Ressenya literària

Sobreviure a la ciutat de l’«Aglutinació»

Un relat trepidant i intens caracteritza Aglutinació, la nova novel·la de Joan Jordi Miralles, en la qual el protagonista arriba a Londres per escapar d’un passat que li turmenta. La novel·la, Premi Joanot Martorell de Gandia, fa un retrat del desconsol i la soledat del fugitiu de manera descarnada i colpidora.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fugir, supose”. Això és el que creu que ha vingut a fer el protagonista d’Aglutinació a Londres. Un obscur episodi relacionat amb la seua família sembla ser el desencadenant d’aquesta fugida cap a una ciutat que absorbeix a tot aquell que la trepitja. L’Olga és el seu únic salvavides en arribar a la capital i no és més que l’amiga d’un amic: “És a dir, una perfecta desconeguda”. Lluny de trobar-se amb una ciutat d’oportunitats, cosmopolita i receptiva als somnis, troba bancs freds que fan de llit, treballs que freguen l’esclavitud, llits compartits per torns -tota una proesa-, alcohol i sexe desfermat sense cap mena d’implicació sentimental. Que potencia una soledat desconsolada.

El primer que tasta de la capital londinenca és el parquet de l’Olga: allí l’avisen que la ciutat li xuclarà la sang i prompte ho comprova de primera mà. Un parell de nits després, és cola al bed and breakfast on dorm la Madelein, companya de pis de l’Olga. Comparteixen letargia i sexe silenciós. En aquell matalàs suat, una bafada de soledat l’envaeix, el buit que genera compartir llit i intimitat amb un cos distant i estrany. Quan surt el sol, es llança a la recerca de feina i s’adona de dues coses: no sap què ha vingut a fer a Londres i, definitivament, és un mena de homeless.

Quinze hores al dia de treball i uns cartons com a matalàs són l’única oferta que troba rentant plats a un restaurant. Li costa distingir els somnis dels fogons. Per sobre d’ell, un filipí que, a més de ser el seu cap, l’odia. Una situació insostenible. Un uniforme untós de greix i suor d’una hamburgueseria es presenta com la seua salvació. Aquesta "substancial" millora laboral li permet llogar un llit compartit. La mateixa precarietat pateix Vladimir, el company de coixí: treballa a un restaurant de menjar ràpid, ofega les seues misèries en vodka i no pot permetre’s faltar a la feina ni tan sols quan el termòmetre marca quaranta. Altra víctima d’una ciutat ferotge on l’única llei és que no hi ha cap llei.

En aquesta particular escala del benestar, es permet, per fi, una habitació pròpia. Tota aquella frustració l’acaben pagant els clients que, sense saber-ho, s’emporten deixalles fisiològiques a dins de les seues apetitoses hamburgueses. El nostre emigrant, però, no és l’únic que s’allibera afegint ingredients extra a les comandes, un dels companys, l’Ernest, del Perú, combat així el seu odi històric i cultural cap a Anglaterra. Aquesta particular gimkana de treballs precaris acaba quan el contracten com a recepcionista de nit a una cadena d’hotels, on gaudeix de millors condicions laborals. Sols li queda un pas: trobar nous inquilins per recuperar la fiança de la seua darrera llar. Fent servir la llei de la selva, el protagonista no té remordiments en endossar aquell llit a altre desgraciat que, com ell, ha escapat a Londres amb la intenció de deixar un passat enrere.

Del relat sorprèn el ritme narratiu ràpid i intens amb descripcions de pràctiques sexuals freqüents, acurades i explícites. Aquestes, però, lluny de transmetre erotisme i luxúria al lector, emanen una mena de llàstima cap als protagonistes, els quals intenten trobar en carns alienes cap sentit a tot allò. El sexe és una via d’escapament, un instant de plaer que tracta d’esborrar tota la misèria que els envolta. Malgrat això, en acabar, la sensació de buit és encara pitjor. Beure fins a la inconsciència també és una pràctica habitual, es deixa el sou als pubs on beu fins a vomitar i torna a beure de nou. Així com les tendències suïcides incitant a la violència, potser amb la intenció de que algun desconegut, també passat de copes, s’atrevisca a fer allò que ell mateix no té el coratge de fer: escapar d’un cos i d’una vida de la qual se’n penedeix. El malviure en el qual es troba submergit l’antiheroi li fa perdre qualsevol mínima escletxa d’humanitat i dignitat.

Amb l’ús d’una segona persona, poc usual a la narrativa, Joan Jordi Miralles aconsegueix interpel·lar al lector i se’n recorda dels oblidats i els penedits. Els joves que, sense cap altra alternativa, emigren a altres països -majoritàriament del nord d’Europa- a la recerca d’una feina. No importa si bona o dolenta, sols una feina que els permeta iniciar una vida pròpia. La realitat que es troben allà és ben distinta de l’esperada: precarietat massificada que és capaç d’acabar, com li ocorre al protagonista, amb qualsevol mínima condició de dignitat personal. Tanmateix, al rerefons de la història hi ha una fugida interna, una falta d’alternatives morals i emocionals que obliguen, en el cas del personatge principal, a posar terra pel mig i ‘començar de nou’. Per a tot fugitiu, sobreviure acaba sent l’únic desig cada nit en tancar els ulls i al matí en tornar a obrir-los.

Aglutinació
Joan Jordi Miralles
Edicions 62, Barcelona, 2018
Novel·la, 169 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.