Entrevista a Laura Pinyol

«Quan donava a llegir la novel·la em feia pànic decebre literàriament»

Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista, coneguda per les col·laboracions en diversos mitjans i directora d’una agència de comunicació, debuta en la narrativa amb 'El risc més gran', una novel·la sobre la por i el vertigen focalitzada en el personatge de Júlia, una dona que fuig dels embats vitals en un petit racó de la Terra Alta.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—El títol està pres d’una frase de Maria Antònia Oliver que diu que la por és el risc més gran.


—Crec que la novel·la parla de por i llibertat. Moltes vegades la por la disfressem de responsabilitat i, per tant, és una dicotomia que estava bé. No era el títol original però em va semblar bé perquè contenia aquesta percepció de començar de nou, de salt al buit. Una mica de punt d’inflexió. La cita de Maria Antònia Oliver és per a mi com un manifest vital, em va fer il·lusió que el títol fos aquest.  


—Hi ha pors que amaguen falta de coratge, però unes altres estan més justificades, com ara la violència masclista que surt a la novel·la.


—Sí, però sense voler fer d’això un tema central. Cada personatge té les seves pors, una paràlisi incorporada.


—També és una novel·la sobre la complexitat de les relacions, sobre les noves estructures familiars.


—Les famílies són una teranyina, una organització social molt complexa que ajuda a explicar el món. Encara quan pensem en famílies pensem en una família nuclear. I quan desmuntem la família nuclear i la fem extensa costa més d’explicar. Quan apareixen mitjos parentescos, parelles que tenen fills d’unes altres parelles anteriors, gent amb els rols canviats per diferències generacionals, com ara el germà de la Júlia, Octavi, a qui tracta com si fos el seu fill... Tot això complica les relacions, és una gimnàstica del dia a dia que hem de ser capaços d’articular però que encara no sabem explicar.


—Hi ha al·lusions a Mercè Rodoreda en el llibre i invocacions poètiques com ara Feliu Formosa. I també alguns passatges que em recorden Montserrat Roig. Quins són els seus referents a l’hora d’escriure?


—No he escrit amb voluntat de fer servir referents d’una manera tan conscient. En la novel·la apareix una biblioteca imprescindible que la Joana [la mare] prepara per a la Júlia i que conté títols que són molt referencials per a mi. Mercè Rodoreda és una autora per a mi imprescindible però els llibres seus que m’agraden potser no són els més celebrats. I mentre escrivia m’ha acompanyat molt la poesia: Garriga, Forcano, Feliu Formosa... O l’Anna Gual, de qui també he citat un poema. N’he llegit molta, d’aquesta poesia, mentre escrivia el llibre. I m’agrada molt la literatura que et fa entrar en la història amb tota mena de detalls. Això de Montserrat Roig em sembla elogiós però no sé de quins passatges podries estar parlant.


—Estava llançant l’ham. En tot cas, això de la poesia em quadra. Hi ha una certa voluntat d’estil en la novel·la, de no fer una prosa molt planera, banal.


—També ho entenc com un comentari elogiós.


—Ho és.


—Una de les coses que em feia més pànic quan donava a llegir la novel·la, sobretot els primers esborranys, a persones que m’estime molt, era decebre’ls literàriament. Tampoc és que em trenqués les banyes buscant frases, però hi havia moments en què pensava: això s’ha d’explicar amb una frase que tingui l’impacte d’un vers. No vull semblar pretensiosa, però està bé quan vols explicar una cosa i surt la millor idea per fer-ho, quelcom que tingui impacte. I dius: d’acord, era això. 


—El final arrapa el lector, no deixa indiferent.  


—Ja tenia molt clar que la novel·la acabava així. Algú em deia de traure l’epíleg, però conté el sentit que hi ha coses a la vida que no tens previstes i alteren el curs dels esdeveniments. A tots els personatges els passa una vegada a la vida alguna cosa amb la qual no comptaven i els canvia la seva idea de com anirà tot plegat. I el final conté una d’aquelles coses que afecta no només la protagonista sinó a tots els altres personatges... [I fins aquí podíem llegir.]

El risc més gran
LAURA PINYOL
Amsterdam, Barcelona, 2018
Novel·la, 354 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.