La importància dels traductors

Traducció, la baula rescatada de l’oblit

El passat 12 de febrer va morir un dels traductors de referència de la literatura catalana, Joan Fontcuberta, un fet que ens retroba amb aquesta baula fins fa poc menystinguda del nostre sistema cultural. A tall d’homenatge al desaparegut traductor, recordem la seua figura i tracem una panoràmica a través de diversos perfils professionals sobre l’estat d’un col·lectiu que celebra al març el seu tradicional seminari.   

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Allò que ineludiblement havia de passar passà: ja els primers dies totes es van enamorar d’aquest ésser exòtic, però la Marion tenia la feliç virtut d’apaivagar les gelosies i rivalitats usuals en criatures ingènues i immadures tractant-les totes cordialment, amb la mateixa naturalitat i oferint-los consol. Besava les emmurriades, abraçava les enfadades i feia regals a les envejoses; sabia guanyar-se-les a totes amb entusiasme, penetrant qualsevol cuirassa, com els rajos de sol travessen els núvols”. 


Acabeu de llegir un fragment esplèndid pertanyent a Clarissa, una novel·la Stefan Zweig. O, per ser més precisos, l’heu llegit a través dels ulls i la curosa prosa del seu traductor al català, Joan Fontcuberta, artífex, juntament amb el segell Quaderns Crema, d’apropar als lectors en la nostra llengua l’obra del gran escriptor austríac. Amb la manera tan pulcra i ben presentada que tenia de traduir aquest professor de traducció a la Universitat Autònoma de Barcelona. Un home “cultíssim, amb un gran sentit de l’humor i un coneixement sobre l’ofici impressionant”, apunta Sandra Ollo, actual responsable de Quaderns Crema. Fontcuberta, traductor també de Thomas Mann i Günter Grass, entre més, “va fer tanta obra de Zweig que li coneixia totes les trampes i intencions, el que deia i el que no deia. I va poder traslladar la seva escriptura al català amb una naturalitat increïble. Havia entès tant l’escriptura de Zweig i el seu món que, en unes altres mans, no haguera estat el mateix”.

El recentment desaparegut Joan Fontcuberta.


Fontcuberta i Quaderns Crema és un bon punt de partida per parlar de traducció. El segell de l’enyorat Jaume Vallcorba fou un dels primers el posar en valor els traductors, ubicant el seu nom en coberta, “el lloc que mereixen”, anota Ollo. “Durant molt de temps, el traductor ha estat una mena d’intermediari invisible, però en els darrers temps s’ha avançat”, diu en referència als lectors que començaven a apreciar les bones versions, com ara les fetes per Fontcuberta amb l’obra de Zweig. Però també apunta a un procés en els últims anys de “professionalització”, la qual cosa “ha ajudat a millorar la qualitat”. “Nosaltres mai traduïm per llengua interposada. I no tots els traductors són bons, hi ha alguns que no ajuden gaire a l’apreciació de la professió”, rebla.


La percepció general al voltant del valuós paper de la traducció ha anat evolucionant, en tot cas. I tot i que, com en qualsevol professió, hi ha millors i pitjors traductors, cada vegada són més els noms propis valorats pels editors, la premsa especialitzada o els mateixos lectors. No és casualitat, per exemple, que l’any 2016, la Setmana del Llibre en Català distingira amb el premi a la trajectòria, normalment atorgat a escriptors i escriptores, a la barcelonina Anna Casassas. Aquesta dona, nascuda el 1958, és un referent inexcusable pel que fa a la traducció de l’italià i el francès, amb un currículum impressionant que inclou noms com els de Balzac, Némirovsky, Echenoz, Magris, Camilleri i un etcètera inacabable.

