El combat que va acabar amb la carrera d’Ian McCall i el va sumir en una duríssima crisi vital va durar nou segons. Era començaments del mes de maig del 2018 i McCall, que llavors tenia 33 anys, es va enfrontar a la ciutat japonesa de Fukuoka a un lluitador japonès en pes gall de fins a 61 quilos. Era el combat principal de l’esdeveniment i els espectadors esperaven un dur intercanvi de cops.
Tanmateix, McCall, d’1,65 metres d’alçada i que en el seu moment havia estat considerat un dels lluitadors més prometedors de la competició més popular a escala mundial d’arts marcials mixtes, la UFC, ja no era un campió. Ara era un addicte a l’heroïna que durant la seva carrera havia rebut milers de trompades al cap i que havia deixat enrere els seus millors moments.
Explica que va deixar de tenir aquella força just abans del combat per desintoxicar el cos de l’heroïna. Les setmanes de cures per desintoxicar-se l’havien deixat esgotat: calfreds, febre i marejos. Per combatre el dolor als ossos i les articulacions, abans de pujar al ring McCall prenia un potent anestèsic.
Poc després del gong, McCall va rebre un ganxo d’esquerres per part del seu oponent i va caure a terra. Per un moment, el món se li va quedar a les fosques, les masses murmuraven i el comentarista de la televisió proclamava al micròfon: “S’ha acabat.” Minuts després, a les catacumbes, McCall es mirava al mirall. Sabia que els combats havien passat a la història per a ell, diu. Que havia de fer un canvi de vida.
McCall recorda que, durant les setmanes posteriors a la derrota, els dimonis feien estralls dins del seu cap. “Sentia que no valia res, el meu cos i la meva ment estaven destrossats.” Al matí, quan es despertava, sovint romania al llit, sense energia, i pensava a llevar-se la vida. “Però no podia fer-li això, a la meva filla. Ella és el motiu pel qual encara soc aquí.”
El segon motiu és “aquest remei miraculós”, diu McCall, que actualment té 39 anys. És un matí d’estiu i porta un pantaló de color caqui i una samarreta. Està assegut en una fresca habitació d’hotel de Los Angeles, ja que l’endemà ha d’explicar en una conferència el camí que el va treure de la foscor i el va retornar a la vida. De la ronyonera, en treu una bossa de Mushroom Gummies, una gominola en forma d’osset amb gust de mango, mesclats amb la substància psilocibina. “Aquesta merda m’ha salvat la vida.”
La psilocibina és present en centenars d’espècies de bolets al·lucinògens, als quals confereix un efecte psicodèlic. A cada gominola, se n’hi posa un gram, la fracció d’una dosi que McCall assegura que tindria un efecte realment extasiant i en treu una de la bossa. Diu que amb una en té prou per mantenir el seu “nivell de benestar”.
Als EUA ha esclatat una fal·lera per les substàncies psicodèliques, i no només entre els que van tot el dia de festa i les empreses emergents que oloren el gran negoci en la venda de drogues.
Lluitadors, futbolistes i jugadors d’hoquei gel i rugbi miren de mitigar amb els psicodèlics les conseqüències dels cops i les trompades que durant anys han rebut al cap. Per a molts, les drogues al·lucinògenes són la darrera esperança i se n’arriben a anar fins a Mèxic o Sud-amèrica, on per uns milers de dòlars visiten cerimònies espirituals per viure viatges psicodèlics juntament amb altres persones que passen pel mateix.
En reportatges televisius narren com la psilocibina els ha alliberat de la pèrdua de memòria, problemes en la parla i addiccions, els típics símptomes d’una encefalopatia traumàtica crònica, una malaltia degenerativa del cervell, coneguda també per síndrome del boxejador. Mike Tyson ha parlat meravelles en repetides ocasions de com les substàncies psicodèliques li han fet més fàcil la vida. La llegenda del surf Kelly Slater va descriure les seves experiències amb aquestes substàncies com les “més profundes” de la seva vida.
És sabut que els atletes d’esports de contacte tenen un risc més alt de patir danys cerebrals. Tanmateix, es fa difícil de quantificar quants d’aquests en pateixen realment les conseqüències. D’una banda, perquè els símptomes sovint s’oculten perquè no volen quedar com uns fluixos. De l’altra, perquè les organitzacions esportives com la UFC o la lliga de futbol americà (NFL) han ignorat durant anys el tema de les lesions cerebrals per por de danyar la seva imatge o haver de fer front a indemnitzacions milionàries.
