EXTREMA DRETA

'¡En español, coño!'

La recentment creada Asociación para la Defensa del Castellano en la Comunidad Valenciana, ferma opositora dels avanços en normalització lingüística, es relaciona amb grupuscles d’extrema dreta alhora que exigeix ser escoltada pels governants valencians.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És un moviment popular, de base, com els col·lectius Salvem que van proliferar a la ciutat de València a partir de 1995: Salvem el Botànic, Salvem la Punta, Salvem l’Horta, Salvem Tabacalera, Salvem el Cabanyal i tants altres. En aquest cas, però, la plataforma no es diu Salvem el Castellà, sinó Asociación para la Defensa del Castellano en la Comunidad Valenciana i, com el seu nom indica, no propugna la supervivència de cap espai natural o urbà amenaçat, sinó d’una llengua, la castellana, absolutament hegemònica al si de la societat.

I és que, als carrers de les principals ciutats valencianes, el castellà guanya per majoria absoluta, amb casos com el d’Alacant, en què la presència de qualsevol altra llengua és merament testimonial. No obstant això, el setembre de 2015, quan no feia ni tres mesos del canvi de color polític a la Generalitat Valenciana, un grup de persones van impulsar aquesta entitat, convençudes que l’idioma de Cervantes està en perill greu. Tan amenaçat com al seu dia van estar-ho el Jardí Botànic o el barri del Cabanyal-Canyamelar. Calia rescatar-lo.

L’associació s’inspira en el Manifiesto por la Lengua Común que l’any 2008 van signar 17 homes —entre els quals, Mario Vargas Llosa, Fernando Savater, Carlos Castilla del Pino, Albert Boadella, Arcadi Espada o Félix de Azúa— i una sola dona —Carmen Iglesias— amb un plec de requeriments que, adaptats al cas valencià, resulten extravagants.

Aquell manifest remarcava, per exemple, que els ciutadans tenen el dret a ser atesos institucionalment en castellà; que en la retolació dels edificis oficials i les vies públiques sempre hi ha d’aparèixer el castellà; que cal recuperar el “nom tradicional espanyol dels topònims on han estat eradicats” o, atenció, que els diputats facen servir sempre el castellà, “per ser la llengua comuna i coneguda per tothom, a totes les sessions i els seus comunicats oficials”.

L’associació, que fa servir les sigles DDC amb l’accent de la lletra ñ al capdamunt, no va ser inscrita al registre de la Generalitat Valenciana fins el 30 de març de 2016. La seu social que hi figura, el carrer del Pes número 6 de Requena, és “el comerç tèxtil més antic d’Espanya”, segons consta en alguna crònica local. Es remunta a 1846 i és propietat de la família Jordà. Precisament, l’hereu de la nissaga, Javier Jordà Sánchez, és l’actual president de DDC.

Malgrat que EL TEMPS ha tractat, de manera insistent, de contactar amb els representants de l’entitat, la resposta sempre ha estat negativa. Tots ells han remès a la informació que apareix a la pàgina web i han declinat de ser entrevistats. Quan aquest setmanari s’ha adreçat directament a la botiga en qüestió i ha pogut conversar breument amb Javier Jordà, la seua contestació ha estat la mateixa: tot allò que tenen a dir és a la web.

Javier Jordà Sánchez, a l'esquerra, durant la presentació d'una conferència de Vox organitzada a Requena per DDC.

El germen de l’associació prové dels temps en què el PPCV encara governava la Generalitat. El decret de trilingüisme aprovat amb María José Català com a consellera fou rebut amb un malestar soterrat: a algunes persones de les comarques castellanoparlants no els agradava gens “la imposició del valencià” a través d’assignatures com ciències socials i coneixement del medi. Aquella mesura posava fi, de facto, al dret a l’exempció de l’estudi de la llengua que la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) de 1983 reconeixia a les zones castellanoparlants, on resideixen el 12,7% dels valencians.

