre el nivell del mar, que assolí quan superà el coll de Josa. Alguns nuclis ixen al pas: Montargull, Sorribes de la Vansa, la Barceloneta. Després d’aquest últim, el coll d’Arnat serà porta d’entrada a la vall del Segre. Caldrà, però, guanyar-se el riu, amb revolts i giragonses. El descens, després de deixar enrere Montant de Tost, esdevé una coreografia, absolutament sincronitzada i fluïda, de ziga-zagues regulars d’una estètica impecable.
Toquem les aigües del Segre a una altitud de 550 metres sobre el nivell del mar. El clima és un altre, amb temperatures més benevolents i, fins i tot, tòrrides durant els mesos calorosos de l’any. La carretera C-14, a la qual desemboquem, és una via ràpida, saturada, sorollosa, l’altra cara de la moneda del que hem viscut fins aquest moment. En direcció sud, arribem a Organyà. La quantitat de comerços i la dilatada oferta de bars i restaurants inviten a fer-hi un recés, que aprofitarem per a passejar pel nucli històric, que encara conserva part de l’estructura medieval als carrers Major i del Mig, i un parell de portals d’entrada. No estarà de més una visita a la col·legiata de Santa Maria, romànica, citada ja a finals del segle X. Si per algun detall és conegut el temple, és perquè fou ací on l’historiador i jurista Joaquim Miret descobrí el 1904 les Homilies d’Organyà, considerades un dels textos literaris més antics escrits en llengua catalana. Sembla que el sermonari dataria, en opinió dels experts, de finals del segle XII o principis del XIII. A Organyà, podreu contemplar-ne un facsímil, mentre que el document original es conserva a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona.
Rumb al Pallars Jussà
Ens incorporem de nou a la C-14, sempre en direcció sud i acompanyats per les aigües del Segre. Haurem de suportar tan sols cinc quilòmetres el trànsit dens d’aquesta via, perquè a Coll de Nargó l’abandonarem. El poble perviu a una distància prudencial del riu, sobre un meandre que la carretera principal ha colonitzat inadequadament. A redós del poble, crestes i espadats rocosos fan les delícies dels amants de l’escalada.
És a Coll de Nargó on podrem aprendre més sobre la realitat juràssica: hi ha la Dinosfera. L’any 1985 es començaren a investigar els fòssils localitzats al terme de Coll de Nargó. S’hi descobriren, bàsicament, nius amb ous de titanosaure de fa setanta milions d’anys i l’esquelet d’un cocodril. Amb això, Coll de Nargó s’ha posicionat com un dels punts de referència mundial i més importants pel que fa a la presència d’ous i nius de dinosaure, i es troba inclòs dins la xarxa de museus i centres d’interpretació denominada Dinosaures dels Pirineus.
Ens disposem, en l’últim acte d’aquesta llarga jornada, a connectar el Segre amb la Noguera Pallaresa, i ho farem a través d’una carretera, amb dos ports de muntanya —Bóixols i Faidella—, que recorre un espai solitari i oblidat, remot. Un total de 40 quilòmetres d’orografia agresta, amb profunds barrancs, engorjats, espadats i cingles separen Coll de Nargó d’Isona, ja a la Conca de Tremp. Tan sols un nucli habitat: el poblet de Bóixols, la font del qual, situada a peu de carretera, raja una aigua fresquíssima.
A Isona, el paisatge s’obre sobtadament: una ruralitat viva i ordenada, acollidora relleva la muntanya feréstega. Isona, l’antiga Aeso romana, és rica també en troballes paleontològiques i encapçala el municipi d’Isona i Conca Dellà, amb alguns nuclis ineludibles, com Abella de la Conca, construït arriscadament al peu d’un rocam i presidint l’anomenat Forat d’Abella, un congost profund i breu alhora entre dos espadats.
Una carretera ampla, ràpida, sense complicacions connecta amb Tremp. La capital del Pallars Jussà, sembla poble de pas: sempre atrafegat, amb presència de turisme en trànsit cap al Pirineu. Sota aquesta imatge, perviu el nucli de carrers estrets i la imponent església de Santa Maria de Valldeflors, acotada al peu de la carretera al seu pas per la població, tan imponent com imperceptible als ulls del passavolant.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el logo de Wikiloc de la imatge per a descarregar el track.
GALERIA D'IMATGES, ací.