Des de la terrassa del quart pis es pot veure tot Jerusalem: la resplendor daurada de la cúpula de la Roca, les torres de la ciutat vella, el barri àrab a l’est de la ciutat i allà enllà, com si fos un forrellat estès al llarg de l’horitzó, les muntanyes de Jordània. Al voltant d’una taula llarga es reuneix un grup d’unes trenta persones. Són jueus ortodoxos. Les dones fan l’efecte de ser monarques: una duu un turbant daurat refulgent. Els homes van de blanc i negre: la quipà damunt del cap; diversos duen rínxols a les patilles i un, barba. Es troben dissabte a la tarda, quan ja fa unes quantes hores de l’atemptat, per celebrar que s’acaba el sàbat. Canten cançons commovedores on demanen a Déu que faci costat a tots aquells que en aquests moments tenen un futur incert, als segrestats, als ferits i a les víctimes mortals de la massacre perpetrada per l’organització terrorista Hamas.
Aquest àpat hauria de ser una ocasió festiva per celebrar que s’acaba la Sucot, la festa de les Cabanyelles, una celebració de set dies de durada amb què es commemora l’expulsió dels jueus d’Egipte. Jerusalem està ple de gom a gom. Hi han vingut molts peregrins, principalment dels Estats Units. Molts han construït una sukka —una cabanya— al balcó, a la terrassa o al jardí i l’han decorada amb garlandes. Es visiten els uns als altres, mengen trossos de mango, pastissos, es pren cafè i fins i tot algun whisky.
En aquest article avui relatem la setmana de la Sucot a Jerusalem, una setmana que va acabar de la manera més horrorosa. Viatgem a un món del qual les lectores i els lectors dels mitjans de comunicació occidentals sovint només tenen una visió esbiaixada, si és que n’arriben a veure res. Viatgem al món dels israelians ultraortodoxos, religiosos i conservadors, que en part són els votants de Benjamin Netanyahu i dels seus socis de l’extrema dreta: Bezalel Smotrich i Itamar Ben-Gvir. Viatgem a l’Israel que hi ha més enllà de Tel-Aviv, la metròpoli secular de l’esquerra. Avui dia, ben bé el 10% de la població israeliana és ultraortodoxa; més d’un milió de persones. Quan es va fundar l’Estat d’Israel el 1948, però, eren tan sols uns centenars de famílies.
Al cor d’aquest text hi ha l’escriptor Tuvia Tenenbom, nascut el 1957 a Israel en el si d’una família ultraortodoxa, una comunitat que va abandonar ja fa molts anys; avui viu a Nova York, al barri benestant anomenat Upper East Side de Manhattan. Tenenbom ha escrit obres sobre Alemanya i sobre Israel, i el seu mètode es basa en l’observació participativa: es reuneix amb la gent, hi parla i en treu les seves conclusions. Sovint amb un toc d’humor sec. Els seus llibres s’han publicat en diversos països i el mes de novembre es publicarà en alemany el més nou de tots, Gott spricht Jiddisch (‘Déu parla ídix’). L’obra és el resultat d’una extensa estada a Jerusalem que va durar més d’un any i que el va dur a les profunditats de les comunitats ultraortodoxes i a excavar en la seva pròpia història familiar. És el millor llibre que Tenenbom ha publicat fins ara, profund, aclaridor i entretingut.
Per les tasques de recerca es va establir a Mea Shearim, el barri ultraortodox; ara hi ha tornat per celebrar la Sucot. L’acompanya la seva dona, Isi, que sempre és al seu costat quan viatja per feina.
A l’inici de la festivitat, Tenenbom, la seva dona i jo hi estem convidats. Anem a casa d’una família ultraortodoxa convencional que els Tenenbom han conegut a través d’un amic comú. La senyora de la casa ens rep a l’entrada, duu un barretet emplomallat. En aquest entorn està establert que les dones s’han de cobrir els cabells. El seu marit duu un caftà lluent de color negre, tal com mana la tradició per al vespre del sàbat, i una barba de dimensions bíbliques. En la dinàmica de la parella, ell és la part tranquil·la, la que només obre la boca de tant en tant i, quan ho fa, és per contar històries de caire parabòlic en veu baixa, en paraules plenes de saviesa i, si pot ser, amesurat.