L’accés al poder del Govern del Botànic, el 2015, va incrementar les temences d’aquests ciutadans. En concret, els espantava la possible introducció del requisit lingüístic a l’administració pública. Un escenari que agreujaria la “discriminació ancestral als castellanoparlanrts valencians” que proclamen a tort i a dret.

A nivell local, Jordà va fer una crida a tots els partits polítics i entitats per tal que es pronunciaren sobre la matèria, amb dues úniques respostes: la del Partido de Requena y Aldeas —que té un sol regidor dels 21 que hi ha al municipi— i la de Vox, que ni tan sols no va presentar-hi candidatura. Això sí, mesos enrere va protagonitzar un acte a Requena, convidats per DDC.

L’únic edil del Partido de Requena y Aldeas és Joaquín González, encara jove però amb un llarguíssim passat polític. Va ser regidor del PP, més tard va emigrar a Ciutadans i, en no ser designat cap de llista, va tocar el dos. En un tres i no res va organitzar una formació a la dreta de PP i Ciutadans que, amb poc més de 500 sufragis, va aconseguir estrenar-se al consistori. González ha agafat l’alcaldia pedània de Campo Arcís, un petit nucli de 400 veïns.

Joaquín González, membre de DDC i únic regidor del Partido de Requena y Aldeas, va ser edil amb el PP i també va passar per Ciutadans. Ara se situa, sense complexos, a la dreta de totes dues formacions.

A Requena, però, la llengua no és cap problema. No es respira animadversió contra l’ensenyament de la mateixa a les escoles. “Defensem el castellà, no anem contra el valencià”, es limiten a dir els portaveus de DDC, “però centren els seus atacs contra el valencià, no contra l’anglès, que podria representar una amenaça més gran contra el castellà”, afirma una font local que manté divergències evidents amb ells. Ni el PP s’adhereix als actes de l’entitat. 

Escissió ultraespanyola

El primer president de DDC va ser Juan Francisco Ferris Vidal, qui ja no és a l’associació. En el període 2007-2011 va integrar, com a vocal, la Junta Municipal de Marítim de l’Ajuntament de València en representació del PP. Més tard ha emigrat a Vox, on l’any 2015 va ocupar el número 3 de la candidatura de la ciutat de València, el número 14 de la llista a les Corts per la demarcació de València i el número 7 de la candidatura al Congrés per aquesta circumscripció. És militant de la formació presidida per Santiago Abascal.

Un extremista de pedra picada que compatibilitza l’activisme en defensa del castellà amb la seua dedicació professional: arquitecte d’interiors i decorador. “No s’ha de primar el valencià en detriment del castellà, que és la llengua d’aquest país”, va assenyalar en una entrevista radiofònica concedida a Radio Requena ara fa un any.

Juan Francisco Ferris Vidal en una jura de bandera. Va ser el primer president de DDC i ara parla en nom de Defenem Valencia i de Voceando por Ti, estretament lligada a Vox.

Ferris, arrelat a la ciutat de València, no s’ha quedat de braços plegats en abandonar DDC. Ara forma part de l’Asociación Cultural Defenem Valéncia [sic], presidida per María Isabel Sánchez Ibanco, de Sogorb (Alt Palància), àlies Isabella, qui no ha dubtat a qualificar de “dictadura total i absoluta” les mesures adoptades, en matèria lingüística, pel conseller Vicent Marzà.

A més d’aquesta associació, Ferris Vidal és membre de Voceando por Ti, ubicada a l’òrbita de Vox. L’any passat, aquest grupuscle va organitzar a la Universitat de Sevilla una polèmica taula redona sobre “Ideología de género: ¿liberación o imposición?” en què participava Alicia Rubio, de Vox, autora del llibre Cuando nos prohibieron ser mujeres y os persiguieron por ser hombres.

