L’editorial, el sector cultural més arrelat

Els experts coincideixen a dir que, dels diferents sectors culturals, l’editorial és el més fort de l’EURAM. Les xifres indiquen que l’edició de llibres en català és present i està consolidada als territoris de l’EURAM, si bé és inferior a l’edició en castellà tant al País Valencià com a Catalunya. Només a les Illes Balears s’editen més títols en català que en castellà. Arreu de l’Estat espanyol, el català és la segona llengua en la qual més s’edita, darrere del castellà. La llengua pròpia dels territoris de l’EURAM, però, està molt per sobre de la tercera llengua en edició de l’Estat, que és l’anglès: mentre que en català s’editen el 10,7% dels llibres de l’Estat, en la principal llengua estrangera se n’editen tan sols el 3,4%.

És en la indústria editorial, a més, on s’ha produït un dels fenòmens més interessants i enriquidors del que portem de segle XXI, almenys en termes culturals. Aquest fenomen és la reorganització del sector editorial que han causat la crisi econòmica, els canvis en el model de consum cultural i les innovacions tecnològiques. Tot plegat ha propiciat l’aparició, al llarg de l’última dècada, de tota una galàxia de petits i prolífics segells independents en català, els quals, amb una actitud més autoral que comercial –cosa que no vol dir que no busquen la rendibilitat–, han enriquit el panorama literari dels territoris de parla catalana d’una manera inusitada. Aquestes noves editorials, que conviuen amb editorials deganes com 3i4, Quaderns Crema, La Campana o Lleonard Muntaner, i amb els grans segells inclosos en el Grup 62, han sorgit arreu dels territoris de l’EURAM i han assolit un protagonisme molt notable. No és possible esmentar-los tots, però Periscopi, Labreu, Males Herbes, Raig Verd, Sembra Llibres o El Gall Editor han deixat, en poc temps, una forta empremta al sector editorial del país.

Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, destaca que “és un bon moment per als llibres en català. Hi ha una gran quantitat d’autors que escriuen llibres sobre una gran varietat de temes i en qualsevol gènere. S’ha produït, a més, un relleu generacional, i els autors joves que han aparegut recentment escriuen coses interessants. No hem de patir, en aquest sentit, perquè tenim escriptors molt potents, a l’alçada dels de qualsevol literatura”, afirma Olid.

La normalització de la llengua catalana impulsada des de les escoles ha contribuït que sorgiren més escriptors en aquesta llengua. Segons dades de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, hi ha més d’un centenar d’editorials en català a tots els territoris de l’EURAM. La situació és, per tant, positiva, però també molt millorable. Emili Rosales, director del Grup 62, afirma que la lectura de llibres en català es troba “en un punt entre l’estancament i una petita millora”. Cal créixer més, per tant. Es pot créixer més.

Un balanç sobre el moment en què es troba la venda de llibres en català el fa Lluís Miró, de l’Editorial 3i4, pionera de l’edició en català al País Valencià. Miró recorda que “en els anys vuitanta, la literatura en català va tenir un auge important per la introducció de l’ensenyament del català a les escoles. Va ser un moment daurat per a les vendes. Després d’aquell auge dels vuitanta, però, hi ha hagut un estancament, i aquest és ara un mercat que fluctua any rere any, determinat per les novetats del moment, per les efemèrides i altres esdeveniments circumstancials”. Un altre factor d’impacte en l’estancament del nombre de lectors en català han estat les polítiques de determinats governs en contra de la llengua del país, sobretot al País Valencià i les Illes Balears.

Analitzat l’estat de la qüestió, es poden passar a valorar les possibilitats per a millorar les xifres de lectura i de vendes. O, si més no, les condicions en què treballen els autors, els quals sovint se senten desemparats i obligats a fer front a tota mena d’entrebancs per a dur a terme la seua tasca. Si bé l’edició en català té els mateixos problemes que tenen les llengües amb pocs parlants, algunes d’aquestes llengües compten amb eixides per a millorar les seues estadístiques. Bel Olid posa l’exemple de Noruega, “on es cobren taxes sobre les còpies privades i també sobre la compra d’instruments susceptibles de ser servits per fer còpies. La recaptació s’adreça cap a les entitats de gestió col·lectiva de drets d’autor”. És una manera de compensar el treball dels escriptors, en ocasions frustrat per la pirateria. Olid també parla de la cobertura social que s’ofereix als autors per a comprar ulleres o ordinadors, eines amb les quals els escriptors sempre treballen. “A Noruega tenen un sistema per a ajudar els autors que ho necessiten”, un sistema que, segons la presidenta de l’AELC, també existia a l’Estat espanyol. L’esclat de la crisi econòmica, però, va provocar que aquesta xarxa “quedés reduïda al no-res”.