 
La seua història és curiosa. Llicenciada en dret, exercí la professió d’advocada durant set anys, però un dia decidí plegar “per avorriment, sense saber què faria a l’endemà”. Gràcies a la seua competència lingüística, trobà treball de correctora. I entre les seues funcions hi havia la de revisar traduccions. “De vegades m’arribaven traduccions horroroses que havia de reredactar. M’estava especialitzant en refer traduccions”. Davant d’aquesta tessitura, Casassas decidí fer-les directament. Era l’any 1996. 


Casassas comparteix la idea que hi ha d’un temps ençà més visibilització dels traductors i una sensibilitat més gran per part dels editors. Però si se li pregunta pel tema del reconeixement, la resposta és “sí i no”. “La gent s’hi fixa més, s’adrecen i et feliciten per alguna traducció, però no crec que s’entengui molt bé què és traduir. És molt fàcil criticar”, etziba.

Anna Casassas, en una imatge de la Setmana del Llibre en Català que va premiar la seua trajectòria.


Tots els traductors consultats citen l’aparició de les noves editorials petites com un factor que ha dignificat la traducció en català. Però també la tasca feta des de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que ha fet de pegament entre els professionals i ha impulsat activitats per visibilitzar i cohesionar el col·lectiu com ara Seminari Sobre la Traducció a Catalunya, un espai de debat per a professionals, docents i estudiants que el proper tres de març arriba a la XXVI edició. Una iniciativa que “funciona molt bé”, diu Casassas. Enguany, sota l’epígraf “Escrius o tradueixes?”, es posarà sota el focus la figura de l’escriptor-traductor. I també l’experiència dels lletraferits que són traduïts.


Entre els participants, amb noms com els d’Adrià Pujol, Marina Espasa, Txema Martínez Inglés o Tina Vallés, hi ha el d’una jove escriptora, Alba Dedeu (Granollers, 1984), que també escollí en primer terme la carrera i l’ofici equivocats —medicina, en el seu cas, professió que arribà a exercir— i arribà a la traducció després de passar per l’escriptura. La seqüència va anar així: després de guanyar el Mercè Rodoreda, l’any 2010, amb Gats al parc, rebé un encàrrec de Barcino per fer una versió actualitzada de Lo somni, de Bernat Metge. La seua aspiració “de sempre”, en tot cas, havia estat la traducció. Va anar fent propostes i incorporant-se “a poc a poc” a l’ecosistema de la traducció en català. A través dels seus ulls llegim Natalia Ginzburg o Carson McCullers, entre més. Tot i que la traducció de la que confessa sentir-me “molt contenta” és de Cartes des de la presó / Cartes a Tatiana Schucht, d’Antonio Gramsci,  “un document impressionant”.


Dedeu confessa no estar molt al cas del tema del reconeixement (“si m’arriba alguna cosa és a través dels lectors”, acota) i tot i la seua participació en el seminari de l’AELC, reconeix no estar molt connectada amb la professió. “Sóc molt anàrquica, vaig començar molt a la meva, però sí que diria que quan em vaig introduir en la traducció els ajuts eren molt més grans i després s’han anat reduint”.

Alba Dedeu. Fotografia: Vilis Kasims.


Fet i fet, la crisi econòmica, que va tenir reflex en les editorials, i les retallades per part de l’administració, expliquen per exemple que un traductor consolidat, com ara Albert Torrescasana (Manresa, 1974), responsable de les versions en català de llibres molt reeixits, com ara els de Lucia Berlin o John Williams (per a ell, l’impacte de la novel·la Stoner “va marcar un abans i un després”), haja decidit fer classes després de gairebé una dècada dedicat professionalment a la traducció. “S’ha millorat una mica, però continuem cobrant poc, com molta gent del sector. Comparats amb altres països, som a anys llum”. Dit això: “Mai no havia estat el meu objectiu quan vaig començar a traduir, però cada vegada em sent més valorat.  Això té a veure amb la tasca que s’ha fet al llarg del temps a través d’AELC”, assenyala. I cita expressamebnt el treball d’un altre traductor i vicepresident d’aquesta associació, Jordi Martín Lloret.

