Per Ponent es pon el sol, però no sempre: la cultura, ací, és un far que evita caure en la foscor de la nit. Els museus de les comarques de Ponent il·luminen un ampli ventall temporal i temàtic, que s’estén des de l’art sacre medieval fins a la mecanització del camp, tot assolint les darreres trinxeres de l’art contemporani.
Morera. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida
Rambla de Ferran, 13
Lleida
Tel. 973 700 419
https://morera.paeria.cat
Email: mmorera@paeria.cat
Haureu de saber, d’entrada, que el Morera. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida està tancat per reformes, amb previsió d’obertura abans de final de 2023. Haurà passat poc més d’una dècada des que el 17 de setembre de 2013, des de la Paeria, es proposà la ubicació de la seu definitiva del museu a l’edifici de l’antiga audiència de la ciutat, un contenidor de gairebé 4.000 metres quadrats distribuïts en cinc plantes.
En aquest espai, que representarà d’altra banda un element de dinamització de la rambla de Ferran, tenen cabuda els diferents llenguatges artístics dels segles XX i XXI —i alguna pinzellada de final del XIX—, a través de les aportacions dels artistes lleidatans que abasten aquestes etapes. És destacable, de les avantguardes dels anys trenta, l’obra de Leandre Cristòfol, així com també cal assenyalar les manifestacions experimentals posterios, que van des dels anys seixanta fins als noranta.
Tot i que el projecte museístic presenta un plantejament radicalment modern, la seua història remunta al 1914, quan s’assentaren les bases del futur Museu d’Art Jaume Morera, inaugurat tres anys més tard. La institució, que ben segur és una de les iniciatives culturals i artístiques més importants de la Lleida del primer terç del segle XX, va fer-se realitat gràcies a les donacions del pintor Jaume Morera i Galícia, així com d’una sèrie de dipòsits del Museu del Prado i d’obres dels pensionats per la Diputació de Lleida.
Diputació i Ajuntament treballaren colze a colze per a fer possible el que havia de ser, segons es definí en aquell moment, “una institució popular que influís notablement en la conducta del nostre poble”. Des de llavors, el museu ha deambulat per la ciutat, ocupant diverses seus: inicià el camí al desaparegut Mercat de Sant Lluís —espai que avui ocupa l’estació d’autobusos—, passà per l’antic hospital de Santa Maria, el convent del Roser i finalment per l’edifici històric del Casino.
El fons, en quatre actes
Un primer període correspon al pas del segle XIX al XX i es tradueix, pel que fa al paisatgisme, en una notable producció signada pels autòctons Jaume Morera, Carles Llobet Busquets, Baldomer Gili i Roig, Xavier Gosé, Miquel Viladrich, o Antoni Samarra. A banda, es complementa amb altres signatures foranes, com Carlos de Haes, Aureliano de Beruete o Agustín Lhardy.
La segona estació la protagonitzen les avantguardes dels anys trenta que representaren un moment intens a Catalunya, amb influències europees canalitzades a través dels diferents “ismes”. D’aquell moment, el museu posseeix un conjunt remarcable d’escultures de Leandre Cristòfol, a més d’obres d’altres artistes lleidatans, com Lamolla, Josep Viola o Enric Crous-Vidal.
En el context de postguerra, apareix Josep Benseny, polifacètic i autodidacta; i amb l’abstracció i l’informalisme dels anys 50, com a respostes plàstiques a la situació, un dels principals artífexs fou el targarí Lluís Trepat. D’aquesta etapa, el museu compta, a més, amb obra del Grup Cogul i de Ton Sirera, pioner de la fotografia abstracta.
L’última etapa, dels anys setanta fins el moment actual, es caracteritza per l’emergència de la poesia visual i de l’art pop, amb signatures com la de Joan Brossa, Antoni Llena o Àngel Jové.