Bel Olid no és l’única que exigeix la participació de les administracions per a fomentar l’hàbit de lectura i la millora de les condicions dels escriptors en la societat. Emili Rosales diu que hi ha una infraestructura empresarial consolidada, si bé “seria bo que les administracions consideressin aquests sectors, el de la lectura i l’edició en general, com a estratègics en l’economia, perquè ho són: per la gent que hi treballa, pel seu significat cultural, per la identificació que provoca...”. Per fomentar aquesta idea, hi ha qui aposta per un impuls des de la base, és a dir, des del model educatiu, fomentant la lectura entre els xiquets i sumant a l’atracció per la literatura també les famílies.

Una d’aquestes apostes aniria adreçada a enfortir la singularitat lectora dels alumnes de l’escola, que haurien d’accedir als llibres sense cap mena d’entrebanc econòmic o temàtic i ser estimulats per un professorat explícitament format en aquest àmbit. Així, es definirien els gustos dels alumnes i se’ls ajudaria a desenvolupar un hàbit lector que, en el futur, els faria uns ciutadans més complets, alhora que crearia més lectors per a la indústria. L’objectiu de “fabricar” nous lectors és central per a Bel Olid. Amb tot, Olid destaca que la tasca “no és fàcil i donaria resultats a llarg termini, però precisament per això s’ha de posar en marxa tan aviat com sigui possible”.

Més enllà de les dificultats per a fer créixer el nombre de lectors dins els mateixos territoris, un objectiu que hauria de ser prioritari però que es veu interferit per la preponderància mediàtica i la força dels llibres en castellà, hi ha una prova de la potencialitat comercial i del talent de la literatura en català, i aquesta prova és l’augment de les traduccions d’obres escrites originàriament en la llengua pròpia dels territoris de l’EURAM. Entre les traduccions d’èxit basades en l’envergadura literària, hi ha els èxits narratius de Jaume Cabré, Quim Monzó i Albert Sánchez Piñol, entre altres. Emili Rosales, per la seua part, parla de les darreres novel·les publicades per Grup 62, i afirma que és un èxit que quatre d’elles s’estiguen traduint en altres llengües. Són La filla del capità groc, de Víctor Amela; Algú com tu, de Xavier Bosch; La maledicció dels Palmisano, de Rafel Nadal; i Les dones de la Principal, de Lluís Llach.

A banda de la necessitat de més lectors per a millorar les xifres de la indústria editorial, aquest sector compta amb el handicap de la pirateria. Els que estaven destinats a ser els nous suports de lectura han resultat, en molts casos, instruments que faciliten el frau. És un cas similar, però molt menys greu, que el de la música. Patrici Tixis, director de comunicació del Grup Planeta, lamenta que “segons les enquestes, el llibre electrònic representa un 5% de la facturació total de llibres a l’Estat, si bé en altres enquestes un 20-25% dels lectors afirmen emprar el format digital. Això representa un indiscutible percentatge de pirateria”. Aquesta dada també demostra que, malgrat tots els vaticinis que n’anunciaven la desaparició per culpa del llibre electrònic, “el format paper continua sent el preferit pels lectors, i amb molta diferència”.

Alguns empresaris de l’edició detecten que el format electrònic no es consolidarà tal com es preveia fa pocs anys, però que oferirà avantatges que d’entrada no s’havien previst. Lluís Miró, de 3i4, afirma que “la digitalització permetrà la impressió sota comanda i alliberarà les editorials dels estocs de magatzem”. Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, detecta “una exportació futura dels continguts en diferents formats: paper, iBook, vídeo, fragmentació en capítols... M’imagino vendes de llibres en paper molt ben acabats amb la possibilitat de ser vendibles per capítols als estudiants universitaris. També contemplo connexions virtuals entre autors i lectors, que interactuaran sobre la lectura d’una obra. Serà una forma de revalorar la lectura”. L’objectiu final és que els llibres en català facen un pas endavant i deixen enrere el seu estat tradicional, el de la “mala salut de ferro”, com el defineix Bel Olid. Perquè el talent, les obres de qualitat i el teixit empresarial ja existeixen. El que cal és, sobretot, fomentar la lectura; és a dir, augmentar el nombre de lectors. En aquest sentit, són una bona notícia les propostes institucionals per a incentivar la lectura, com és el cas del Pla Valencià del Foment del Llibre i la Lectura, que significa si més no un important canvi d’actitud respecte del desinterès –o la directa hostilitat– vers la lectura i la literatura que van exhibir durant anys les mateixes institucions valencianes.