Pagar les traduccions

“Tot i que paguis bé les traduccions, mai estaran ben pagades. És una tasca tan minuciosa i tan artesanal, que mai es pagaran bé”, se sincera Sandra Ollo. “Fa molts anys que les tarifes no s’han mogut”, intervé Casassas, “som a anys llum d’un país com França. Allí, la lluita està centrada ara en què els traductors puguen cobrar en els actes públics”, assegura. L’apunt no és casual. Com a traductora d’un dels llibres que més impacte han causat darrerament en la literatura catalana, Ànima, del canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad, Casassas fou una mena d’ambaixadora de la novel·la amb participació en nombroses presentacions i clubs de lectura. “Ho vaig trobar molt maco. I si fos cobrant, ja seria la bomba. Com a mínim, hem contactat amb els lectors. Moralment, és gratificant”, relata. 


Ben mirat, qui millor que la persona que s’ha llegit i rellegit l’obra per parlar-ne? Pau Sanchis i Ferrer (La Pobla de Farnals, 1978), conegut en els ambients literaris com Pau Sif, reuneix la doble condició (a més de ser escriptor, també) de traductor del serbocroat i editor en Edicions del Buc. En aquest darrer vessant, assegura que “les tradicions que publiquem són projectes personals. I arribem a acords de renúncies mútues a canvi d’un tractament molt respectuós cap a les traduccions. Per a nosaltres, els llibres tenen dos autors: en llengua original i en català. Els nostres traductors presenten els llibres com si foren seus”. 


Filòleg de formació, com a traductor es va formar a través de seminaris (concretament cita un amb Francesc Parcerisas, “un altre referent del món de la traducció”) i un post-grau amb José Maria Micó, traductor al castellà d’Ausiàs March. Però el seu desembarcament també és singular: arran de diverses estades a Croàcia, a través d’un programa de la Institució de les Lletres Catalanes, comença a fer versions en català d’autors com Petar Matovic o Janko Polic. Traduccions, no cal dir-ho, ben interessants però d’abast i difusió reduït. Aquesta dedicació, en tot cas, es va fer més intensa a partir del 2010. Des d’aleshores, fa un parell de traduccions a l’any (“fonamentalment, sóc professor de valencià”, aclareix), però juntament amb altres traductors com Simona Škrabec (eslovè), Xavier Farré (polonès) o Xavier Montoliu (romanès), ha contribuït a difondre unes altres literatures que en cas contrari no arribarien. O ho farien en castellà. 

Fer lectors. I millorar el treball

Ferran Ràfols (Barcelona, 1975) era enginyer de formació i professor de matemàtiques. Començà a traduir per les vesprades, fins que decidí decantar-se professionalment per la traducció. En el seu currículum, autors i autores com David Foster Wallace, Jonathan Lethem, Patricia Highsmith, Gabriel Josipovici, James Salter o Emmanuel Carrère. Ell també ressalta el paper de les editorials petites, en la dignificació de la professió. I que ha hagut canvis a millor. “La gent no vol llegir-te a tu, vol llegir Foster Wallace, vol tenir la sensació que s’està comunicant amb el text original. Però els lectors han de ser conscients que el text, paraula per paraula, l’ha fet el traductor. I els lectors, de mica en mica, es fixen en traductors que tenen com a garantia que la traducció està cuidada”, explica. Amb tot, “hi ha feina per fer per prestigiar els traductors, per considerar-los com una part de la cadena de valor del llibre i no com un problema”, puntualitza.

Altrament, a més del tema econòmic, Ràfols apunta com un entrebanc seriós al treball els terminis per lliurar algunes traduccions: “Es funciona quasi sempre amb un calendari imposat per les editorials en castellà. Recordo una vegada que traguérem un llibre tres setmanes més tard que en castellà i això va matar l’edició en català”. “Independentment de la competència en la llengua d’origen i d’arribada, la traducció requereix temps per fer-se bé. Els miracles cal buscar-los en Lorda”, es belluga Dedeu.


