No és només vendre, encara que la venda és el que justifica l’existència del negoci. Es tracta de quelcom més profund. “D’amor”, diu, somrient, Miquel Aguiló (Palma, 1961), propietari —juntament amb els seus sis germans— de Ca Dona Àngela, una merceria de Palma que regenta la mateixa família d’ençà del 1685. L’estimació a la nissaga, a la història de la família és el que impulsa Miquel i la seva esposa, Ruth Guardiola, a mantenir obert aquest negoci tan antic i situat al cor de la Palma més vetusta. “Hem tengut moltes ofertes, però Ca Dona Àngela no està en venda”, assevera, rotund i orgullós.
Miquel ha investigat durant anys la documentació del negoci familiar, que va trobar per casualitat al soterrani de la botiga, i fruit d’aquesta ingent feina és el llibre que ha escrit, Ca Dona Àngela. La darrera merceria del Segell (Documenta Balear, Palma, 2017), una obra que serveix per a més que per honorar la nissaga dels seus propietaris perquè, de fet, és, d’alguna manera, un crit de resistència en temps d’uniformització comercial. “És una llàstima i una vergonya que ja quedin tan pocs negocis com aquest”, diu a EL TEMPS una clienta quan aquest setmanari visita la merceria: “Els mallorquins ens hauríem de preocupar més de les nostres coses, com aquestes botigues, i no deixar que desapareguin”, afegeix. No és l’única que opina igual. “Des de que s’ha publicat el llibre entra gent que no coneixem de res, ens dona l’enhorabona tant per l’obra com, sobretot, per mantenir viva la merceria. És un orgull”, diu Miquel, amb un punt d’emoció.
Xuetes, Inquisició i la merceria
Són 333 anys de titularitat de la seva família, però com recorda l’actual propietari, en realitat el local podria haver acollit una merceria bastant més antiga. “No ho sé del tot cert, el que tenc documentat és de l’any 1685, quan la meva família adquirí una merceria que ja existia, però és ben possible que fos de molt abans”.
És del tot pertinent la deducció que la merceria prové de molt més enrere perquè està i estava situada en el mateix edifici on hi havia l’Oficina del Segell, és a dir, el lloc on es pagava l’impost que des de 1363 fins a 1772 havien de satisfer totes les merceries de Palma per vendre llana i seda. Tenint en compte que l’avantpassat de Miquel Aguiló comprà un negoci que ja estava en funcionament i que allà mateix hi havia l’oficina esmentada, és molt probable que el pagament de l’impost i la venda de tèxtils es fes en el mateix lloc. No era gens estrany, això de compartir activitats en un mateix espai. Miquel recorda com “la meva padrina m’explicava que de petita vivien a la merceria i a una banda de l’estret espai [de la planta baixa, on es despatxa als clientes; a més el local disposava, com ara, d’un terrabastall, on hi havia el dormitori, i d’un soterrani] tenien la cuina i a l’altre el taulell en què despatxaven”. Per tant, que allà mateix hi hagués hagut, segles abans, la merceria i l’Oficina del Segell, tot u, no seria gens estrany, més aviat tot el contrari. El problema, però, és que Miquel Aguiló no té temps per intentar provar-ho: “La documentació més antiga de l’Oficina del Segell és a l’Arxiu General de la Corona d’Aragó i a mi m’és impossible anar-me’n a Barcelona qui sap per quant de temps a intentar trobar més documentació”.
Segons els documents trobats al soterrani per Miquel, el negoci, abans de ser propietat de sa família, fou d’un xueta mallorquí anomenat Rafel J. Martí, “reconciliat el 1679”, o sigui, subjecte d’acte de fe en absència, perquè era “fugit de Mallorca”, que acabà amb la pèrdua de les seves propietats, de la botiga, “confiscada pel Sant Ofici”.
Cal recordar que durant els segles XVII i XVIII els xuetes mallorquins —els descendents dels jueus conversos al cristianisme per evitar ser expulsats del regne el 1492— continuaven essent vigilats per la Inquisició, per veure si els podia acusar de pràctiques judaïtzants. Bona part de les merceries de Palma eren propietat de xuetes, que els heretaven d’una generació a una altra des dels temps en què als jueus se’ls havia prohibit exercir moltes activitats econòmiques i es refugiaren a les relacionades amb la banca i, també, el comerç, entre d’altres el del tèxtil, o sigui, les merceries, que a això es dedicaven aquests comerços, a vendre la llana i la seda per confeccionar peces per vestir-se. Fins a la dècada de 1720 consten a Mallorca processos inquisitorials amb resultat de càstigs, requisa de propietats i fins i tot amb condemnes a mort a xuetes acusats de pràctiques judaïtzants.
