Marina Mascarell va rebre les primeres lliçons de dansa a Oliva, “en una escoleta menudeta”. Després va estudiar a València i, gràcies a una beca, va fer pedagogia aplicada a la dansa a la Universitat Juan Carlos de Madrid. En acabar, fa dotze anys, va ser contractada per la companyia nacional de dansa contemporània d’Holanda, la Nederlands Dans Theater (NDT). Des de llavors viu a Holanda, amb un parèntesi de dos anys a Nova York per treballar al Cedar Lake Contemporary Ballet. “Durant el temps com a intèrpret —explica Mascarell a EL TEMPS— ja havia començat a fer coreografies, coses petites però que van tenir bona acollida, com ara un premi de coreografia de Madrid o un premi del públic”. Això li va donar “energia per agafar aquest camí i, a partir de 2011”, es dedica “a la coreografia freelance”. Des de llavors ha coreografiat amb diferents companyies —com la companyia de dansa de l’Òpera de Göteborg (Suècia), la de l’Òpera de Lió i l’SKanes Dansteater de Malmö (Suècia). Aquesta setmana ha estrenat una obra per al Nederlands Dans Theater 1, “A hefty flood”, i presenta al Mercat de les Flors Three times rebel, un projecte propi, coproduït pel mateix Mercat, l’NDT i el Dance Forum Taipei. La va estrenar l’any passat i ja ha fet gira per Holanda, Taiwan, Grècia, Itàlia i Alemanya.
Per què Three times rebel, tres voltes rebel?
Perquè és un poema de Maria Mercè Marçal, ‘Divisa’, que explica molt bé el que sentim... No sé si el coneix.
És el que diu que és tres voltes rebel per “haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida”?
Exactament. Jo crec que resumeix molt bé el sentiment.
El seu sentiment?
El meu i el de moltes més dones.
El tema de l’obra és la situació de discriminació de les dones?
Sí, la situació actual de la dona. Però per entendre el context, has de saber història i, per això, puntualitzem alguns moments històrics: no expliquem què va passar el dia tal de tal any sinó que fem servir frases d’una època o una altra, gotetes que han format un mar per a la situació de la dona en l’actualitat.
Però Three times rebel no és un panorama de la història de la dona.
No, no. No és cap recorregut històric. És sobre l’estat en què ens trobem. El que volíem qüestionar és l’estructura que sustenta aquesta situació. I ho tractem des de molts punts de vista: el mite de la bellesa, els estereotips de gènere, la relació del capitalisme amb el cos... Són molts punts de vista. Quan vaig començar a documentar-me, l’any 2015, vaig veure la complexitat del tema: no podia parlar de la bellesa sense parlar dels estereotips, per exemple.
Com es documenta i com ho trasllada a la dansa?
Primer vaig contactar una feminista que seguia des de fa anys, la Laura Freixas, i li vaig demanar una bibliografia bàsica. No la coneixia personalment i, per tant, no sabia si em respondria o no. Però l’endemà ja m’havia enviat una bibliografia fantàstica. Vaig començar per aquí, però unes portes te n’obren d’altres. Després vaig fer un curs de Teoria del feminisme, a Madrid, amb la Nuria Varela, una periodista feminista, autora de Feminismo para principiantes (2005) i excorresponsal a Pakistan, Ciudad Juárez (Mèxic) i altres llocs. Vaig aprendre molt. A més vaig començar a fer entrevistes, perquè em va sorprendre que la violència contra les dones havia crescut en les generacions més joves. De manera que vaig estar fent entrevistes a adolescents. També a treballadores sexuals, perquè la prostitució és un tema polèmic dins mateix del feminisme. Ha estat un any i mig dur perquè el tema és molt dur. I el feminisme et fa una desconstrucció de tu mateix i ja no hi ha marxa enrere. Et qüestiones moltes coses de la teua infància, de com has crescut i de com has fet les coses. Volia explicar que tot està construït sobre unes bases que s’han normalitzat i no haurien d’estar normalitzades.
I com trasllada tot això a la dansa?
Tenia molta por perquè em semblava molt difícil. Però van ser tants mesos d’investigació, i ho tenia tan a la meua pell, que, quan vam començar a treballar, tenia moltes imatges clares —sortides de llibres o idees. Es tracta de traduir aquestes imatges a una fisicalitat. Normalment treballo fent un laboratori de dues o tres setmanes, al llarg de les quals provem tot el que jo he imaginat. En aquest temps allò que he imaginat comença a créixer...
Agafa forma de dansa?
Sí, és una fisicalitat. Un exemple: per donar la sensació d’opressió: què passa si una ballarina està deu minuts seguits impedint a una altra que alce el cap? Al final, la sensació és d’opressió, també per a l’espectador. Estic posant un exemple que no hem fet servir en aquesta peça, però és perquè se m’entenga.
Són quatre ballarines i un ballarí però això no vol dir que ell faça el rol de l’home enfrontat a quatre dones ni res semblant?
No, no. Són quatre dones i un home biològics, però la seua relació amb el gènere no és exactament així. Són persones. Era també important ficar artistes, la relació de les quals amb el gènere no obligatòriament ha de ser convencional.
Com a escenografia utilitza una estructura geomètrica amb diferents funcions, de manera molt imaginativa.
Sí, són dues estructures —dos quadrats units per una corda—, i això ens dona un milió de possibilitats...
Tan aviat fan una mena de carpa com una espècie de falç o dalla enorme...
Sí, a mi no m’agrada tenir decoració a l’escenari. Vull que tinga un significat, una relació amb la resta de coses. Jo crec que el teatre ha de fer això. Ens ha de fer imaginar. És la diferència amb el cine, per exemple. En aquest cas hem fet servir aquestes estructures de la Ludmila Rodrigues, que és artista visual i arquitecta. Vam fer una recerca les dues i al final vam decidir que també tenia molt de significat que estiguem movent estructures que no són flexibles.
Bona metàfora.