El balanç general, en tot cas, és bo. Hi ha una generació amb traductors de prestigi com Xavier Pàmies, Albert Nolla, Dolors Udina o la mateixa Casassas, figures que gairebé tothom cita com a referents. Hi ha un grapat de professionals ben consolidats, com alguns dels que apareixen en el reportatge, que han nodrit de bones traduccions les prestatgeries. S’estan incorporant noves fornades, en molts casos escriptors i escriptores que alternen l’ofici amb la traducció, amb bona competència en les llengües d’origen i, encara més important —en això coincideix tothom— en la llengua d’arribada. Hi ha una oferta considerable, de vegades desigual, alerta Casassas pel que fa a algunes apostes en l’apartat de novetats. “Si tradueixes un clàssic ja saps que és bo, però també arriben llibres dolents”, assegura. Globalment, amb tot, el sistema cultural català s’ha enriquit amb “un grandíssim tresor”, en paraules d’Olla. “Ara només hem de fer lectors, aquell petit detall”, ironitza l’editora.

Pau Sif, escriptor i traductor de serbocroat. Fotografia: Prats i Camps


“S’ha d’ampliar els lectors amb més opcions en català. La batalla és aquesta. El que no trobo normal és el molt públic catalanoparlant que llegeix en castellà. No hi ha cap motiu per no fer el pas”, es lamenta Ràfols. És cert: més enllà de la literatura escrita originalment en llengua pròpia, de Paul Auster a Mircea Cartarescu, passant pels clàssics com Proust o Faulkner, poca literatura interessant escapa ja del radi de l’edició en català, que també abasta els best-sellers i els llibres de gran superfície comercial. Però falta camí encara per recórrer.


Mentre creixen els lectors, el col·lectiu té la sana i necessària pulsió de millorar el seu treball. Torrescasana incideix en la necessitat de tenir “experiències compartides” i conta que existeix un llistat de correu de traductors en el qual estar en contacte i aclarir dubtes. “Sempre es pot millorar. Aspire a no repetir-me, a combatre els mals vicis i els mals hàbits, a buscar unes altres solucions i aprofundir en el text com es mereix”, abunda. Fins i tot una veu tan autoritzada com Casassas confessa que “arriba un punt que tinc uns recursos, no en tinc més. Per això m’interessa llegir uns altres traductors, per anar veient uns altres recursos”. “Moltes vegades aprens de la lectura crítica d’unes altres traduccions, del que fan bé uns i altres” complementa Pau Sif.

El traductor Albert Torrescasana.


 Allò important, en tot cas, és fer bé el treball. “La traducció pot contribuir a fer més lectors, però si una traducció està mal feta, potser els lectors no tornaran a aquell autor”, assegura Dedeu. Casassas, per la seua banda, apunta que no sols és important la competència lingüística, “has de ser capaç de traslladar al català diferents registres. De vegades una traducció costa de llegir perquè és l’original el que costa. Aleshores no puc fer un català fluid, senzill, perquè estaria fent trampa. I quan les frases de l’original estan escrites malament, has d’arreglar-ho perquè no s’entendria res”. “Has de ser molt dúctil, has d’escriure molt bé la teva llengua i de maneres molt diferents”, completa Ràfols. “La clau de la traducció és que no grinyoli i que no es noti que hi ha algú al darrere”, rebla Torrescasana.


Plantegem als traductors una última reflexió: poden, les traduccions, millorar també la qualitat dels escriptors i escriptores en llengua catalana? Ràfols respon amb una idea manllevada de Vicenç Pagès: “Allò important és que algú que vulgui llegir Foster Wallace ho pugui fer i, a partir d’aquí, canviar la seva escriptura”. “Per descomptat que sí. Un autor que no surt de casa acaba tenint una visió molt pobra”, conclou Sif.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.