Aquell xueta propietari de la merceria fugí de les urpes de la Santa Repressió cristiana, però perdé el negoci el 1679 i, sis anys més tard, la Inquisició el va posar a la venda, com solia ser norma. Fou quan l’avantpassat de Miquel, Pere Joan Bernat Fortesa, aconseguí comprar-lo al Sant Ofici. En la documentació se’l cita per l’àlies de Botiguer, cosa que fa pensar si no devia ser ja mercer i que per això li van vendre la merceria.
Ca Dona Àngela
Sigui quan sigui que ja existís la merceria, el fet cert és que el 1685 aquell Fortesa comprà el negoci i que els seus descendents l’han regentat des d’aleshores. Durant 333 anys. Aviat és dit. Tres segles i un terç. “En realitat, en la família no sabíem ben bé des de quan era nostra, la botiga, mon pare sempre em deia, ‘Miquel, és molt antiga, i que ho sapiguem nosaltres basta’, i no li donava més importància”, explica el propietari.
La merceria va tenir diversos noms escrits a la retolació sobre fusta que corona l’entrada, com a mínim el “del repadrí” —Nicolau Aguiló—, diu Miquel, així com el “de la padrina” que fou dona Àngela Bonnín —val a dir que en mallorquí padrí és ‘avi’—, i per ventura portà els d’altres avantpassats, no se sap. És a aquesta Àngela a qui ret homenatge l’actual rètol. Miquel es mostra especialment orgullós de la padrina. A més dels centenars de calaixos plens de botons que omplen les parets de la petita botiga s’hi veuen quatre antigues fotografies en blanc i negre: una de les quals, la més gran, està situada al replà de l’estreta escala que condueix a l’entresolat, mostra dona Àngela, el seu sogre —Ramon Aguiló Pinya— i els seus fills —el pare i un oncle d’en Miquel—, possiblement durant la dècada de 1920, en una imatge que d’alguna manera presideix l’escena i alhora fila el present amb el llarg passat d’una botiga única a Mallorca.
Com s’ha pogut conèixer la història d’aquesta peculiar merceria, la més antiga de l’illa i un dels negocis mallorquins més veterans? Com s’ha dit abans, aquesta “història sentimental”, tal com la defineix Miquel, va néixer fruit d’una casualitat. Conta el propietari que, quan començà a freqüentar la botiga, de ben jove, el 1978, quan tenia 17 anys, trobà al soterrani “una capsa de cartó que estava dins d’un calaix d’una vella vitrina que mon pare allà havia deixat Déu sap quan, i que contenia papers que devien ser del meu padrí i que ni tan sols mon pare sabia què eren”. Amb els anys, aquells papers anaren interessant cada vegada més Miquel: relacionaven son pare i la padrina Àngela amb els familiars anteriors a través de la botiga, verdader fil conductor de la família al llarg de la història, i endinsaven la nissaga fins a l’any 1658, quan l’avantpassat ja esmentat adquirí la merceria.
Després d’anys i panys de llegir i rellegir la documentació i de pensar-ho molt, finalment el 2007 “em vaig plantejar seriosament escriure el llibre”, com a conseqüència d’haver comentat la possibilitat amb diversos amics i familiars i que tots l’encoratjassin a emprendre la tasca. Aleshores es posà a la feina. Gràcies al suport de l’entitat genealogista Memòria al Carrerpogué completar l’arbre genealògic que trobà —fet per un antic familiar seu— i que li descobrí avantpassats del tot desconeguts, fins a arribar al llunyà moment de la compra de la botiga. Altres ajuts, familiars, amicals i del món editorial, li serviren per llevar-se la por a escriure i per tenir la seguretat de la publicació de l’obra bon punt estigués acabada. Finalment, el manuscrit arribà a ser una realitat però, coses que passen en el mercat de les editorials, la promesa de la publicació s’anà demorant i demorant, passant d’una empresa editora a una altra fins que Antoni Guiscafré, de Documenta Balear, “amb el qual ens trobàvem a berenar moltes vegades, em va dir que el publicaria i, efectivament, així ho va fer”.