La seva dona és més directa, és qui domina la conversa al voltant de la taula. I un cop s’acaba l’àpat, que inclou el clàssic peix gefilte i sopa de pollastre, la conversa discorre cap a la política israeliana en una barreja d’ídix, anglès i hebreu. Naturalment, en aquests instants ningú no es pot ni imaginar que, vuit dies més tard, el país patirà uns terribles atacs terroristes, però la gent parla de Benjamin Netanyahu i del tarannà de la coalició de govern.
La nostra amfitriona explica que està tipa que Israel estigui governat per l’esquerra des de la seva fundació. És simpatitzant de l’extremista Itamar Ben-
Gvir i el seu partit, Otzma Iehudit (que es podria traduir com a “Poder Jueu”).
Tuvia Tenenbom, que té certa tendència a manifestar el seu posicionament de manera enèrgica, l’interromp. “Slichah! Slichah! Slichah!”, exclama. L’expressió hebrea slichah és l’equivalent oposat a “perdó”. “Que potser la meitat dels metges d’Israel no són àrabs?”, pregunta de manera retòrica. “Fins i tot el 60%”, replica ella. Sense àrabs, el país se n’aniria a can Pistraus, opina Tenenbom.
Dos dies més tard, un interiorista ens ha convidat a casa seva, a tots tres. La seva sukka està decorada amb molta cura amb gespa artificial. En assabentar-se que soc alemany, m’ensenya un article de la Viquipèdia. Un dels seus ancestres era Julius Fromm, un fabricant de preservatius de Berlín a qui el dirigent nazi Hermann Göring li va expropiar l’empresa. Fromm va poder fugir a l’últim moment.
L’interiorista és ortodox, però no ultraortodox. Entre ambdós termes hi ha una diferència significativa que no només es manifesta en qüestions de religió, sinó també en l’aspecte físic. Ell no duu la roba blanca i negra que la tradició mana per als homes, sinó que demostra el seu individualisme amb una corbata de colors llampants i una camisa verd llima de màniga curta.
No passa gaire estona que ell també menciona la tesi segons la qual és l’esquerra qui governa Israel des de fa 75 anys. Tenenbom li pregunta que com potser, si els últims cinquanta anys el Govern ha estat principalment en mans del partit conservador Likud. L’interiorista deixa anar un esbufec i alça la veu: a Ariel Sharon, per exemple, que fou primer ministre vint anys enrere, se’l va votar com a home de dretes i va acabar fent política d’esquerres. Fa el mateix efecte que quan un alemany conservador remuga sobre la política d’Angela Merkel.
L’interiorista està cada cop més alterat: Ehud Barak, de l’esquerra, havia estat convidat del dissortat Jeffrey Epstein (acusat d’organitzar orgies amb menors) i, a més a més, també és qui mou els fils de les protestes contra la reforma del sistema de justícia de Netanyahu. Estem controlats pels poders a l’ombra.
Aquests poders ocults són l’esquerra de Tel-Aviv, els manifestants que cada setmana surten al carrer a protestar contra Netanyahu i els seus socis de govern, els ultraconservadors. L’interiorista gairebé cau de la cadira de tan esverat que està. Tuvia Tenenbom sosté, però, que “aquest jovent és la sal de la terra!”. És una frase inspirada en el Nou Testament, amb què Tenenbom es refereix als manifestants de Tel-Aviv.
Quan els dos homes surten a fora un moment, Isi Tenenbom i la dona de l’interiorista es miren l’una a l’altra. “Mira que el meu home i jo havíem acordat que no parlaríem ni de la seva germana, ni del meu germà, i mai més de política”, afirma.
La dona del barretet i l’interiorista potser difereixen en el seu grau de religiositat, però ambdós representen un col·lectiu social conservador que s’ha retirat darrere la barricada. La idea d’ostentar una posició de força es fa atractiva si pensem en els nombrosos atemptats terroristes que s’han patit a Israel des de fa anys, o en el fracàs del procés de pau d’Oslo a mitjan anys noranta, després del qual els israelians van tenir la sensació que, malgrat haver volgut fer moltes concessions als palestins, van haver de suportar una segona intifada que fou especialment violenta. Tanmateix, l’únic que aconsegueix aquesta actitud és debilitar el país, ja que en aquests casos s’acaba sobrevalorant excessivament la força d’un mateix i menyspreant aquells que no són com nosaltres.