Tant DDC com Defenem Valéncia van acudir a la manifestació anticatalanista celebrada l’11 de novembre passat als carrers del centre de València sota el lema “Som valencians, somos españoles, no als Països Catalans” que va convocar la Coordinadora d’Entitats Culturals del Regne de Valencia [sic], amb l’incombustible Juan García Sentandreu al capdavant. El mateix que, de jove, com a representant del sindicat Alternativa Universitaria, era acusat de neonazi. “De neo, nada”, replicava ell. Ara, amb un Govern valencià conformat, en part, per una pota nacionalista, alerta que “els votants de Compromís són el cuc que ix de les escoles”.

Sentandreu havia anunciat que la marxa seria secundada per 100.000 persones, però la policia espanyola n’hi va comptar 15.000. Entre elles, val a dir, un ventall ampli de polítics, com ara l’exconseller del PPCV Luis Santamaría i l’expresident provincial del partit Vicente Betoret, el portaveu valencià de Ciutadans, Fernando Giner, i Toni Cantó, diputat al Congrés, o el líder de la ultradretana España 2000, José Luis Roberto. Democracia Nacional també s’hi va sumar. L’extorero Vicente Barrera va ser un dels portadors de la pancarta i el cantant Francisco, que ha insultat reiteradament Mónica Oltra, va cantar l’himne en acabar el recorregut.

L’activitat d’aquests grups no sols no s’atura, sinó que ultrapassa les fronteres valencianes. Així, el proppassat 24 de febrer, la portaveu d’educació de DDC, Eva Tena, va participar en una taula redona a Barcelona acompanyada de Jorge Campos —president de Círculo Balear— i Lorenzo Castelreanas —Asociación Lengua Común, de l’Aragó— sota el lema “El pancatalanismo lingüístico en Baleares, Comunidad Valenciana y Aragón”. L’acte, de l’Asociación por la Tolerancia, s’inseria en la VI Jornada de Debat per la Llengua Materna i el Bilingüisme.

A més, els dies 5 i 6 de maig, a València, la Coordinadora d’Entitats Culturals ha previst una convenció en la mateixa línia de la manifestació de l’11 de novembre. Les paraules clau són “estratègia, unió, força, València, Espanya i identitat”. “Hi ha moments en què la història es conjura per reclamar-nos un acte de generositat més gran i valentia per tal que deixem de costat les petites discrepàncies que ens puguen separar i fem un pas endavant per defensar les nombroses coses que ens uneixen”.

Contra tots els decrets

En realitat, l’ús i coneixement de la llengua que l’Estatut valencià reformat el 2006 reconeix com a “pròpia” és més aviat baix. El primer baròmetre d’opinió encarregat per la Generalitat des que hi governa el Botànic —fet públic setmanes enrere— indica que únicament el 28,6% parlen de manera assídua la llengua, tres punts i mig menys que la xifra de 2015, quan el PPCV va efectuar l’última enquesta d’aquesta mena. A nivell escolar, en acabar els seus estudis, el domini efectiu de la llengua és de només el 36%, mentre que el de l’anglès se situa en un irrisori 6%.

El decret plurilingüe del conseller Marzà aspirava justament a capgirar aquesta dinàmica, però els recursos presentats per la Diputació d’Alacant i DDC, entre més, van conduir a la suspensió cautelar d’alguns paràgrafs per part del Tribunal Superior de Justícia valencià, en considerar que la vinculació de les hores en anglès a les hores en valencià podia significar un greuge comparatiu.

El Tribunal Constitucional va transitar en la mateixa direcció i el Consell va optar per rectificar, presentant una llei més laxa —aprovada recentment amb els vots dels tres grups que donen suport al Consell i dels quatre exdiputats de Ciutadans— que preveu un mínim del 25% en cada llengua oficial, un mínim del 15% en anglès i el 35% a determinar en funció del que dictamine el consell escolar de cada centre. El curs vinent s’aplicarà a infantil i a primer i segon de primària, i en el curs 2020-21 estarà desplegat a tot el sistema educatiu públic i concertat.

