Les ciutats del Barcelonès, agrupades a l’entorn de Barcelona, han de competir amb l’oferta cultural més concentrada del país, i la que té una oferta més encarada a un públic internacional. Amb molt d’encert, Badalona, l’Hospitalet, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet han creat museus locals que reivindiquen el ric patrimoni local i la història dels seus veïns. Sant Adrià s’ha centrat en un camp que cap altra institució museística havia encarat, la immigració; Badalona explota sobretot el seu ric patrimoni d’origen romà; Santa Coloma, un tresor de l’època ibèrica, reunit en la Torre Balldovina de Josep M. De Sagarra i l’Hospitalet de Llobregat presumeix dels retaules renaixentistes de Santa Eulàlia de Mèrida i una bona col·lecció d’art contemporani en la ciutat que també acull al Fundació Arranz-Bravo.
Museu de Badalona
Pl. Assemblea de Catalunya, 1
08911 Badalona
Les termes romanes de la ciutat romana de Baetulo són la base d’aquest Museu, que va ser inaugurat el 1966. Amb la intenció de conservar aquest espai s’hi va edificar el museu, que després acolliria també l’Arxiu Històric de la Ciutat i diverses col·leccions de l’època ibèrica, medieval, moderna i contemporània.
La romana és la secció estrella del Museu perquè ha anat sumant obres i espais propers que fan molt més comprensible la importància de Baetulo, fundada el segle I aC i que apareix citada en la Naturalis Historiae de Plini el Vell. Hi destaquen les termes i decumanus, perquè sumen una extensió de 3.400 sota la plaça de Font i Cussó i inclou diferents espais: la palestra, el frigidarium, el tepidarium i el caldarium, a més d’una part de la trama urbana de Baetulo, amb habitatges amb botigues, la claveguera i la traça del decumanus maximus (un dels dos carrers principals de les ciutats romanes, amb el cardo maximus, que el creuava perpendicularment). Hi destaquen diversos mosaics originals molt ben conservats, com els que estan decorats amb motius bàquics o amb la flor de la vida.
A més a més, el 1981 el Museu va aconseguir que tornaren a Badalona diversos objectes històrics procedents de les excavacions realitzades a la ciutat (Clos de la Torre, Termes, cardo maximus, etc...) i que es trobaven al Museu Arqueològic de Barcelona: les més destacades són la Venus de Badalona, una petita però bella escultura de 28 centímetres d’alçada (segle I aC); unes pollegueres de les antigues muralles de Baetulo i la Tabula Hospitalis, una taula de bronze amb una inscripció que segella un pacte d’hospitalitat entre els baetulonenses i el patrici Quint Licini Silvà Granià (any 98 dC).
L’oferta romana del Museu es completa amb tres espais més. La Casa dels dofins és un exemple d’habitatge de la part alta de Baetulo. S’hi conserven mosaics amb dofins -que donen nom a la casa-, pintures murals i diverses cambres situades al voltant de l’atri, el pati. També es pot visitar la Casa de l’Heura, originalment separada de la dels Dofins pel cardo maximus i, com aquella, del segle I aC. En aquesta domus s’hi exposen dipòsits destinats a vi i un menjador d’estiu o oecus, que conserva el terra original decorat amb tessel·les. El tercer espai romà és el Jardí de Quint Licini on s’hi conserva la piscina original. Per visitar aquests tres espais s’ha de demanar reservar prèviament per telèfon. Estan pensats també per visites escolars i inclouen audiovisuals i projeccions divulgatives.
La col·lecció d’art de l’època ibèrica destaca per vasos i llànties; la de l’època medieval té capitells i obres pictòriques procedents de Sant Jeroni de la Murtra, com la taula central del Retaule de Sant Sebastià; i la de l’època contemporània presenta una variada mostra de pintures, mobiliari (estufes, un comodí per caixes de tipus, una arquimesa...) i objectes, el més curiós dels quals és un vinil amb la gravació de les alertes de bombardeig que sonaven a Badalona durant la guerra civil, amb un missatge en català, un en castellà i la sirena.
Museu de l'Hospitalet. Casa Espanya.
