Alguna cosa estranya està passant a la terra del tedi. Fins fa uns dies, la política alemanya semblava una cosa neta i ordenada. La pròxima "gran coalició" (o GroKo) estava a punt de constituir-se –amb cares familiars, projectes discrets, sense sorpreses. La planejada tercera edició del pacte entre els conservadors cristianodemòcrates i els socialdemòcrates de centreesquerra (SPD) sota el guiatge d’Angela Merkel no prometia massa, ni a Alemanya, ni a Europa ni a la resta del món. Però, com a mínim, semblava que garantiria l’estabilitat.
Però això pot ser que estigui a punt de canviar. L’SPD ha obligat Martin Schulz a abandonar, sí, el seu president, el que que acabava d’enllestir les negociacions, amb bastant d’èxit des del punt de vista del seu partit. Igualment ha abandonat les seves aspiracions a esdevenir el pròxim ministre d’Exteriors.
A dir veritat, el pacte per la coalició encara cal que el confirmin les bases de l’SPD mitjançant una votació les setmanes vinents. Schulz era el que havia de convèncer la part més escèptica de la base. Si l’acord passarà la prova o no, falta saber-ho. Si la votació fracassa, podria generar una explosiva reacció en cadena.
Alemanya, que els darrers anys ha semblat que fos el penyal de Gibraltar en una mar d’incertesa global, d’improvís sembla més aviat que tremoli.
És possible que estiguem al caire d’un cataclisme en el sistema de partits d’Alemanya --de conseqüències transcendentals. Aquest concepte no és en absolut exagerat. Si ha passat arreu, també pot passar a Alemanya.
Política erràtica
A França, el centrista Emmanuel Macron i l’esquerrà Jean-Luc Mélanchon han revolucionat la política creant nous moviments que han deixat de costat els partits tradicionals. Al Regne Unit, els conservadors que hi ha en el poder s’estan ensorrant, mentre que el Partit Laborista s’ha metamorfosat en un autèntic Partit Socialista sota el guiatge de Jeremy Corbyn. A Itàlia, amb unes eleccions previstes per al començament de març, l’esquerrà i populista Moviment Cinc Estrelles encapçala les enquestes; fins i tot el gran mestre de l’europopulisme, Silvio Berlusconi, ha tornat a la política.
Durant dècades, les democràcies occidentals han estat una qüestió bastant estable. Però la política s’ha tornat una cosa fluida –i sovint erràtica. I Alemanya, per què hauria de ser immune a aquesta tendència?
Els mercats financers mundials estan més que susceptibles, i el inversors temen com puguin pronunciar-se els bancs davant la inflació creixent. Les previsions de pujades del tipus d’interès han fet que els preus dels actius caiguessin en un moment en què la fase d’expansió mundial tot just comença a consolidar-se en l’economia real. Una prolongada crisi política a Alemanya, amb tots els possibles efectes col·laterals sobre l’eurozona, amenaça d’aportar una incertitud addicional als mercats.
Turbodemocràcia i turbocapitalisme cara a cara
Un canvi estructural fonamental està trasbalsant sistemes polítics de tot arreu. Ja no calen fermes estructures de partit per triomfar en política; en un tres i no res, mitjançant xarxes socials com Facebook o Twitter, s’organitzen nous moviments. Els lligams amb els sectors tradicionals de la societat i les organitzacions, per exemple esglésies o sindicats, s’han relaxat. S’han reduït considerablement els obstacles per entrar en els mercats polítics, fins al punt que que activistes i startups polítiques han arribat a ser molt influents.
Aquest nou marc polític té el potencial de provocar canvis espectaculars. Vivim en temps de turbodemocràcia, un sistema que, tot i ser agilíssim, és també propens al tipus de crisi que hem vist en el turbocapitalisme.
Pocs van poder predir el resultat del referèndum pel Brexit. Pocs creien possible que Donald Trump sortís elegit. Avui mateix, pocs creuen que els votants italians puguin optar per una majoria parlamentària que faci tot el que pugui per sortir de l’euro. I pocs esperen que el sistema de partits d’Alemanya sigui somogut per importants moviments tectònics, tot i que aquest no sigui un escenari impossible.
Deturarl’ATCI, no a la GroKo, no a l’Euro?
En el congrés de gener de l’SPD, i només gràcies a una majoria ajustada de delegats, es va votar a favor d’encetar converses formals per a la coalició amb el partit de Merkel. Ara que l’acord de coalició s’ha completat, una estrident oposició anti-GroKo dins de l’SPD s’està mobilitzant contra la direcció del partit, mentre que els principals dirigents, que haurien de persuadir el sector més escèptic dels seus afiliats, es barallen entre ells en públic. En aquestes circumstàncies, no seria gens sorprenent si el referèndum del partit es perdia. És previst que els resultats es coneguin a primers de març.