L’endemà al vespre som a Tel-Aviv. Una llibreria de caire progressista ha convidat Tenenbom després que es publiqués una entrevista seva en un portal de notícies. En l’entrevista en qüestió, Tenenbom criticà el Govern amb duresa. A Israel el seu nou llibre ja s’ha publicat: és un èxit de vendes i la gent l’atura pel carrer. Els ultraortodoxos se li apropen entusiasmats de tant que han xalat amb la lectura. “Jedes Wort a Perl”, diu un home en ídix (‘cada paraula és una perla’).
És un fenomen sorprenent, ja que la crítica de Tenenbom envers la comunitat ultraortodoxa tracta un aspecte que els hauria de coure especialment: “No és només que la gent no llegeixi la Bíblia” escriu Tenenbom, “sinó que no tenen ni la més remota idea de quina és l’essència de la seva pròpia fe”. L’escriptor explica que en diverses comunitats ultraortodoxes s’ha desenvolupat una mena de culte al voltant de les tombes d’homes que suposadament van obrar miracles, dels rotllets de paper màgics i del líder de cada grupuscle, conegut com a rebe. A diferència d’un rabí, el rebe és un càrrec hereditari que es transmet de generació en generació i gairebé sempre està vinculat a un origen que es troba a la diàspora de l’Europa de l’Est. Tenenbaum és descendent d’un d’aquests rebes, el de Radzyn, un llinatge d’una tradició impressionant. Probablement això li atorga una certa autoritat.
Ell mateix és el primer a dir que els religiosos més fervents llegirien el seu llibre i els encantaria perquè els tracta com a persones. “Els ultraortodoxos són les persones més odiades del món”, afirma. “Els israelians seculars els detesten i dels no jueus ja ni en parlem”.
A diferència de Jerusalem, al voltant de la plaça Rabí Yitzhak de Tel-Aviv, on està citat Tenenbom, no s’hi veu ni una sola sukka. El públic de la llibreria —d’esquerres—, tanmateix, l’aplaudeix i li compra el llibre. Durant l’espai de preguntes i respostes, una jove pren la paraula: li fa la sensació que Tenenbom promou una visió romàntica dels ultraortodoxos. En aquell sistema social les dones no són lliures. Tenenbom respon que en altres sistemes més oberts tampoc mai no s’acaba de gaudir d’una llibertat absoluta. A Manhattan, on ell viu, també hi ha molts tabús, més que mai, fins i tot. En la seva opinió, el progressisme nord-americà és tan rígid que en molts sentits també és ultraortodox.
Tornem a Jerusalem. L’endemà visitem una jove que regenta una botiga de perruqueries. A la paret hi ha un cartell daurat en lletres majúscules amb el nom de l’empresa: Rivki Klein Custom Wigs. Al voltant del 60% de les dones ultraortodoxes cobreixen els seus cabells amb una perruca; ella també ho fa. A sota els recull en una cua de cavall. Duu un vestit vermell llampant, vambes i mitjons. Li preguntem si, essent una jueva creient, no s’hauria de tapar les cames amb mitges; ella respon: “Això només ho faig quan soc a cals pares.”
Com era allò que les dones ultraortodoxes són o no són lliures a l’hora de prendre decisions? Aquesta jove no té gens de ganes que l’incloguin dins del calaix de les oprimides. El seu home, que també és allà, diu al final: “La meva dona és feminista.” Es nota que a ella tot plegat se li fa incòmode. “Sí” afegeix, “en sentit pràctic.”
Com a mínim des que es va publicar Unorthodox, el llibre de Deborah Feldman del qual se n’ha fet una adaptació homònima a Netflix, s’ha imposat la sensació que el judaisme ultraortodox és una mena de variant especialment tenebrosa del patriarcat. Cada persona té les seves pròpies experiències i el relat de Feldman és autobiogràfic. Tanmateix, probablement no sigui prudent generalitzar-lo. No hi ha cap “típic ultraortodox”, de la mateixa manera que no hi ha cap “típic jueu”.