Recentment, un estudi de científics dels EUA ha demostrat com són d’habituals les lesions cerebrals entre els lluitadors. D’un total de 176 boxejadors i lluitadors d’arts marcials mixtes analitzats, el 72% tenien símptomes de la síndrome del boxejador, que, no obstant, només es pot diagnosticar amb certesa després de la mort. A més, els investigadors han verificat qe, com més aviat comenci l’atleta l’activitat esportiva, més gran esdevé el risc de patir danys cerebrals.
Ian McCall va créixer a la crua Dana Point, a la costa californiana. Els metges li van diagnosticar una forma d’autisme que no li permetia manejar bé la relació amb autoritats superiors. De petit, pegava els altres nens i d’adolescent feia el mateix amb adults. De l’escola, en va poder treure poc profit. “La violència era la meva vocació. Era bo en això.” Quan era adolescent, va patir la separació dels seus pares i en acadèmies de lluita va aprendre el jujitsu, la lluita i el kick-boxing. “Els combats van donar un sentit a la meva vida.”
McCall va aconseguir fer-se un nom en el món de les arts marcials mixtes i va derrotar grans oponents al quadrilàter fins que el 2011 va fer el pas a la llampant UFC, on va guanyar 13 dels seus 21 combats professionals. Afirma que van ser els anys més salvatges de la seva vida. “Moltes dones, moltes festes, molt Las Vegas.”
Malgrat tot, els combats van consumir el seu cos. Es va trencar tendons de les espatlles, els bíceps i una corona de fibrocartílag del maluc. En una ocasió, va propinar a l’oponent un cop tan fort que es va trencar la mà dreta. Ha hagut de sotmetre’s a múltiples operacions i ha perdut un artell de la mà i una cicatriu recorre tot el seu dit índex. Diu que hi ha hagut moments en què el seu cos estava tan fet malbé que sentia dolor per tot arreu i que encara avui en nota les conseqüències. McCall es pren un polsim blanc d’una capseta de ketamina “contra les punxades al clatell”.
No sap dir quantes commocions cerebrals ha tingut al llarg de la seva carrera. Només sap que a cada cop rebut al cap augmentava la tristesa i la insatisfacció. Que cada volta necessitava més analgèsics, heroïna i sexe per alleujar les penes psíquiques i físiques.
Tan bon punt se’n dissipaven els efectes, tornaven els dubtes, la fotosensibilitat, els murmuris. Oblidava on havia aparcat el cotxe, la seva agressivitat augmentava i dormia pitjor. Prenia medicaments per prevenir els atacs de pànic i els problemes de concentració, però les pastilles només amortien els símptomes, no sanaven el seu patiment.
Per això, després de donar per acabada la seva carrera esportiva, McCall va començar a experimentar. Primer amb cànnabis i després amb drogues al·lucinògenes. Amb un xaman va prendre ayahuasca, un suc vegetal amargant amb efectes psicodèlics de l’Amèrica del Sud. Va menjar quantitats ingents de bolets al·lucinògens processats amb llaminadures de fruita o xocolata.
“Va ser com un alliberament”, diu McCall sobre els efectes dels viatges psicodèlics. Els dolors han disminuït, la seva ment s’ha clarificat i els pensaments suïcides s’han esvaït. Ha aconseguit una nova energia vital i ha llegit moltíssims llibres i estudis científics sobre els bolets al·lucinògens que l’han fet considerar-se un expert en la matèria. Al dors de la seva samarreta, s’hi pot llegir: “Què vols saber sobre els bolets al·lucinògens?”.
L’endemà al migdia, McCall és en una nau industrial del nord de Los Angeles i puja a un petit escenari per explicar en una fira sobre temes psicodèlics com la psilocibina ha canviat la seva vida de dalt a baix. Davant seu seuen una dotzena de visitants en cadires plegables i a l’aire sura l’olor de la marihuana. El presentador fa una crida: “Aquesta és la vostra oportunitat per fer preguntes a un campió.”
McCall explica que, quan mira enrere, pensa en la bogeria que representava pujar per diners a un ring mig despullat per estomacar-se amb una altra persona. Explica els danys que això li ha suposat i com va estar al caire de la mort per una sobredosi d’analgèsics i drogues i que va haver de ser reanimat a l’hospital. “Estava completament en la merda. Fins que vaig descobrir com guarir el meu propi cos amb substàncies psicodèliques.”
