Què tenen en comú un falsificador sirià, un combatent afganoiraquià de la milícia controlada per Iran i un cosac rus? Més del que podríem imaginar-nos. Tots ells van prendre part en una estranya ofensiva amb la participació de vora 300 homes el 7 de febrer --una força d’atac que va ser bombardejada pels Estats Units mentre creuava un pont flotant sobre l’Eufrates amb l’objectiu d’apoderar-se d’un dels més grans jaciments de gas natural a l’est de Síria per al règim d’Assad. Situat prop de la ciutat de Deir ez-Zor, l’anomenat camp de Conoco havia estat arrabassat a l’Estat Islàmic (EI) el setembre passat per tropes encapçalades per kurds –amb l’ajuda de les Forces Especials dels Estats Units que havien estat destinades a la zona a partir d’aquell moment.
És una història molt confusa, però que diu molt sobre la cada vegada més desconcertant i perillosa situació bèl·lica a Síria. La incursió en el camp de Conoco, durant la qual es creu que vora 100 dels atacants van perdre la vida a mans de l’aviació estatunidenca, no és més que una de les múltiples topades entre forces militars arreu del país. De fet, Síria ha esdevingut un camp de batalla per a potències mundials i regionals –els Estats Units, Rússia, Turquia, Iran i Israel, inclosos-- les quals estan utilitzant el país com a escenari per a la consecució dels seus propis interessos. El perill d’un enfrontament no desitjat és a hores d’ara extrem. I el conflicte s’ha fet encara més difícil d’entendre per als no implicats.
Les darreres setmanes, les diverses parts internacionals en aquesta guerra han iniciat, quasi simultàniament, atacs massius. Durant gran part dels darrers 28 dies, l’exèrcit turc ha atacat les milícies kurdes YPG al nord de la ciutat síria d’Afrin. I la força aèria israeliana va llançar una onada d’atacs que, diu, van destruir la meitat de tot el potencial antiaeri siri, després que un dels seus avions de combat fos abatut durant una resposta a la incursió d’un dron iranià en l’espai aeri israelià.
Aleshores va tenir lloc aquell misteriós enfrontament prop del jaciment de gas natural. Alguns informes l’han descrit com la topada més mortífera entre tropes russes i americanes des del final de la Guerra Freda. Segons s’ha dit, s’hi van trobar mercenaris russos, entre els morts. I hi ha algunes fonts que al·leguen que fins a 200 russos hi van perdre la vida. Fonts locals de l’hospital militar més important de Deir ez-Zor indiquen que la xifra de morts oscil·lava probablement entre els 10 i els 20.
La intervenció de potències estrangeres a Síria no és cap novetat. Però la intensitat actual dels seus conflictes ben bé podem dir que és deguda a una única causa: el seu enemic comú ha desaparegut. Des de la tardor de 2014, totes les potències podien convenir en el fet que l’Estat Islàmic era l’objectiu principal. I, fins i tot, encara que hi pogués haver marge per als dubtes sobre la sinceritat de Rússia i Turquia, la lluita contra l’EI va servir per unir totes les parts implicades.
Assegurar-se una porció de Síria
Ara, tanmateix, l’EI ha sigut derrotat i el seu califat ha quedat reduït a un parell de taquetes i una mica de territori en ple desert. Però d’això no s’ha seguit la pau que es podia esperar. Pensant-ho ara, l’EI no era sols una monstruositat, sinó també un pretext. La lluita contra els islamistes extremistes s’alimentava pel propòsit que el territori alliberat pogués passar a ser part de la pròpia esfera d’influència. Permetia a tothom d’assegurar-se una bona porció de Síria.