Un resultat d’aquest tipus comportaria problemes no sols per als líders de l’SPD, sinó també per al liderat de la CDU d’Angela Merkel i el seu partit germà, la Unió Social Cristiana (CSU). Mig any després de les eleccions i d’inacabables negociacions amb potencials socis, Merkel es veuria sense una majoria al Parlament. I això incrementaria les pressions que ja suporta des de dins del seu partit per haver cedit en massa qüestions. Si, al final, no és capaç de proporcionar un pròxim govern estable, la seva reputació com a eficaç administradora política es veuria severament danyada.
I ara què ve?
Merkel ha descartat formar un govern en minoria sota el seu lideratge. Però si se celebressin noves eleccions enguany, moviments que ultrapassen els marcs dels partits tradicionals podrien aprofitar-se del buit actual. Sahra Wagenknecht i Oskar Lafontaine, figures cabdals de L’Esquerra, ja li han pegat voltes a la idea de crear un moviment d’esquerra que pogués atraure votants de l’SPD desencisats i també marginats d’esquerra d’Els Verds després del recent nomenament pel partit d’una direcció completament centrista. Fins i tot podria atraure alguns votants indignats i allunyar-los d’una perillosa deriva cap a la dretana i populista Alternativa per a Alemanya (AfD).
Amb l’extrema dreta guanyant terreny en els sondeigs, no és de bojos pensar que unes noves eleccions generessin una situació en què els partits que han dirigit el país durant dècades no poguessin continuar fent-ho. Ateses aquestes circumstàncies, no està gens clar com seria un nou govern i quin programa aplicaria. Per a Alemanya, durant un temps la terra del tedi reconfortant, seria tota una reclassificació. El ferm centre d’Europa ben bé podria convertir-se en el nucli tou del continent.
No em sembla un panorama desitjable. Dissortadament, però, dista molt de ser improbable.
Canvis d’humor nacionals
Les democràcies ja no funcionen com funcionaven. El poder s’ha desplaçat de les recambres plenes de directius del partit a una esfera pública hiperactiva procliu als canvis d’humor. Els partits polítics tampoc tenen ja el mateix tipus de control sobre determinats aspectes polítics que tingueren en el passat. Encara que es pugui i tot formar una altra GroKo, caldrà que es prepari per a moviments de protesta sobre qüestions específiques. Val la pena recordar que la darrera gran coalició va haver d’afrontar una campanya anti-ATCI que va espatllar el tractat de lliure comerç transatlàntic molt abans inclús que Trump, el gran proteccionista, fos elegit. No ens hauria de sorprendre en absolut si el pròxim govern topava amb un moviment antieuro generalitzat.
Els partits de la GroKo s’han posat d’acord a esforçar-se per una major integració, tant a nivell d’EU com d’eurozona, una postura més aviat impopular a Alemanya i que ni els cristianodemòcrates ni els socialdemòcrates havien defensat en les seves campanyes. Estic d’acord que cal una Europa més federalista per posar la moneda única sobre una base estable. En canvi, com que han estat pocs els que s’han molestat a --ni tan sols a provar de-- persuadir els votants de la necessitat d’aquest passos, el terreny és abonat per a un contramoviment que té el potencial necessari per procurar-se el suport d’àmplies franges de l’espectre polític, des dels conservadors més inveterats fins a la classe mitjana.
El factorespectacle
Aquests dies, els debats públics tendeixen a ser estridents, agressius i malintencionats. Al mateix temps, els temes polítics s’han anat fent més i més complexos gràcies a la globalització, l’europeïtzació i la digitalització. Per això són molts els votants que basteixen les seves opinions sobre la base del coneixement superficial. Una presa de decisions equilibrada i racional sembla quasi impossible a partir d’una base informativa tan limitada. En comptes d’això, els ciutadans deleguen els detalls més ardus en líders en els quals confien. Així és com Macron ha sotraguejat la política francesa.
Però aquests lligams pot ser que no siguin duradors. Els estats d’ànim poden fluctuar a gran velocitat, i Martin Schulz ho ha pogut comprovar al llarg dels convulsos darrers 12 mesos. Perquè uns votants que es comporten com si fossin fans, al final també poden acabar avorrint-se dels seus ídols, cosa que contribueix a incrementar la inestabilitat política.
I en acabat, ve un altre factor. En uns mitjans de comunicació que cada vegada posen més l’èmfasi en el valor d’espectacle que en el debat de problemes reals, la política seriosa està convertint-se en una cosa avorrida per a molta gent. Els ciutadans que segueixen les figures polítiques populars com si fossin fans més que fer-ho impulsats per les seves pròpies conviccions polítiques és molt probable que vagin darrere el pròxim numeret, independentment de l’actuació d’aquells en el càrrec. Simplement perquè arriba un moment que es busca la novetat per la novetat.
Seria una tragèdia si la política es tornava una mena de xou del tipus "Qui serà el pròxim canceller". Com he dit més amunt, no considero desitjable aquesta hipòtesi. Però fa la impressió que l’avorrida política ràpidament podria passar a ser aterridorament emocionant.
Traducció de l'anglès de Francesc Sellés