Els espectadors aplaudeixen.
McCall compara els efectes dels bolets al·lucinògens amb una mena de desconstrucció del jo, que, segons ell, ha comportat que els seus pensaments hagin deixat de girar tothora al voltant de les seves necessitats. Assegura que els problemes han perdut importància i que les depressions i l’heroïna han desaparegut. Pot tornar a gaudir de la vida. Quan un sent parlar McCall amb aquesta calma, serenitat i sentit comú, es fa difícil d’imaginar com de posseït va arribar a estar per la violència i les drogues.
Els investigadors expliquen que els efectes de la psilocibina són com una relaxació de l’intercanvi d’informació entre diverses regions cerebrals i una reacció d’un neurotransmissor, la serotonina, que també és coneguda com l’hormona de la felicitat. Com més alta n’és la dosi, més forts són els efectes sobre els sentits o, en un cas extrem, les il·lusions. Això obre als consumidors una nova perspectiva sobre les experiències traumàtiques. Diversos estudis suggereixen que la psilocibina alleuja els efectes de la depressió i pot ajudar persones amb addiccions com McCall a desfer-se de la seva dependència.
Als EUA, la psilocibina o l’LSD van ser considerats durant molt de temps com les drogues dels hippies o una substància perillosa. Amb el temps, en alguns estats federals se n’ha permès la possessió i l’aplicació amb finalitats terapèutiques. També a Alemanya, on està prohibida la possessió de petites quantitats de drogues psicoactives, creix l’interès per les substàncies psicodèliques i el seu potencial sanador de malalties psíquiques.
McCall assegura que és coneixedor dels potencials efectes secundaris de les substàncies al·lucinògenes, però també que sap com de desesperats estan antics companys de professió del món de les arts marcials mixtes. Diu que coneix lluitadors que ho donarien tot per aconseguir un alleujament del seu estat mental i físic. Per això fa un temps va contactar amb el cap de la UFC, Dana White, per proposar-li les drogues psicodèliques com a possible mètode de tractament. McCall assegura que White, que anteriorment havia assegurat que els “problemes cerebrals són part de l’espectacle”, s’hi va mostrar interessat.
El cap del departament de salut dels esportistes de la UFC ha estat preguntat per Der Spiegel i ha contestat que la UFC ha invertit milions de dòlars en un estudi que investiga les conseqüències a llarg termini dels traumatismes cerebrals.
Rose Gracie, filla del fundador de la UFC Rorion Gracie, fa anys que està compromesa amb la salut mental dels lluitadors i qualifica els esforços de la UFC com una mera tapadora. Afirma que fa falta aclarir els riscos reals d’aquest esport. Segons Gracie, d’una banda, això es deu al fet que els esportistes no estan contractats directament per la UFC, sinó que són autònoms, i, de l’altra, que si s’afronta el tractament del tema dels riscos de l’esport de manera ofensiva, això seria perjudicial per al negoci. Els afectats no poden esperar consells concrets en cas d’emergència. Això, Gracie ho qualifica de “negligència punible”.
McCall diu que cada setmana rep diverses consultes d’esportistes que li demanen ajuda i li pregunten què poden prendre per combatre l’enemic invisible que tenen dins el cap. Ell s’ha pres com una missió el fet de poder-los ajudar. “Soc un d’ells.”
Actualment, està creant juntament amb socis col·laboradors un projecte d’investigació a l’Amazones. Entre d’altres, els científics volen investigar mitjançant mostres de saliva i anàlisis de femta d’alguns esportistes professionals i militars retirats quines conseqüències té el suc vegetal psicodèlic de l’ayahuasca.
Uns dies després de fer la seva presentació, McCall és en un punt alt prenent un caputxino des d’on no és gaire lluny de casa seva de Dana Point i n’observa el port. Sota la samarreta es dibuixa un tronc fibrat i ell sembla estar en pau, encara que el neguit dels seus ulls no hagi desaparegut del tot. Explica que ara sovint fa ioga a la platja, imparteix classes de jujitsu i boxa, i que sua l’estrès amb una teràpia d’infrarojos, però que sobretot passa el màxim de temps possible amb la seva filla d’onze anys. “És la persona més important de la meva vida.”
Quan de tant en tant els dimonis del seu cap han vingut a molestar-lo, es renta la cara amb aigua. “I llavors els dic: que us bombin!” •
Traducció d’Arnau Ferre Samon