Carrer de Joan Pallarès, 38
08901 L’Hospitalet de Llobregat
Telèfon 93 403 61 10
Un palauet gòtic del segle XVI, coneguda com Casa Espanya pel cognom dels seus últims propietaris, és la seu d’aquest museu inaugurat el 1972 amb el patrimoni cultural del municipi, que tenia fons etnogràfics, industrials i també artístics. El museu està format per tres edificis principals: Can Riera (oficines), Casa Espanya (col·lecció d'història amb material etnològic) i L'Harmonia (exposició de retaules i art contemporani).
Actualment, aquesta instal·lació inclou una bona mostra d’art renaixentista a l'Harmonia -amb retaules religiosos- i un fons important d’art contemporani, que el Museu conserva.
Els fons històrics del Museu s’han nodrit d’elements que els habitants de l’Hospitalet de Llobregat han utilitzat per al treball, primer en el camp, i després en la indústria. Els primers són testimonis etnogràfics d’un temps que era possible la feina de pagès vora la ciutat. Ara l’Hospitalet és la segona ciutat amb més població de Catalunya i les tasques de l’agricultura estan pràcticament extingides. Però el Museu també dedica un espai als oficis diversos que també marcaven la vida quotidiana de veïns i veïnes.
La indústria també ha deixat testimonis de la seua evolució, des que el traqueteig dels telers era la banda sonora de moltes indústries del municipi.
També s’hi conserva una col·lecció de ceràmica «de tota la Península Ibèrica recol·lectat en els anys setanta del segle passat per joves de la ciutat».
Una de les joies del Museu és possiblement la col·lecció de retaules religiosos procedents de l’antiga església de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet. Les obres, datades al segle XVI, pertanyen al Retaule de Sant Roc, al Retaule de les ànimes i, probablement, segons els estudiosos, a un retaule dedicat a la Mare de Déu del Roser. Els dos primers són valuosos perquè són molt probablement obra Jaume Huguet de Vilafranca i Jaume Huguet fill (no confondre amb el Jaume Huguet nascut a Valls un segle abans).
L’altra gran col·lecció del Museu de l’Hospitalet és la d’art contemporani, que compta amb més de mil obres, algunes signades per noms imprescindibles de l’art universal i català: Salvador Dalí, Josep Guinovart, Joan Miró, Antoni Tàpies, Solanich, Manolo Hugué i Josep Serra. Completen la col·lecció vuit obres de Rafael Barradas i una bona representació de l’Estampa Popular Catalana, amb 38 gravats amb contingut social, signats per autors com Subirachs, Ràfols Casamada, Hernàndez Pijoan, etc.
Fundació Arranz Bravo
L’obra d’Eduard Arranz Bravo (Barcelona, 1941) s’ha instal·lat a l’Hospitalet. Temporalment ocupa un espai dels antics magatzems de la fàbrica Tecla Sala -un generós espai- però el pla és instal·lar-se definitivament a l’Antic Molí de l’Hospitalet. En aquesta ciutat la presència d’Arranz Bravo és molt visible, perquè ell és l’autor del Pont de la Llibertat (a la cruïlla de la rambla de la Marina i l’avinguda del Carrilet) i de L’Acollidora, una de les estàtues emblemàtiques de l’Hospitalet, situada a la Rambla Just Oliveras.
Precisament, entre les 340 obres de l’artista que s’hi conserven a la Fundació Arranz-Bravo hi destaca un prototip en bronze i alumini de l’esmentat pont i una altra Acollidora, en aquest cas policromada. En total, hi ha cent vint-i-cinc gravats (entre aiguaforts, litografies i serigrafies), cent-dotze pintures, vuitanta-tres dibuixos i deu escultures de bronze (incloent-hi el pont).
A la Fundació s’hi pot veure una mostra de l’obra d’Arranz Bravo des del 1950 fins a l’actualitat, en un recorregut que permet apreciar l’evolució de l’artista.
L’obra d’Arranz Bravo va tenir una primera època, fins el 1967, que és força interessant per als estudiosos de l’artista, que han tingut molt més accés a les obres posteriors emmarcades per la crítica com a «nova figuració», un terme que ell «detesta».