Davant del nostre hotel a Mea Shearim és on viu Motta Brim, un artista amb el qual Tenenbom ha fet amistat i que ens visita de tant en tant a la sukka. Ens regala un slivovitz i brindem: “l’chaim!” (‘salut!’) Quan li pregunto a Brim si coneix la sèrie de Netflix Shtisel, que va d’un pintor ultraortodox, em mira confós: “Es van basar en mi.” Un conegut va assessorar els productors i els va parlar de Brim, un ultraortodox que pinta quadres, encara que en el seu entorn estigui molt mal vist. Shtisel explica la seva història en diverses parts. Troba que la sèrie és bona “perquè no menysprea els ultraortodoxos”.
Brim ens acompanya fins a casa seva i ens ensenya les seves pintures. Són sobretot natures mortes, molta fruita. L’eròtica de la seva obra té el seu lloc en aquestes natures mortes, explica, i afegeix en anglès ídix: “I am not supposed to paint Weiber” (‘se suposa que no he de pintar dones’).
La cultura jueva es caracteritza justament també per aquesta ambigüitat i és important conèixer-la per entendre la cultura. Un sí en ídix no és un sí fort ni contundent com en alemany, explica Tuvia Tenenbom; de la mateixa manera que un no en ídix tampoc no s’ha d’entendre com una negativa alemanya.
Seguint l’argumentari de Tenenbom s’arriba a la conclusió que això no té res a veure amb veritats i mentides, sinó amb el fet que s’obre un món de noves possibilitats i que en certa manera la resposta és no binària, mentre que en alemany predomina l’argumentació binària.
Un exemple d’això és que, en el món dels ultraortodoxos, els iPhones només són tabú de manera oficial. Davant d’una sinagoga, uns joves ultraortodoxos reparteixen paperets: els mòbils estan terminantment prohibits. Tenenbom, davant l’entrada, duu el telèfon ben visible a la butxaca del pit de la camisa. Dos homes d’aparença dignificada, vestits amb un caftà resplendent i amb un gran eixtràimel de pell damunt del cap, se li dirigeixen. Volen fer-se una selfie amb ell. M’acaben demanant a mi que els la faci i que els l’enviï. “Com?”, els pregunto. “Per WhatsApp”, em respon un d’ells.
Dins la sinagoga se sent música forta, una mena de barreja entre música festiva i les tradicionals melodies jueves. Tot plegat desprèn l’energia d’un concert de punk-rock, senzill, rítmic, amb versos que es repeteixen en bucle. Els homes ballen una espècie de polonesa formant cercles en espiral, la sala està plena a vessar. Així és com se celebren les nits de la Sucot, així és com els ultraortodoxos celebren les lloances al Senyor. Algunes sinagogues tenen una mena de DJ, en altres hi ha concerts d’una big band; hi ha locals en què l’aire és tan humit que les ulleres s’entelen.
L’última nit de la Sucot, quan comença el sàbat, es treuen els rotlles manuscrits de l’arca, els homes ballen amb els textos als braços. Aquest dia es coneix com la Simhat Torà, la festa de la tora, una festivitat especialment alegre.
Els carrers estan curulls de gent: durant la Sucot, la vida a Mea Shearim es fa a fora al carrer i s’allarga fins a la nit. A les dues de la matinada encara es poden veure moltes famílies amb nens passejant, grups de jovent; està tot tan ple que gairebé no es passa, la gent ronda fins a altes hores de la nit.
Les parets del barri de la sinagoga estan plenes de grafits. Tenenbom tradueix els que estan escrits en hebreu: “Sionistes fora”, “El sionisme és l’holocaust”. Estan acompanyats de pintades de banderes palestines. Ens parla d’un grup d’ultraortodoxos que es dedica a lluitar contra l’Estat d’Israel. Tenenbom diu que són els més meschugge dels meschugge (‘els més tarats d’entre els tarats’).
Durant la setmana de la Sucot d’enguany, a Jerusalem se sent parlar molt seriosament del messies. I aquells que esperen el retorn del messies probablement també creuen que l’existència mundana d’un estat israelià és un destorb.