La coalició anti-EI va portar les tropes estatunidenques al país, i això va conferir poder als kurds del nord de Síria. Ara controlen una quarta part del país i els agradaria que continués essent així. A Turquia, en canvi, li agradaria impedir que els kurds retinguessin aquest territori. Quan, tropes encapçalades per kurds, el setembre passat, progressaven en la seva avançada cap al sud, l’exèrcit nord-americà els va portar en helicòpters a la zona propera a Deir ez-Zor per evitar que ningú més ocupés els jaciments de petroli i gas d’allà. Ara, els EUA volen utilitzar aquestes mateixes tropes kurdes que ells van equipar en contra de l’EI per blocar els avanços iranians a Síria.
I, com és natural, cada potència estrangera està interessada que el seu nombre de baixes sigui el mínim possible –i és per això que s’han reclutat nombroses subcontractes militars i milícies perquè s’ocupin dels envitricollats combats terrestres.
Els estatunidencs estan utilitzant els kurds per afavorir els seus propis interessos i els turcs, com a complement dels seus propis soldats, fan servir rebels anti-Assad perquè lluitin a favor d’ells. Iran, mentrestant, disposa d’una barreja variada de reclutes iraquians, afgans i pakistanesos a les seves ordres, a més de la seva pròpia gent. De 2013 ençà, desenes de milers de soldats controlats per Iran han estat apuntalant el règim de Baixar al-Assad. La Guàrdia Revolucionària iraniana els comanda, entrena i finança, ja que vol mantenir el seu aliat sirià en el poder costi el que costi. Una d’aquestes milícies xiïtes multinacionals també va estar involucrada en el jaciment de gas de Conoco --un grup de combatents trets directament d’una distopia de pel·lícula de catàstrofes.
Dues milícies tribals locals també van participar en l’atac, inclosa una de controlada pel falsificador Torki Albo Hamad. Buscat en un temps a Qatar per assassinat i falsificació de documents a Aràbia Saudita, a Síria era conegut per ser el líder d’una banda d’assaltadors de carretera. El 2013, Damasc li va oferir diners i impunitat si ell i els seus homes es ficaven al servei del règim.
Endur-se el que vulguin
Però els mercenaris russos també hi estaven implicats, inclòs un cosac de 51 anys, que va posar per a una fotografia abans del combat amb una medalla i el sabre en alt. La unitat, coneguda com a Grup Wagner, es coneix que l’havia contractada un grup d’homes de negocis sirians.
Ara mateix hi ha diversos –uns quants-- conflictes armats en territori sirià i res no sembla indicar que la violència s’hagi d’acabar aviat. La comunitat internacional ha exigit amb determinació una solució negociada, però les crides en aquest sentit no han passat de quedar-se en paraules buides –i el que han fet és animar els implicats a endur-se per mitjans militars el que vulguin.
Tot va començar quan Assad es va inclinar per destruir el país sencer abans que deixar el poder, i així doncs va buscar una guerra que impliqués tot Síria. Però el seu règim era massa feble per a una tal batalla, i això el va fer dependent del suport rus i iranià --i que els kurds se’n mantinguessin al marge. El resultat ha estat una forma de caos que defuig tota comparació. Paraules com ara aliats i adversaris fa temps que han deixat de tenir significat. La relació entre russos, kurds, iranians, turcs i estatunidencs, junt amb els qui presten suport a Assad, s’ha caracteritzat per l’hostilitat en algunes regions de Síria i la cooperació en altres.
L’escalada a l’est de Deir ez-Zor va servir per deixar meridianament clar el canvi en les aliances, tot i que la situació evolucionés d’una manera molt diferent de com s’havia planejat. De fet, moltes fonts han confirmat que, abans de l’enfrontament, s’havia arribat a un acord entre les Forces Democràtiques Síries (FDS) --on predominen els kurds--, els russos i el règim d’Al-Assad.
D’acord amb el pacte, les FDS estaven disposades a retirar-se voluntàriament de la regió que envolta els jaciments de gas i permetre a les tropes del Govern de reemplaçar-les. A canvi, els russos tancarien l’espai aeri sobre Afrin a les forces aèries turques i les forces d’Al-Assad finalment permetrien als reforços kurds de travessar el territori controlat pel govern fins a Afrin des de les aïllades regions controlades pels kurds a l’est.
