“No us esforceu a ser racionals, que pot ser útil per aixecar un pont, un negoci, una idea col·lectiva, però no pas per explicar una veritat íntima. No en digueu miracle, com no en dieu miracle de la concepció d’un nadó o de la fidelitat del sol a cada matinada: era un fet misteriós però irrefutable que es confirmava en la vida”.
Amb aquesta frase extreta del primer capítol, hom pensa que Mística conilla serà un conjunt d’abstraccions mentals expressades pel seu autor en un nou exemple de necessitat d’explicar allò que les persones no poden argumentar fora dels llibres. Però el fil d’aquest inventari és tan divers que s’hi poden trobar tot tipus de sensacions: des de les més mentals i, per tant, més singulars i difícils d’entendre; fins a les més quotidianes i amb les quals el lector s’hi pot identificar més.
Mística conilla és un conjunt de vàries novel·les dividides en fragments curts que recorren les experiències d’un passat millor, enyorat. La nostàlgia no és filla de la vellesa, sinó d’una maduresa frustrada que vol retrocedir.
Com el retorn a la infantesa, a les entranyes d’un poble que marcava els primers anys d’independència entre boscos i carrers, de fugir de casa per tornar ple de fang després d’haver cregut en un miratge només assumible en edats primerenques. “Era un moment irrepetible, un privilegi de la infantesa: fecundàvem la llegenda amb un esqueix de veritat i ja no hi havia marxa enrere”. Autors com Jacint Verdaguer són culpables de l’aventura, marcada pel deliri d’un lletraferit. També Jorge Luís Borges, que de sobte fa traslladar el relat a Buenos Aires per narrar una història esporàdica i difícilment creïble.
I és que també són presents una sèrie d’històries de dubtosa veracitat sorgides de la fèrtil imaginació de l'autor. Una imaginació tan forçada que relata situacions com qui les ha viscudes, amb aires de rondalla.
I entretant, històries d’aquest temps. Com la del català que torna al poble andalús on conserva les arrels i experimenta el conflicte polític amb aquells que no el volen entendre. Com la de la gent gran que vol tornar enrere per acomiadar-se del seu passat, abandonat i intencionadament recuperat quan perceben que tindran poques oportunitats per tornar a la seua primera llar. O la desgràcia que obliga a fugir i a soterrar les virtuts d’una vida exemplar per a extraviar-se en una temptadora bogeria d’excessos poc recomanables, però difícils d’evitar per a qui ho perd tot. O l’èxit, que també pot tenir tràgics finals. En aquesta novel·la, els extrems sí que es toquen.
Les ganes de fugir d’una realitat sobtada i infernal són una constant en aquests relats. Aquesta sensació la transmeten tant l’autor com els personatges secundaris de les seues històries. És un punt de connexió que produeix el desamor, la desgràcia inesperada, només artificialment pal·liada per les extravagàncies més ridícules i per anècdotes que justifiquen escrits com aquest. O pel simple fet de tornar als temps d’irresponsabilitats, rescatats inesperadament en una nit de retrobament i bogeria, quan aquells xiquets d’abans ara llueixen “un striptease de closca no desitjat”.
En ocasions, recórrer al passat és un exercici intencionat de nostàlgia alegre. En aquest llibre és més bé una obligada via de fugida per tornar a una realitat que millora el present. Però no és només un drama. L’autocompassió de l’autor dóna un toc d’humor fonamental, sense el qual no s’entén la novel·la. Són tristeses transmeses des d’un to proper, sovint punyent, sentimental, profund, dolorós. La desgràcia, però, també pot ser transmesa des de l’humor, des d’anècdotes gracioses que capgiren, en certa manera, el malestar del patidor. Ambdues formes d’explicar les coses es barregen en una novel·la (més aviat, un conjunt de novel·les) plena de sorpreses.
Mística conilla
Jordi Lara
Edicions de 1984, 2016
Novel·la, 203 pàgines