En una carta dirigida a sa mare, el capità vidu William Morris va escriure poc abans de ser executat unes paraules força commovedores. Implorant, demanava a la seva dona “ser alhora pare, mare i àvia per als meus fillets estimats”. Poc després el van penjar per ser pirata al moll d’execució de Londres.
Les circumstàncies de l’execució de Morris, fa uns 300 anys, són difícils de reconstruir avui. Però, tanmateix, el seu últim missatge sona sorprenentment sentimental si s’abandona la idea de “l’home del sabre” audaç i sanguinari que tenim al cap quan es parla de pirates. D’acord amb les fonts històriques, tal compassió en el món dels pirates era en realitat més freqüent del que es pensa.
Edward Low, nascut a finals del segle XVII, es considera un dels homes més cruels que ha creuat els mars amb la bandera negra. Es diu que va tallar els llavis al capità d’un vaixell segrestat, els va torrar en una foguera i després els va donar a menjar a un altre presoner. Low representava el model d’aquell monstre suposadament anàrquic que en algun moment va ser un perill oceànic. Però ara ha canviat la manera com es veu el que feia.
A principis del segle XVIII, Low treballava en una drassana a Boston. Era un home honrat que es va casar i va ser pare de dos nens. La seva esposa va morir de manera tràgica immediatament després de donar a llum al segon fill, que, tanmateix, no va sobreviure als primers anys de vida. Aparentment, aquesta tragèdia va trasbalsar greument la vida de Low. Alguns testimonis asseguren que havien vist com el fort pirata sofria episodis de plor descontrolat quan els records d’aquests negres esdeveniments l’aclaparaven.
Ara, tot un grup d’erudits s’ha posat a destruir el mite del filibuster sense escrúpols i estan restablint els presumptes monstres com a homes anàrquics desconcertadament sensibles. Així, l’autora Daphne Geanacopoulos descriu el capità Low com un home fluix del mar que, com a superior amb més responsabilitat, va renunciar a contractar pares de família —la càrrega d’estar separats de les dones i el fills era molt gran, i aquest home hi era sensible.
La historiadora americana Rebecca Simon també lloa en el número més recent de la revista History Today els infractors de la llei condemnats, com William Morris, descrivint-los com a marits que es preocupaven molt per la seva muller i fills i que “sabien quines conseqüències fatals tenia la seva mort per a la família”.
Després d’investigar durant anys, l’historiador John Appleby de la Liverpool Hope University obté un resultat sorprenent: segons ell, tot el sistema de pirateria s’hauria ensorrat del segle XVI al XVIII si les dones els haguessin retirat l’ajuda a terra ferma.
Analitzar la verdadera situació d’aquells temps dissipa considerablement el fum de la idealització. A principi de l’era moderna es poden trobar dos tipus de pirates en les aigües internacionals: saquejadors sancionats per l’Estat que, amb el consentiment de la casa reial del país, robaven a flotes de les nacions enemigues; i els pirates per als quals estaven preparades les forques, com les del port del Tàmesi a Londres.
Aquests últims van debilitar per la força aquelles lleis mercantils amb què el regne anglès perseguia les colònies d’Amèrica. Els pioners en el Nou Món sols podien intercanviar mercaderies amb la metròpoli anglesa, amb condicions extremament negatives. “Per sobreviure econòmicament, molts nord-americans portaven el seu destí en les seves pròpies mans”, diu l’autora Geanacopoulos.
Per això, molts habitants de les ciutats portuàries d’Anglaterra i d’Amèrica tenien bones intencions amb els navegadors rufians. “Els pirates portaven diners als municipis i treball per als mariners, constructors de vaixells i artesans locals. L’estigma que tenen avui no existia entre la població d’aquells temps”, opina Geanacopoulos.
Gràcies a les noves fonts i testimonis, els historiadors revelen la veritat sobre el conte del pirata en coberta que no tenia relacions humanes: és absurd. I una cosa encara més sorprenent: cartes antigues i expedients d’interrogatoris permeten ara una reconstrucció realista de les biografies dels pirates que van ser difamats en articles de periòdics contemporanis com a bèsties amb forma humana.
El destí de Samuel Bellamy serveix sense cap dubte per al drama perfecte d’amor. A principis del segle XVIII, el jove vagabundejava pels bars de mala mort de la península de Cap Cod, al sud-est de Massachusetts, molt abans que els americans descobrissin aquest paradís vacacional.
Durant una de les nits de festa, Bellamy es va enamorar de la jove Maria Hallett. Després va venir una aventura apassionada, però els pares de Hallett n’estaven atemorits: no volien de cap manera una unió de la seva filla amb un vividor i fester arruïnat. En aquesta desafortunada situació, Bellamy va fer el que molts joves van fer abans i després d’ell: va prometre la lluna a la seva elegida i va desaparèixer per complir-ho.
Se li havia ficat al cap desenterrar un tresor d’or a la costa de Florida; l’abandonada Maria, no obstant això, poc després de la seva partida s’adonaria que estava embarassada del seu amant. El drama va continuar.
