HISTÒRIES DEL NOVÈ ART

De Yellow Kid a Pumbi: el viatge oceànic del còmic

L’esclat del còmic a l’Estat espanyol, que arranca als anys 30 del segle XX i que tingué en Barcelona i València dues bases importantíssimes, no naix del no-res. Dues exposicions al MuVIM mostren les connexions i els orígens nord-americans d’un fenomen que va fer un llarg viatge oceànic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Entre Yellow Kid, aparegut el 1895 als Estats Units i considerat el personatge fundacional del còmic modern, i Pumbi, el gat creat per Josep Sanchis en la dècada del 1950, hi ha tot un joc de connexions que es fan molt més evidents si citem, com una de les baules del procés, personatges com el Felix the Cat de Pat Sullivan, nascut el 1923, un dels primers exemples de funny animals (animals antropomorfs) que acabaren inspirant el cèlebre gat valencià que donava nom a la revista Pumby. Jocs referencials semblants als que uneixen icones com Dick Tracy i el Prince Valiant a Roberto Alcázar (i Pedrín, per descomptat) i el Guerrero del Antifaz, posem per cas, alguns dels personatges de còmic més populars del període de postguerra. Tot i els seus trets singulars, el còmic de l’Estat espanyol, que va viure també la seua pròpia època gloriosa, no naix del buit. Com a la resta d’Europa, té uns precedents que cal buscar-los a l’altra banda de l’oceà Atlàntic. Una viatge llarg però relativament ràpid, d’unes poques dècades. Tal vegada, la petjada primigènia —o almenys simultània al cinema— de la cultura nord-americana en la pell de brau. 


Dues exposicions simultànies —i complementàries— inaugurades fa uns dies al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM), comissariades per Enrique Trilles, serveixen per articular el relat d’aquell important trajecte. La primera de les mostres, la més completa i ambiciosa, és “L’esclat dels clàssics”, subtitulada “Contrastos entre els grans mestres de la historieta nord-americana (1900-1945)”. Un recorregut pel que anomena “l’edat d’or” del còmic, la primera meitat del segle XX, quan s’estableixen les bases d’aquest nou llenguatge que molts consideren el novè art. La segona, ubicada al vestíbul del MuVIM, més modesta, però que ressegueix el fil conductor de la primera i li atorga una lectura nostrada, és “L’inici del còmic a la Península”, que es fa acompanyar de l’aclaridor subtítol “Influències de la historieta nord-americana a Espanya (1930-1950)”. 


Projectes expositius, ambdós, construïts amb les aportacions de col·leccions privades, amb originals i exemplars únics “molt difícils d’aconseguir”, s’assegura des del museu. D’alguns dels exemplars, apunten, tan sols se’n conserva una desena en tot el món. “Es tractava d’un art industrial i serialitzat en què la majoria dels fotolits es destruïen”, aclareix Enrique Trilles

Peces úniques com ara primeres tirades amb The Yellow Kid, el singular personatge de la sèrie “Hogan’s Alley”, una tira gràfica encetada el 1895 que està en l’origen de tot plegat. A finals del segle XIX, els imperis periodístics de William Randolph Hearst i Joseph Pulitzer lluiten aferrissadament per la supremacia en la venda de diaris. Un aleshores desconegut il·lustrador, Richard Felton Oucault, havia creat per a la revista Truth una vinyeta en blanc i negre amb el famós personatge encara com a secundari. Pulitzer reclama els seus serveis i comença a publicar-se com a història en color, en el New York World, amb el xicot de la indumentària groga i les orelles desenganxades com a protagonista. Fou un èxit enorme.

Una de les sales de l'exposició, amb originals i panells amb els herois del còmic.


Hi ha precedents d’històries il·lustrades en la premsa. I podem retrocedir més en el temps, als murals romans o les auques de la cultura catalana. Però el simpàtic xicot groc és considerat el precedent directe de la historieta moderna, un art del segle XX tot i que alguns dels seus pioners nasqueren en la centúria anterior, com ara Winsor McCay, creador de les tires còmiques Little Nemo in Slumberland. Aquest dibuixant, que acabaria treballant en el món de l’animació, deixa pel camí algunes de les primeres engrunes que seran recollides per la factoria creada per Walt Disney. I, amb el temps, l’imaginari del creador de l’imperible Mickey Mouse anà filtrant-se i expandint-se també a les llars europees. Amb rapidesa: l’any 1935, l’editorial barcelonesa Molino crea la revista Mickey, amb un títol que revela la intenció de difondre els personatges Disney entre la canalla.


Pumbi, el gat que Josep Sanchis Grau va crear per a la revista Jaimito, l’any 1954, i que acabaria tenint una publicació pròpia, Pumby, no s’entendria sense aquest influx. El gat valencià, fet i fet, és un dels protagonistes de la mostra, però no fou l’únic personatge creat sota aquell influx: la sèrie “Hipo, Monito y Fifí”, del català Emili Boix, n’és també una hereva.


Això no significa que no hi haguera unes altres derivades: en acabar la Guerra Civil, Josep Soriano Izquierdo, que havia estat director de Pumby, crea el personatge de Jaimito per a l’Editorial Valenciana, després d’haver begut, entre més, de la tradició satírica catalana i valenciana de L’Esquella de la Torratxa o La Traca, amb unes altres influències pel que fa al dibuix i el contingut. Influx com ara el del cinema.