Eva Tena va comparèixer el proppassat 8 de gener a la comissió de les Corts valencianes que rebia els ciutadans interessats a aportar el seu punt de vista sobre la matèria. Després d’advertir que, “malgrat la inversió econòmica ingent que ha suposat durant 34 anys, el valencià no és la llengua escollida per la majoria de ciutadans que viuen, estudien i treballen a la Comunitat Valenciana”, Tena va asseverar que la nova llei “fulmina el dret dels pares a escollir la llengua vehicular i deroga aquelles lleis i normes que protegeixen els drets dels castellanoparlants”. Segons explica al seu web, de fet, “DDC naix com a conseqüència de l’atac que està patint actualment la llengua castellana a la Comunitat”, atès que “el Govern tripartit desenvolupa una dinàmica nacionalista, dirigida pel Govern de la comunitat autònoma catalana amb accions, activitats i subvencions de milions d’euros per aconseguir que la Comunitat Valenciana s’afegesca a l’objectiu polític català de formar els Països Catalans i la seua separació d’Espanya”.

—También nos han llamado médicos diciendo que les habían pasado una encuesta para conocer los usos del valenciano. Mire, si usted va al médico y le dicen que tiene un feocromocitoma funcionante con catecolaminas y metanefrinas, compatible con un prolactinoma e hipófisis, querrá saber qué coño es eso y no el idioma en el que se lo están diciendo.

Això va etzibar —“coño” inclòs— Eva Tena durant el seu pas per les Corts. En una entrevista radiofònica al programa La Voz, dirigit per César Vidal, Tena ja havia maleït aquesta “imposició” i havia parlat, fins i tot, d’“assetjament”, a més de coresponsabilitzar “els observadors, que són tan còmplices com el mateix assetjador”, en referència al PSPV-PSOE i Compromís, que segons la seua visió estarien actuant a les ordres del Govern català. Tena anava més enllà i es preguntava, com a mare de família, “quin futur estem deixant als nostres fills”.

—Ya tenemos bastante con sacar a nuestros hijos adelante; ya tenemos bastante con batallar con temas de droga; ya tenemos bastante con las redes sociales; ya tenemos bastante con la dejación que hay muchas veces en la enseñanza pública, porque en la enseñanza pública tienes que tenerlo todo, te guste o no te guste, y hay mucha gente que está ahí para pasar el tiempo, para fumarse el porro y para saltar la valla del instituto. Ya tenemos bastante con el día a día como para levantarte cada mañana y, con el café, mirar por el ordenador qué ha salido nuevo por internet y por dónde te quieren pegar el sablazo o por dónde te quieren incordiar ese día... Es una situación de estrés para la población y no hay derecho, no hay derecho.

I és que ella mira cada matí, a través dels diaris, què trama el Govern valencià contra el castellà. Els seus set fills l’anomenen Rastreator.

 

 

Els socis de DDC paguen 10 euros l’any, una xifra modesta que els obliga a demanar ajuda solidària per presentar nous recursos contra uns altres decrets del Consell, com ara el que regula la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics o contra la llei de plurilingüisme ja aprovada. A Isabel Bonig, la presidenta del PPCV, l’associació li retreu que “durant quatre lustres” el seu partit “podia haver fet bastant més per protegir els drets dels hispanoparlants”.

 

I animen els pares de les zones castellanoparlants a demanar l’exempció: “Un dels motius pels quals els nostres fills no han d’escollir l’assignatura de valencià (català) al batxillerat és perquè, si ho fan, en arribar a la Universitat de València, no podran elegir el seu trasllat a classes en espanyol, tal com diu la normativa de la degenerada i vinguda a menys Universitat Literària”. Ja li ho va dir, en castellà castellaníssim, Millán-AstrayDon Miguel de Unamuno¡Muera la inteligencia!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.