Als anys setanta, Arranz Bravo va protagonitzar accions conjuntes amb Rafael Bartolozzi, va pintar l’exterior de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès, va exposar a la Biennal de Venècia i va portar al Saló del Tinell la mostra Mides universals, amb cent-setanta obres, i va fer antològiques al Palau Solleric i a la Llotja de Palma.
Als vuitanta es consolida com un artista internacional amb exposicions a Heidelberg, València Amsterdam, París, Sao Paulo i Rio de Janeiro, i el 1991, les seues obres viatgen a Nova York, París i Bonn. Aquell any culmina el seu vessant de direcció artística als films del director Jaime Camino, que havia començat el 1984 amb la direcció artística d’El balcón abierto: una tasca que repetirà en Luces y sombras (1988) i El largo invierno (1991).
Durant les dècades següents, les exposicions es van succeir, tant a Catalunya com a l’exterior, fins que el 2008 exposa a San Francisco, Londres i Nova York i el 2009 la Diputació de Barcelona organitza una exposició itinerant per portar obres de la Fundació Arranz-Bravo per tot Catalunya. Aquell mateix any s’inaugura aquest espai de la Fundació al costat de la Tecla Sala de l’Hospitalet.
La conservació i exposició de l’obra de l’artista no és l’únic objectiu de la Fundació, que també pretén convertir-se en «un espai de referència en la promoció de l’art jove a Catalunya». Per això la Fundació programa contínuament exposicions d’artistes emergents que, en alguns casos, exposen per primera vegada de forma individual.
Museu d'història de la immigració
Carretera de Mataró, 124, 08930 Sant Adrià de Besòs
A la Masia de Can Serra, a l’antiga carretera de Mataró, però a deu minuts de l’estació de metro de Verneda (Línia 2), hi ha l’únic museu de la immigració de l’Estat (n’hi ha més d’un dedicat a l’emigració i els indians però no a la immigració) i un dels pocs del món (els principals són els de Melbourne (Austràlia), Nova York (Ellis Island) i París).
El Museu de Sant Adrià està dividit en tres grans àmbits que analitzen el fenomen a nivell global, local i amb perspectiva de futur.
El primer es diu Humans en moviment i vol situar els visitants en la universalitat del fenomen migratori en la història, des del nomadisme dels primers sapiens (i, abans, els neandertals) i les cultures que encara conserven aquest tret viatger, com els txitximeques, els esquimals, els ianomamis, els tuaregs o els gitanos.
Aquest àmbit acaba amb una anàlisi del naixement dels prejudicis cap a l’altre, l’estigmatització dels immigrants i les conseqüències indesitjades de suspicàcies i recels.
El segon àmbit, Sevillano-Barcelona-Término, rep el nom del tren que bona part de la immigració va fer servir per arribar a Catalunya als anys cinquanta i seixanta i del qual s’hi recrea l’interior d’un vagó. Molts dels protagonistes d’aquell èxode, de fet, expliquen en primera persona les seues experiències des d’un vagó original del 1959. És l’espai anomenat «La memòria migratòria».
Però abans s’expliquen també els orígens del fenomen, els motius de l’emigració i el viatge i el recorregut del Sevillano.
Per acabar l’espai Migrar, situat al jardí del Museu vol parlar del present i el futur de les migracions en un món globalitzat. En primer lloc, aquest àmbit intenta exposar al visitant els sentiments que envolten el fenomen de la migració per al seu protagonista: els dubtes, l’angoixa i les esperances. Després s’hi expliquen les diferents menes de fronteres que se li presenten als immigrants durant el procés (administratives, culturals, lingüístiques, psicològiques, etc) i es recullen testimonis dels immigrants, records de la seua arribada a una societat que els acull, amb total o nul·la predisposició. Finalment, l’espai Assentament exposa i interpreta els diferents elements que esdevenen claus en la integració dels nouvinguts, des de l’esport al treball o la llengua.