Mentre la filla dels Hallett va ser desterrada a un lloc desert de Cap Cod, en uns mesos Bellamy es va convertir en un líder formidable al mar i en un capità de lladres amb mala fama. L’expedició per Florida va resultar ser un desastre, però a partir de la primavera de 1716 Bellamy va prendre com a botí tants vaixells mercants al Carib que hauria tornat a Cap Cod com un home molt ric, però no va ser així.
L’abril de 1717, mentre tornava cap a casa, va caure en una tempesta catastròfica. Havia ignorat el perill a consciència per poder tornar al més ràpid possible als braços de la seva estimada? Veient ja la península, el repatriat, ben carregat, es va enfonsar amb aquell transport d’esclaus anomenat “Whydah Gally” que havia pres com a botí. Sols van sobreviure dos mariners. Bellamy no va ser un d’ells.
Si li hagués eixit bé el viatge de tornada s’hauria trobat, en lloc de la seva estimada, amb una dona destrossada. Maria Hallett havia donat a llum un fill que es va ofegar mentre li donava el pit. De l’exiliada, de seguida, van sospitar que era una bruixa. Va sobreviure a la persecució per poc.
Són totes simples anècdotes de mariners?
Documents antics demostren que en aquell temps, una dona anomenada Hallett, de la mateixa edat, va viure a Cap Cod. Ens han arribat també els testimonis dels dos navegants que van sobreviure i que suggereixen que Bellamy potser va navegar amb massa ímpetu a través del bramador Atlàntic.
El seu vaixell pirata naufragat mai no es va recuperar. Però en el transcurs del temps van aparèixer pels volts de la costa uns 200.000 artefactes que assenyalen el veler de tres pals, entre ells una campana de vaixell amb la inscripció “The Whydah Gally 1716”.
Bellamy es considera un dels pirates més cobdiciosos del seu temps. En un cert aspecte, però, no es va comportar com un pirata: no va escriure cap carta a la seva estimada mentre era fora. Els historiadors semblen haver acordat que els lladres mariners mantenien relacions per correu amb les seves estimades que s’estaven a casa.
Un descobriment accidental i espectacular va fer possible investigar aquesta pràctica: quan l’antic corsari i contrabandista Samuel Burgess va caure en mans de caçadors de pirates anglesos el desembre de 1699, els investigadors van trobar a bord un tresor fabulós. Però no van posar atenció en un tipus de cofre de mariner amb béns personals del capità Burgess. I s’hi van trobar cartes amb segell de color roig. No va ser fins segles després que els investigadors es van adonar del seu valor.
Els documents ens donen una visió única sobre la vida privada de l’entorn presumptament més inhòspit d’aquell temps: “Estimat Jacob”, escriu una dona anomenada Sarah Horne al seu marit. “Aprofito amb alegria l’oportunitat de contar-te com ens van les coses a mi i als teus fills: tot va bé”; i “els nostres amics i coneguts estan tots bé i t’envien records”, escrivia Horne al seu espòs, que suposava que estaria en un racó del món totalment allunyat. Va esperar al voltant d’un any i mig que l’enviat Burgess entregués la carta, datada a 5 de juny de 1698, però va ser capturat i aquelles frases tendres mai no van arribar a Jacob Horne.
Tanmateix, en alguns casos el paper de les dones en les famílies de pirates no es va reduir a escriure cartes innocents i donar suport moral, afirma l’historiador Appleby. “La pirateria no era sols furtar vaixells a l’oceà”. Les dones jugaven un paper prominent en les xarxes locals que finançaven els pirates. En moltes ciutats portuàries regentaven bars i allotjaments nocturns. I tavernes, l’objectiu principal de les quals era guardar objectes robats. Mares, filles i esposes treballaven com a encobridores que venien el botí als mercats negres. “Estaven molt contentes de ser d’ajuda per als seus companys marítims amb el botí que havien portat a terra”, diu Appleby.
La corona anglesa es va veure obligada a enfrontar-se, a partir del 1540 —més o menys— amb la pregunta cada vegada més insistent: com podia manejar tals “pirates de terra ferma”? Això va dur a tipus d’acusacions estranyes, com el cas d’Anne Piers, que va haver de presentar-se davant del Consell Privat el 1581.
El seu fill John s’havia convertit en un pirata conegut. Sa mare es va veure obligada a confessar que havia acceptat béns robats d’ell, incloent una catifa que li havia sigut entregada al port de nit. Tanmateix, el focus del judici no era la seva possible activitat com a còmplice. Era molt més greu la suposada atrocitat que freqüentava Piers com a dona en un moment completament inadequat. Encara que el Consell va deixar de banda l’acusació de bruixeria, li va dir que era “una dona desvergonyida amb una vida miserable”.
De tota manera, la vida dels pirates va ser menys glamurosa del que volen fer creure les representacions d’herois freqüents. Un gran nombre de casos de pirateria jutjats pel Tribunal Suprem Marítim (High Court of Admiralty) serveixen poc com a aventures del típic heroi valent amb alfange. Com el judici contra Thomas Billinge, que es va celebrar la primavera de 1598. El petit truà va entrar en un vaixell amarrat al port i va robar un vestit de dona, uns pantalons i un barret de tela.
Però la manera més ràpida de poder guanyar diners va ser amb un altre dels béns robats: una porció de bacó i mantega que Billinge va vendre a una parella que bevia en una taverna de mala mort.
Traducció de Mar Sanfèlix