El 22 de novembre de 1963 el trigèsim cinquè president nord-americà John Fitzgerald Kennedy fou assassinat a Dallas (Texas). La limusina presidencial circulava a 20 km per hora per la plaça Dealy, portant l’inquilí de la Casa Blanca, la seva esposa Jackie —icona de la moda i objectiu de la premsa rosa d’arreu d’Occident—, així com el governador texà i la dona, quan a les 12.30 h sonaren almenys tres trets, dos dels quals impactaren sobre el cos del president. S’iniciava una història que, seixanta anys després, encara no pareix del tot acabada.
El magnicidi era el quart de la història dels Estats Units. Els tres primers que ja ocupaven la macabra llista foren els d’Abraham Lincoln (assassinat el 1865), James Abram Garfield (1881) i William McKinley (1901). Però cap antecedent s’hi pot comparar. L’impacte de la violenta mort de Kennedy fou enorme i global, i provocà una quantitat infinita de teories conspiratives alimentades per fets com que el president fos un personatge aparentment trencador de tabús polítics molt imbricats en l’establishment nord-americà —i que per això es podria haver guanyat l’odi d’alguns d’aquestes poderosos àmbits—, o com que el suposat assassí, Lee Harvey Oswald —que tenia una biografia inquietant, amb relacions amb la Unió Soviètica—, fos assassinat dos dies després en la comissaria de policia —davant de fotògrafs i càmeres de televisió—, quan el treien per anar a declarar al jutjat, per un obscur personatge, Jack Ruby, relacionat amb la màfia... I per si faltava res més, el magnicidi fou enregistrat per pel·lícules d’afeccionats presents en aquella plaça, cosa que va multiplicar l’impacte social.
Tot plegat convertí l’assassinat de Kennedy en un dels més famosos de la història i, des del primer moment, sempre ha estat envoltat de polèmica. Coincidint amb el seixantè aniversari s’ha publicat un llibre que aporta una novetat que ja ha generat discussió i que ben segur revifarà de bell de nou les teories de la conspiració.
Paul Landis, un antic agent del Servei Secret dels EUA —el que s’encarrega sobretot, però no només, de la seguretat del president i del vicepresident, així com de les respectives famílies—, que actualment té 88 anys i 28 en el moment dels fets, acaba de publicar una obra que promet encesos debats sobre el que podria ser una bala, fins ara desconeguda, usada aquell dia per matar Kennedy.
La bala «màgica». Segons publicava la BBC el 13 de setembre passat, Landis afirma en el seu llibre —publicat el 13 d’octubre, amb vendes massives des del primer moment— que fou dels agents que va veure la mort del president molt de prop, que va trobar una de les bales assassines en el cotxe presidencial, que se la posà a la butxaca i que després, ja a l’hospital, la deposità sobre la llitera a la qual havien atès en primera instància el governador de Texas, John Connally, que també resultà ferit —i va sobreviure— en l’atemptat.
La rellevància de la bala de Landis consisteix en el fet que contravé la versió oficial recollida en l’informe oficial de l’anomenada Comissió Warren, que analitzà el magnicidi. Aquesta Comissió dona per segur que Lee Harvey Oswald fou l’únic assassí i que disparà tres vegades: la primera bala fallà, la segona travessà el coll de Kennedy i s’allotjà en el governador i la tercera impactà en el cap del president. L’informe assegura que quan portaren Connally a l’hospital, en plena confusió, li feren les primeres cures i suposa que algun dels metges li va extreure el projectil o va caure del cos, quedà sobre la llitera i fou recollit per algú allà present. Però si, com diu Landis, ell la trobà en el cotxe després dels trets, se l’embutxacà i en arribar a l’hospital la diposità sobre la llitera, òbviament no pot ser la mateixa que la versió oficial diu que travessà el coll del president i quedà allotjada en el cos del governador.
Segons valorà per a la BBC James Robenalt, historiador especialitzat en Kennedy i que ha col·laborat en el llibre, el que afirma Landis a The Final Witness (‘El testimoni final’) pot ser «la notícia més significativa sobre l’assassinat» presidencial.