Un llibre que, en fi, no sols és la història d’una nissaga de mercers sinó, com ja s’ha dit, una mena de crit a favor de la supervivència d’un tipus de comerç que ha desaparegut del centre històric de Palma, sobretot en els darrers anys. Una pèrdua que va desdibuixant progressivament la fesomia i la memòria de la ciutat.
Present i futur
Miquel Aguiló i la seva dona, Ruth, tenen dos fills, al·lot i al·lota. Ella no té el pensament de seguir amb la botiga, s’estima més explorar altres horitzons professionals. Ell, tanmateix, pareix que sí. El dia que aquest setmanari visità la merceria hi era, fent-hi feina, ajudant son pare i sa mare: “Però encara és molt prest, només té denou anys, per saber si li interessarà de bon de veres continuar amb el negoci o bé si optarà per cercar altres coses”, diu Miquel.
Sap que el futur de Ca dona Àngela no sols passa per la voluntat del fill sinó per un cúmul de circumstàncies, entre les quals “el canvi en la forma de viure” i com afecta això els comerços tradicionals és un dels més importants. La merceria, al cap i a la fi, recorda, “és un negoci i necessitam vendre per guanyar-nos la vida, si no...”. En els punts suspensius hi ha un potencial tancament que sempre és possible però que tant Miquel com Ruth esperen poder evitar. Fins ara ho ha aconseguit gràcies a la venda de fils i botons, sobretot. Pareix increïble, però és cert, són els productes que més ven Ca Dona Àngela. “Sí, de fet, el que venem de tèxtil, com bufandes, guants... té molta menys sortida per la competència, sobretot dels xinesos; en canvi, el fil i, en especial, els botons surten la mar de bé”. Com es pot viure venent botons?, demana, ignorant, el periodista: “Venent-ne molts, a preus que van des dels vint cèntims als 50 euros” cadascun, contesta, rient, Miquel. Un altre protagonista estel·lar de les vendes “són els mocadors”, una peça que “ara que ja quasi ningú en duu, curiosament en venem més que mai, sobretot a estrangers que ens conten que als seus països ja no en troben en cap de banda”. Per descomptat, venen també altres productes de la merceria però els botons són, “sense dubte, la gran estrella”.
La clientela és molt diversa: hi sovintegen els turistes —“els crida l’atenció el tipus de botiga, ens diuen que a les seves ciutats ja fa molts anys que no se’n veuen d’iguals o semblants”—, les “criades de pisos de rics” de la zona, gent que “ve d’altres bandes de Palma a veure si troba el botó que no ha trobat enlloc” i, finalment, “la clientela de tota la vida... bé, d’aquesta cada pic en queda manco, clar”. La merceria no perd els clients de tota la vida, només per raó biològica. El centre històric de Palma, assaltat pels rics estrangers i els pisos turístics, s’ha posat a uns preus de compravenda i lloguer —tant de locals com d’habitatges— impossibles per als residents i comerciants de sempre. En els últims anys, recorda Miquel, “n’han tancat un bon grapat, de botigues antigues, és el signe dels temps que ens han tocat viure”. Els locals més bons de tota la zona històrica reben ofertes que són difícils de rebutjar. A vegades, i no poques, no es tracta d’empreses que vulguin vendre-hi els seus productes sinó, més aviat, de ser-hi. “Aquí davant —i Miquel assenyala una coneguda franquícia de roba italiana— em digueren que no han guanyat mai un cèntim però que la propietat la té aquí perquè és una manera de promocionar la marca en un lloc on passa moltíssima gent, sobretot turistes; o sigui: es tracta no de fer comerç sinó d’una operació de màrqueting”.
En aquest context d’ofegament de les botigues tradicionals, quin futur espera a l’emblemàtica Ca Dona Àngela? Miquel Aguiló arrufa el nas, s’hi pensa i contesta: “Qui sap què passarà, és vera que la majoria de comerços de sempre del redol han anat tancant. A nosaltres ens han oferit molts de doblers [ell i els germans arribaren a tenir una oferta superior als 100.000 euros l’any per llogar el local] però no n’hem acceptada cap mai, i saps què em diuen molts veïnats quan ho comentam? Idò això: ‘Miquel, ets beneit’. Aquest és el pensament majoritari, però amb l’ajuda de la meva dona i amb el suport dels meus germans Ca Dona Àngela ni es lloga ni es ven”. •