Museu de Lleida: diocesà i comarcal
Carrer del Sant Crist, 1
Lleida
Tel. 973 283 075
www.museudelleida.cat
Email: museu@museudelleida.cat
De dimarts a dissabte: de 10:00 h a 14:00 h i de 16:00 h a 18:00 h
Diumenge i festius: de 10:00 h a 14:00 h
A l’extrem occidental del barri vell de Lleida, un gran contenidor de línies netes i d’aspecte sobri s’interposa entre la trama atapeïda de carrers i carrerons i l’àmplia Rambla d’Aragó. És el Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal que, junt amb la Biblioteca Pública, l’Arxiu Històric de Lleida i la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, conforma un pol de reflexió i creació. Una mica enllà, hi ha el Palau Episcopal, per a traginar qüestions religioses.
La nova seu del Museu de Lleida ocupa els terrenys de l’antiga Llar de Sant Josep, recupera per a ús expositiu l’antiga església del convent dels carmelites descalços, un temple de començaments del segle XVII, ampliat i redecorat al llarg del temps, i aprofita part de l’antiga Casa de la Misericòrdia.
La institució que ens ocupa va nàixer el 1997 com a fruit d’un consorci integrat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació i l’Ajuntament de Lleida, el Consell Comarcal del Segrià i el Bisbat de Lleida, per mitjà del qual s’adscrivien dues col·leccions que havien de conformar la base del projecte: l’arqueològica, procedent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i hereva del fons que havia nodrit l’antic Museu d’Antiguitats, creat el 1868; i l’artística, procedent de l’antic Museu Diocesà de Lleida, fundat el 1893. A banda d’aquestes, s’hi afegien les col·leccions aportades pel Capítol de la Catedral de Lleida, i alguns dipòsits puntuals del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Amb gairebé un miler de peces, l’exposició permanent reuneix restes arqueològiques, pintura, escultura, arts de l’objecte, tapissos, indumentària, mobiliari i numismàtica que tracen un itinerari cronològic per la història i el patrimoni d’un ampli territori que té la ciutat de Lleida com a capital natural, i la circunscripció de l’antiga diòcesi lleidatana com a límit geogràfic. S’hi poden contemplar, al llarg del recorregut, testimonis des del paleolític fins al segle XX, passant per les edats del Bronze i del Ferro, la romanitat, la cultura andalusina i els estils medievals —romànic i gòtic—, renaixentista i barroc.
Pel que fa a les exposicions temporals, Art i Ciència. Salvador Dalí–Joan Oró,inclosa dins l’Any Joan Oró, descobreix la relació que van mantenir durant anys el científic lleidatà Joan Oró i l’artista Salvador Dalí. I Romans a Ponent. Ilerda, Iesso, Aeso proposa un viatge a les arrels del món romà a les terres de Lleida, a través de tres ciutats ineludibles en aquell moment: Lleida (Ilerda), Ieso (Guissona) i Aeso (Isona). Ambdues mostres podran visitar-se fins el 14 de gener de 2024.
Museu Comarcal de l’Urgell
Carrer Major, 11
Tàrrega
Tel. 973 312 960
https://museutarrega.cat
Email: info@museutarrega.cat
De dilluns a dimecres: de 10:00 h a 14:00 h
Dijous i divendres: de 10:00 h a 14:00 h i de 17:00 h a 20:00 h
Dissabte: d’11:00 h a 14:00 h i de 17:00 h a 20:00 h
Diumenge i festius: d’11:00 h a 14:00 h
Al bell mig de Tàrrega, en la principal artèria històrica —concretament, al número 11 del carrer Major— es troba un casal imponent, d’arquitectura sòlida, capaç de desafiar, com ho ha fet, el pas dels segles. És conegut com la casa Perelló, un conjunt de tres edificis que Francesc Perelló va comprar i convertir, a finals del segle XVII, en una gran mansió. Perelló era un individu ambiciós, nascut a l’Ametlla de Segarra d’una família de propietaris rurals benestants, amb lligams estrets amb la noblesa catalana. La seua obsessió per la riquesa i l’èxit social —amb probabilitat, una de les figures més riques, controvertides i ostentoses de la comarca de l’Urgell— el portà a encapçalar la llista de les persones més influents i poderoses d’aquella terra.
Cap a finals del segle XIX, un descendent de la nissaga dels Perelló s’encarregà de donar a l’edifici aspecte de palau, amb una càrrega ornamental notable i la sala amb alcova presidida per l’escut d’armes amb representació de les dues famílies emparentades, els Perelló i els Graner —família de l’esposa.