Els crítics de l’informe de la Comissió Warren sempre han dubtat sobre la famosa segona bala. No es creuen l’explicació oficial de la seva trajectòria, segons la qual travessà el coll del president i després seguí una estranya direcció per acabar a l’esquena del governador: per això va ser coneguda irònicament com la «bala màgica». Ara bé, els estudis balístics així ho validaren i talment quedà reflectit per la dita comissió. Això ajudà decisivament a tancar la investigació, amb el resultat que només hi hagué un assassí. És a dir, res de conspiracions.
Si el testimoni final de Landis fora cert, significaria que no és la «bala màgica» i, per tant, quedaria oberta la porta que s’haguessin fet més dels tres trets reconeguts oficialment. O sigui: que podria haver-hi hagut més d’un tirador, com sempre s’ha especulat per part de les teories conspiratives. No seria segurament una prova definitiva, però sens dubte llançaria encara més ombres de dubte sobre l’informe de la Comissió Warren.
En declaracions a The New York Times (NYT) publicades el 24 de setembre, l’historiador citat, Robenalt, assegurava que «si el que diu (Landis) és cert, i m’inclino a pensar que és així, és probable que es torni a plantejar l’interrogant sobre un segon home armat, o més».
L’explicació que dona Landis sobre com actuà aquell dia —i que recollia el diari novaiorquès esmentat— és que existí «tant de caos» que «vaig témer» que es pogués perdre la bala i, conscient que era una prova, «no volia que es perdés o desaparegués», i per això la deposità en la llitera. «Enmig del caos», en un moment en què no veié «cap altre agent» a prop i quan tot «ocorria molt ràpidament» va decidir que era el més segur que podia fer.
La Comissió Warren mai el cità a declarar. Ell no parlà de l’episodi durant dècades. «Va sofrir de trastorn d’estrès posttraumàtic greu», assegura l’historiador citat, per explicar l’estrany silenci que durà fins al 2014. Aleshores prengué consciència que aquella bala podria tenir rellevància i començà a contactar amb persones expertes en l’assassinat fins a arribar a Robenalt, que l’ha ajudat a escriure el llibre. Aquest especialista en Kennedy disculpa tants de decennis de silenci perquè Landis —explicava a NYT—, igual que altres agents que participaren en l’escorta presidencial fracassada d’aquell dia, desenvolupà forts sentiments que el portaren a aïllar-se dels fets, no llegí «mai res sobre cap teoria» conspirativa, «s’oblidà de la bala» i acceptà durant «molts anys» la versió oficial segons la qual Oswald era l’únic assassí. «Mai he cregut en teories conspiratives, ara ja no estic segur» de res, ha dit recentment l’exagent, segons recollia la capçalera novaiorquesa esmentada.
En els informes oficials dels fets presentats per l’antic agent davant dels seus superiors del Servei Secret mai declarà res sobre la bala, cosa que ha portat a altres companys que també participaren en l’operatiu de seguretat d’aquell dia a dir que el que assegura ara en el llibre Landis no és creïble. Segons declarà a NBC News el famós i llegendari agent Clint Hill —el que saltà sobre el cotxe per intentar socórrer Kennedy i per parar altres possibles trets amb el seu propi cos— «no té cap sentit» que un agent de l’escorta, per molt de caos i confusió que hi hagués en aquells moments, «trobés una bala» en el cotxe presidencial i decidís ficar-se-la en una butxaca i, més tard, «deixar-la sobre una llitera».
Per a Gerald Posner, periodista d’investigació i autor del llibre Cas tancat: Lee Harvey Oswald i l’assassinat de JFK, té poca importància —explicà a la BBC— el resultat pràctic de l’aportació de Landis. «Pot ser cert o no» el que assegura en el llibre, però el que de veres importa, a parer seu, és que el cas seguirà essent objecte de debat «per sempre», perquè «per a molta gent» senzillament «mai es tancarà», per moltes noves aportacions que apareguin —com la de Landis— o per «molts anys que passin».
El llibre de l’exagent, en fi, ben segur farà revifar les teories crítiques que per als seus seguidors segueixen mantenint viva l’interrogant seminal de totes les conspiracions, seixanta anys després dels fets: qui va matar Kennedy?