L’època daurada

La de l’humor i les històries per a infants no és l’única línia temàtica i estilística que va arribar al nostre còmic. El Dick Tracy de Chester Gould creat als anys 30, representant del gènere de gàngsters, el Tarzan pres de la literatura d’Edgar Rice Burroughs, el Buck Rogers creat també primer com a heroi novel·lesc de ciència-ficció per Philip Francis Nowlan, o els Jungle Jim (Jim de la Jungla per als lectors catalans de l’època), Flash Gordon i el Secret Agent X-9 del gran Alex Raymond, entre més, formen part del gruix de personatges heroics en una clau més adulta generats abans de la Segona Guerra Mundial, l’època que estableix les bases del còmic com a nou llenguatge artístic. Però també com a indústria, amb dinàmiques de dates de lliurament i pressió per produir més que de vegades xoquen amb les pretensions artístiques dels dibuixants.

Un dels personatges mítics de l'era daurada del còmic, Dick Tracy.


Etapa, en tot cas, d’esplendor creativa, amb codis i influències d’anada i tornada entre còmic, literatura i cinema, amb col·laboracions tan significatives com la de l’escriptor Dashiel Hammet (un dels promotors del corrent hard boiled de la narrativa negra, l’aposta crua del gènere) amb el mateix Raymond per als guions de l’agent X-9. 


Raymond és, amb justícia, un dels protagonistes de l’exposició, que inclou una molt curiosa mostra dels cursos de dibuix que mostren les tècniques per dibuixar el cos humà, per il·luminar els rostres o la millor manera de reflectir el moviment i donar dinamisme a l’acció. Una curiositat: algunes de les suggeridores pin-ups que dibuixava Raymond en la seua faceta com a il·lustrador, molt més realistes que l’eixerida Betty Boop, no arribaren a la pudorosa Espanya franquista.

L'excepcional sentit visual de Hal Foster i el seu Príncep Valent.

El novè art, de fet, també sofrí un procés de millora artística: de les limitacions com a dibuixant de Chester Gould, passant pel progrés que suposa Raymond, s’acaba desembocant en Hal Foster, un altre dels grans dibuixants de la història del còmic, responsable de dos personatges referencials com la translació al còmic del Tarzan de Burroughs o el seu imbatible Príncep Valent, mites que, lògicament, tenen un pes específic en una exposició que parla dels grans mestres de la historieta nord-americana. Foster va aconseguir un nivell d’expressivitat i versemblança pel que fa al vessant realista de les historietes mai no vist fins aquell moment. Un artista tan influent com ho seria en dècades posteriors un altre monstre del còmic, Will Eisner, creador el 1940 de Spirit, un personatge i una sèrie que portaren el novè art a l’excel·lència i a noves cotes expressives. Una influència cabdal en posteriors generacions i, fins i tot, en el cinema. “Cant del cigne”, com diu l’exposició, de la gran època clàssica del còmic, magníficament resumida en un enorme panell amb l’arbre genealògic d’aquells personatges.

Herois amb segell propi

Alguns d’aquells herois arribaren a l’Estat espanyol a la dècada del 1930 a través de l’empresa Hispano Americana de Ediciones i revistes com Yumbo, Aventurero o Tim Tyler. Amb la victòria franquista, tanmateix, la censura arribà a personatges com The Phantom (El Hombre Emmascarado, a casa nostra), que lluitaven contra els aliats alemanys i japonesos del règim. Però també hi ha la prevenció de les autoritats del règim d’evitar l’influx del liberalisme americà. Censures com ara les que patia el cinema a través del canvi de diàlegs i trames via el doblatge espanyol.

Un dels herois gràfics de la postguerra: El Guerrero del Antifaz.


En qualsevol cas, pel que fa a les historietes entren aleshores en acció unes altres creacions nascudes sota l’influx del còmic nord-americà però passades pel sedàs de l’Espanya del moment. És el cas del Guerrero del Antifaz de Manuel Gago, un dels grans representants de l’escola valenciana del còmic. Un heroi que tingué un èxit brutal en la postguerra, però que representa els valors del moment: un guerrer de l’època dels Reis Catòlics que lluita contra els enemics sarraïns. Gago no va poder repetir amb un altra creació, El Pequeño Luchador, un personatge ubicat al llegendari Oest.

L'emblemàtic Pumbi presideix un dels panells de la mostra.


És també el cas de Roberto Alcázar, “intrépido héroe español”, dibuixat per Eduardo Vañó Pastor sobre guions de Juan Puerto, entre altres. Històries que bevien del còmic ianqui d’aventures, del cinema o dels fulletons. Aquest aventurer, a qui s’incorpora després l’adolescent Pedrín, fou un dels grans èxits del còmic durant el franquisme.


També s’ha d’esmentar el treball del català Jesús Blasco, pare de Cuto, un nen espanyol que viu diverses aventures a San Francisco. Un còmic creat el 1935 amb una petjada encara més evident, sobretot per temàtica, del que s’estava fent als Estats Units. Històries que tindrien continuïtat en dècades posteriors amb personatges com El Capitán Trueno, El Jabato o El Corsario de Hierro.


Sense l’influx de l’altra banda de l’Atlàntic, “els tebeos espanyols —humorístics o realistes— dels anys 30 a l’actualitat haurien estat una altra cosa”, resumeix el text de l’exposició “L’inici del còmic a la Península”. Però també és cert que, amb el temps, la història gràfica generada a casa nostra es va convertir en un referent mundial.  Aquella, tanmateix, ja és una altra història. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.