La nit del 5 al 6 de març de 1938, en plena Guerra Civil, el vaixell de guerra, del tipus creuer, que portava el nom de Baleares, del bàndol franquista, participava en una missió de protecció d'un comboi procedent d'Itàlia que portava armes i subministraments diversos per als revoltats contra la República. La flota franquista es va trobar inesperadament amb l'armada republicana en alta mar. El resultat de la trobada és fàcil d'imaginar. Els dos comandants ordenaren obrir el foc contra l'enemic. Produint-se l'enfrontament que ha passat a la història com la batalla del Cap de Pals.
Cap a les 2.20 hores del 6 de març, diversos torpedes, possiblement procedents del destructor Lepanto, tocaren la zona central i el depòsit de municions del Baleares, causant importants danys i, poc després, la nau franquista s'enfonsà. Els destructors anglesos HMS Boreas i HMS Kempenfelt, que es trobaven a prop de la batalla,varen acudir al salvament dels naufragats. Aconseguiren rescatar a 435 homes de la mar, bona part dels quals ferits. Altres 786 no tengueren tant sort. Moriren de resultes dels impactes, de les explosions i incendis conseqüents o bé s'ofegaren en caure o tirar-se a la mar.
La majoria de la tripulació del Baleares era basca, gallega i andalusa i, a més, comptava amb un petit grup de voluntaris mallorquins, molt joves, quasi nins. Es tractava d'un tipus de mariners força diferents als altres que provenien de les lleves o bé eren professionals. Els mallorquins arribaren tots al Baleares des de l'Escola de Fletxes Navals que la Falange havia inaugurat a Palma el 19 de novembre de 1936. Es volia imitar el sistema d'afiliació voluntària a la marina de guerra que funcionava a la Itàlia feixista. L'escola, com és fàcil d'imaginar, era sobretot ideològica. Inculcava els principis d'inspiració feixista de la nova Espanya als joveníssims fletxes, que tenien entre 14 i 17 anys. La idea era crear futurs mariners per a l'Armada molt ideologitzats. Cada cop que el vaixell de guerra Baleares atracava a Palma, algun balilla -així s'anomenava als fletxes de l'acadèmia- s'hi enrolava voluntari, no debades a l'acadèmia falangista es venerava el creuer pel nom que portava. A l'enfonsament hi moriren 9 d'aquests balillas. En ser voluntaris, tan jovenets i exemple de la joventut ideologitzada de la nova Espanya l'impacte fou políticament molt rellevant, a Palma. Per això, el propietari del diari La Última Hora, Josep Tous Ferrer, instà a d'altres insignes patricis de la ciutat i de l'illa a participar en la recol·lecta de fons econòmics que ell iniciava -amb 500 pessetes- amb l'objectiu d'erigir un monument tant als balillas morts com d'homenatge a tots els altres finats. L'Ajuntament de Palma es posà al front de la resta d'institucions franquistes i assumí la recol·lecta per crear un monument per a glòria no només dels morts a l'enfonsament sinó sobretot per enaltir el règim franquista. El monument, conegut com el de Sa Feixina, va ser presentat en un acte públic el maig de 1947, presidit pel mateix dictador, Francisco Franco, que es desplaçà a la capital mallorquina i balear.
Com es recordarà, el monument és ara objecte d'una intensa polèmica a Palma des de 2016, quan l'actual majoria d'esquerres del consistori (PSOE, Podem i Més) el volgué esbucar i, com a reacció en contra, es creà una moviment ciutadà força actiu amb l'objectiu d'impedir-ho. Ara la qüestió està a l'espera que els jutjats determinen si es pot tombar o no.
El sanguinari Baleares. Els defensors del monument que asseguren que ja no té cap connotació ideològica no han aprofitat l'efemèride del vuitantè aniversari de l'enfonsament de creuer Baleares per fer cap acte. En realitat ha passat desapercebut per a tothom. Tanmateix és una bona ocasió -tan bona, això sí, com qualsevol altra- per recordar que aquella nau no era qualsevol vaixell de guerra. Es tractava d'un creuer especialment sanguinari que va participar a la famosa massacre de La Desbandá, a la carretera de la costa de Màlaga a Almeria.
Era el febrer de 1937. Les tropes revoltades eren a punt d'entrar a Màlaga. A la ciutat quasi del tot encerclada corria el rumor, que tothom donava per bo, que a l'avantguarda de l'exèrcit franquista hi anaven els tristament famosos regiments dels moros, que aixecaven el terror entre la població civil de les zones republicanes degut a les històries que es contaven de les violacions, tortures i assassinats brutals que perpetraven per tot allà on passaven. Doncs a principis d'aquell mes de febrer del 37 es donava per fet que els moros eren a punt d'entrar a Màlaga i, rere d'ells, tot l'exèrcit franquista.
El 7 de febrer, davant la imminència de la irrupció dels feixistes, el pànic portà a que molts malaguenys partissin com pogueren -a peu, en cotxe, bicicleta, mula...- cap a Almeria, on pensaven que trobarien refugi. El caos fou absolut. El nom amb el qual ha passat a la història popular aquella fugida, La Desbandá, ho diu tot, i molt gràficament. Dotzenes i dotzenes de milers de persones fugien desesperades. I l'exèrcit franquista que envoltava la ciutat inicià un continu bombardeig d'artilleria durant tot el dia 8 contra les columnes de civils. Però com que no es bastaven per assassinar a gust a tots els no combatents que fugien reberen l'ajuda de tres vaixells de guerra que es col·locaren a prop de la costa, apuntaren els seus poderosos canons cap a la carretera i a plaer mataren, mataren i mataren indefenses persones. Eren el Canàries, el Almirante Cervera i el Baleares.
El metge canadenc Norman Bethune, que organitzà un servei d'ambulància i d'assistència mèdica a les Brigades Internacionals, fotografià l'horror i aconseguí que The New York Times publiqués alguna d'aquelles instantànies setmanes després dels fets que l'Estat Major de Franco negava davant la premsa internacional. Cossos destrossats, nins de curta edat rebentats... una barbàrie que, es calcula, suposà l'assassinat a sang freda d'entre 3.000 i 5.000 persones durant un sol dia, aquell 8 de febrer que fou conegut després com la Massacre de la carretera Màlaga-Almeria.