El Museu de la Història de la Immigració, inaugurat el 2004, presenta aquest espai Migrar com «un projecte singular de museografia integrada en un jardí i fortament vinculada a l’entorn»: «el paisatge metropolità de Sant Adrià, el riu Besòs, els barris, les torres de FECSA, la ronda», etcètera. Una proposta dirigida a escolars i visitants particulars però també a especialistes i investigadors, ja que el Museu inclou també un espai de documentació sobre el tema.
Torre Balldovina
Plaça de Pau Casals, s/n, 08922
Santa Coloma de Gramenet
El museu de Santa Coloma de Gramenet deu ser l’única instal·lació museística municipal on es pot visitar un refugi antiaeri; hi ha d’altres refugis visitables però no estan al soterrani d’un museu, com aquest. Torre Balldovina es va inaugurar el 1984 per mostrar, documentar i reunir el patrimoni històric, artístic i natural de Santa Coloma però a l’edifici, que va ser requisat el 1936 per instal·lar-hi la Comissió de Proveïments, s’hi va construir també un refugi antiaeri aprofitant un antic hipogeu excavat a l’edat mitjana.
En recuperar Torre Balldovina, el refugi es va museïtzar i s’hi pot accedir, des de la plaça Pau Casals, sempre acompanyats d’un guia que acosta els visitants a l’experiència de refugiar-se en aquell espai per fugir dels bombardeigs de l’aviació feixista italiana. Diversos elements audiovisuals, objectes d’atrezzo i plafons explicatius fan més completa la immersió.
Però Torre Balldovina és un edifici més interessant per si mateix, ja que està construït al voltant d’una torre de defensa del segle XI, i acull una mostra representativa del patrimoni de Santa Coloma de Gramenet. Per tal d’encabir els diferents elements bàsics del territori municipal, Torre Balldovina ha estat dividit en tres grans àmbits:
La muntanya, el riu i la ciutat.
La muntanya fa referència al Puig Castellar, el jaciment arqueològic iber que està situat en un pujol del municipi i que també és visitable. A l’espai La muntanya, Torre Balldovina explica pas a pas La cultura ibèrica, Els molins ibèrics, Els ibers, la Sala dels tresors, la Casa ibèrica i La vida quotidiana dels ibers. A la sala dels tresors de Puig Castellar s’hi van trobar, i s’hi exposen aquí, el pebeter de ceràmica dedicada a la deessa Demèter, dracmes ibèriques, un capfoguer de ferro, objectes metàl·lics i objectes de ceràmica a mà i ceràmica a torn.
L’espai del Riu és, al mateix temps, un recorregut pel curs fluvial i per la història de Santa Coloma «des de la seva desembocadura fins al pas del congost de Montcada» resseguint la història de la ciutat des de l’edat mitjana fins a començament del segle XX, quan la vila arriba al seu apogeu en un entorn agrícola. Paral·lelament, es pot observar l’evolució de la mateixa Torre Balldovina, des de la seua forma original de construcció defensiva, l’XI; la posterior transformació en explotació agrícola i la funció final de casa d’estiueig de la família de l’escriptor Josep M. de Sagarra (1894–1961), autor de Vida privada.
El visitant pot passar de la Gramenetum medieval fins a la Santa Coloma feudal i agrícola (segles XIV-XIX) a través de personatges i construccions tan importants com Francesc Grony, senyor de Santa Coloma al segle XIV; el Molí d’en Ribé -un molí fariner de quatre moles del segle XIV que el 1983 es va poder recuperar parcialment- i Jaume Galobardes, «un pagès il·lustrat» (1776-1863) que el 1817 va començar a escriure una crònica del dia a dia de Santa Coloma.
L’últim àmbit expositiu de Torre Balldovina encara s’ha de desenvolupar, però està projectat que tingui quatre àmbits: la ciutat física (territori, població i immigració), la ciutat exposada/representada (cultura), la ciutat viscuda (vida quotidiana, treball i moviments socials) i l’entorn material (entorn físic i simbòlic).
Mentrestant no s’obre aquest últim àmbit, el Museu programa exposicions temporals (com «L’escola, llum de llibertat! L’educació durant la segona República») i gestiona també l’accés al poblat ibèric de Puig Castellar, al Molí d’en Ribé, a l’antic safareig i al refugi antiaeri.