El 1982, el consistori targarí adquirí l’immoble i el transformà en seu del jove Museu Comarcal, nascut un any abans per mitjà d’un conveni entre l’Ajuntament de Tàrrega i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El projecte museístic, però, no data de fa quatre dècades: el seu origen es localitza dècades enrere, en els fòssils recuperats a les pedreres del Talladell, a poca distància de Tàrrega, i en els materials recuperats durant les excavacions al castell del Mor (Tàrrega) que duia a terme el pare Bernat Noguera el qual, als voltants de la Segona República, impulsà un tímid museu.
Després de diversos intents, el 1962 obriria les seues portes el museu comarcal, amb dues sales: una al baixos de l’edifici de l’ajuntament i l’altra a l’entrada de l’antic palau dels Marquesos de la Floresta. Posteriorment, es traslladaria al Centre Comarcal de Cultura, fins trobar la seu definitiva a la casa Perelló.
En aquesta, a banda dels materials exposats i de les exposicions permanents —Tragèdia al call de Tàrrega 1348, Els ibers a l’Urgell i Forjant un sistema artístic— hom pot contemplar les sales nobles de l’edifici, de les quals s’ha conservat la fisonomia, juntament amb la capella, el celler i altres espais de la casa.
Museu Comarcal de Cervera
Carrer Major, 115
Cervera
Tel. 973 533 917
https://museudecervera.cat
Email: museu@museudecervera.cat
De dimarts a dijous: d’11:00 h a 14:00 h
Divendres i dissabte: d’11:00 h a 14:00 h i de de 18:00 h a 20:00 h
Diumenge i festius: d’11:00 h a 14:00 h
El Museu Comarcal de Cervera no és un, sinó dos: la Casa Museu Duran i Sanpere i el Museu del Blat i la Pagesia.
Duran i Sanpere va ser una figura prolífica i polifacètica: historiador, arqueòleg i arxiver local —també ho seria, posteriorment, de la ciutat de Barcelona—, va ser fundador d’un primer museu comarcal a la capital de la Segarra el 1959 i quatre anys més tard, el Museu del Blat i la Pagesia.
La seua casa natal ha estat museïtzada per a presentar al públic l’aspecte que presentava una llar de la burgesia catalana de finals del segle XIX. S’hi poden contemplar els espais de rebre, amb amplis salons i una decoració sumptuosa, que contrasten amb la intimitat dels dormitoris i la capella, així com d’espais funcionals, com ara la cuina, el despatx o el menjador.
En defensa del món rural tradicional
Durant la dècada dels seixanta, el sector agrari va experimentar una forta tecnificació i una transformació que havia de deixar fora d’ús estris i tècniques tradicionals del camp. Va ser llavors quan
Ramon Vidal de Montpalau —gerent del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca— i Agustí Duran i Sanpere feren una crida a les famílies camperoles segarrenques, per tal de recollir aquells objectes que havien caigut en desús. Les més de 600 peces acumulades esdevindrien la llavor del futur Museu del Blat i la Pagesia, que s’inauguraria provisionalment a l’edifici de la Universitat de Cervera el 20 d’octubre de 1963.
A finals dels anys setanta, aquest fons seria traslladat a la casa museu Duran i Sanpere, i finalment, deu anys després del tancament de l’antiga seu al carrer Major, el passat 29 de març, el Museu del Blat i la Pagesia obriria de nou les portes a la seua ubicació definitiva, l’Antiga Farinera del Sindicat Agrícola de Cervera, una de les joies arquitectòniques de Cervera, creada fa 100 anys, i un dels espais de referència del sindicalisme agrari català.
El museu estrena, igualment, un nou plantejament museogràfic, amb la finalitat de fomentar el debat i crear opinió crítica entre els visitants, tot reivindicant el blat com a element identitari de la història cerverina i de la comarca de la Segarra.
Els sis apartats que componen l’exposició permanent repassen, entre d’altres, els paisatges locals, la farinera del Sindicat Agrícola i un tema crucial: la sobirania alimentària.