En altres paraules, el pacte implicava que el règim d’Al-Assad guanyaria territori per l’est a canvi d’ajudar els kurds al nord en la seva batalla contra els turcs.
Què no va anar bé?
Els atacs aeris turcs sobre Afrin, de fet, van cessar a partir del 4 de febrer, després que Moscou hagués tancat l’espai aeri als turcs. Com a conseqüència, Turquia va suspendre l’ofensiva, perquè sense un bombardeig preliminar des de l’aire l’exèrcit no estava disposat a avançar sobre les línies kurdes, defensades com estaven amb formigó i búnquers. En els dies següents, un comboi de vora 200 autobusos, camions i furgonetes va arribar de les zones kurdes de l’est a Afrin, carregats de soldats, munició i armament fabricat a Iran.
Però quan es va fer l’hora de posar en pràctica la segona part de l’acord relativa als jaciments de gas de la Síria oriental, alguna cosa no va anar bé.
Una web de l’oposició siriana va decidir revelar que unitats d’Al-Assad estaven preparant-se per assaltar el jaciment de gas natural i sostenia que les FDS havien informat els estatunidencs de la pròxima ofensiva. Però els americans no es van quedar en silenci, sinó que enlairaren els seus bombarders. Ara bé, de debò els kurds no van poder alertar els americans, i doncs no haurien d’estar a l’altura de la seva part del tracte? O és que el Pentàgon es va estimar més ignorar el pacte que els seus aliats havien negociat?
Sigui com sigui, Moscou estava clarament descontent amb els kurds. Tot just l’endemà del fracassat intent d’ocupar el jaciment de gas, els russos aixecaren la zona d’exclusió aèria sobre Afrin, i després d’això Turquia va renovar els seus atacs contra els turcs a la ciutat --amb soldats d’infanteria ocupant cinc pobles poc després.
Per acabar d’adobar el caos, molts russos van resultar morts en la tempesta de foc americana. Immediatament després de l’atac, però, els Estats Units van insistir repetidament que havien estat en contacte amb els russos tant abans com durant l’operació per evitar cap col·lisió. Moscou no va negar les asseveracions. El Ministeri de Defensa rus, en acabat, va emetre un comunicat en què deia que els soldats havien avançat "sense el permís" de l’exèrcit. Però de veritat van atacar sense que Moscou en sabés res? No sembla probable.
Idees encontrades
El fet que el conflicte entre potències rivals hagi esclatat ara obertament no és l’única novetat. Els dos aliats del règim semblen encaminats a la discrepància. Tant Rússia com Iran volen que Al-Assad en surti victoriós, però com més s’acosta aquesta victòria militarment parlant --gràcies als atacs aeris de Rússia i a les milícies terrestres d’Iran-- més clar esdevé que els dos bàndols tenen idees encontrades sobre què fer-ne d’aquest triomf.
Moscou vol una Pax Russica i el corresponent rèdit en política exterior: a saber, ocupar per fi el lloc de Washington com a actor més important a l’Orient Mitjà. Però, per assolir aquesta meta, la pau és, en última instància, necessària, perquè una violència prolongada podria arribar a ser impopular al seu país.
La Guàrdia Revolucionària iraniana vol, al contrari, controlar Síria per un quant temps i que sigui el pròxim cap de pont de l’expansió xiïta. De fet, ja està treballant per convertir els sirians sunnites a l’islam xiïta i acaparant immobles i fàbriques. Això potser no redundaria en benefici de Rússia; però, sense Iran, Al-Assad no tindria cap possibilitat. I això significaria la fi de les esperances de Moscou d’un dia pacificar el país sota el govern d’Assad.
Verdaderament, aquells que en Occident insisteixen en la no-interferència tenen raó en un sentit: no hi ha solució militar per a aquesta guerra. Com a mínim, no una de sola. Sinó unes quantes. I al final, cap d’elles no salvarà el país.
Traducció de l’edició anglesa: Francesc Sellés