Els jueus eren un poble sense terra. La diàspora jueva a Europa, de fet, en més d’una ocasió havia arribat a tenir vetada la propietat de terres. Per aquest motiu, molts jueus tradicionalment han buscat consol en construccions abstractes, i poques han arribat a ser tan concretes com la del fulletonista vienès Theodor Herzl, fundador del sionisme modern, que tingué per objectiu establir un estat jueu a Palestina. Els jueus més religiosos van rebutjar aquesta mena de sionisme. Estranyament, els intel·lectuals jueus que avui dia prefereixen posar-se de part de BDS (Boicot, Desinversions i Sancions), l’organització que promou el boicot contra l’Estat d’Israel, justament el que fan és seguir la tradició dels primers.
En la família de Tenenbom hi ha un exemple tràgic que il·lustra els extrems fins als quals va arribar l’oposició al sionisme. A principis de la dècada de 1940, el seu avi, un rabí de Romania, va rebutjar marxar cap a Palestina amb la seva família, tal com li deia que fes l’Agència Jueva per a la Terra d’Israel. En canvi, va rebre els feixistes romanesos amb els braços oberts el dia que van entrar a la ciutat. Van assassinar la família sencera excepte la mare de Tenenbom.
“La meva mare mai no va perdonar als sionistes els crims del nazisme”, explica l’escriptor en el seu últim llibre. Una ironia amarga que reflecteix com una part del bàndol ultrareligiós peca totalment d’ingenuïtat en la seva crítica a l’Estat. Tanmateix, l’augment constant d’ultraortodoxos encara pot allunyar més de la realitat parts de la societat israeliana, i és que molts infants ultraortodoxos creixen sense rebre cap mena d’educació reglada, a diferència del que passa a les societats seculars.
En certa manera, però, també hi ha intel·lectuals d’esquerres que han perdut de vista la realitat. Aquells que veuen un règim d’apartheid a l’Estat d’Israel argumenten sense criteri històric i sense ser conscients del que està en joc.
Tenenbom té bon nas a l’hora de percebre l’ambient que es respira a la societat. En totes les converses que té durant la setmana de la Sucot menciona la situació precària en què es troba el país. Tem que Israel acabi desapareixent, tal com ja va ocórrer en dues ocasions en els temps bíblics. Potser fa l’efecte que són idees esotèriques, però ho diu molt seriosament: un país dividit entre dretes i esquerres que, a més a més, s’esmicola en diversos grupuscles, corre perill de veritat, sobretot si és un país tan petit com Israel i està envoltat d’enemics.
La gent amb qui parlem durant la setmana de la Sucot no sembla ser conscient d’aquest perill. En aquests temps, la societat està massa ocupada pensant en si mateixa, en enemics reals i imaginaris que hi viuen dins. Paren massa poca atenció als enemics de fora.
Tenenbom repeteix una vegada i una altra: “Des del Líban, Hassan Nasrallah ens mira i riu cada cop que no ens aconseguim posar d’acord.” Nasrallah és el líder de la milícia de Hezbollah, que ara per ara suposa una amenaça des del nord. Aquesta setmana ningú no parla de Hamas, l’amenaça que els sotja des del sud. Al final, però, Tenenbom només s’equivoca en el punt cardinal.
L’últim vespre de la Sucot estem convidats a una casa del barri, amb una família de cinc fills. La mare és de Nova York i havia sigut ballarina de l’MTV. Després d’una sèrie de males experiències va redescobrir la seva fe i es va acabar casant amb un israelià. Avui regenta una escola de dansa a Mea Shearim on ensenya hip-hop, dansa contemporània i ballet a nens i joves ultraortodoxos. El seu home ha tornat fa poc temps d’Ucraïna, de fer una peregrinació fins a la tomba d’un rabí; un exemple d’allò que Tenenbom descriu com a culte o idolatria.
Els sistemes d’alarma d’Israel són molt millors que els d’Ucraïna, afirma l’home: “Aquí les sirenes només sonen allà on ha passat alguna cosa de veritat. A Ucraïna fan saltar tot el país cada cop que els ataquen.” Ningú no afegeix res. Potser perquè en aquells instants ningú no se sent amenaçat.
Unes hores més tard, però, les sirenes de Jerusalem es desperten.
Traducció de Laura Obradors