Els crítics

El desordre de Miró desborda l’IVAM

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En la nova etapa de redefinició després d’un temps de disbauxa, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), sota la direcció de José Miguel G. Cortés, ha anat fent virtut de les (relatives) estretors econòmiques dissenyant una programació que ha recorregut als importants fons propis del museu per articular mostres temàtiques o per posar de nou en valor la col·lecció de Juli González, fil fundacional de la institució. O fins i tot per bastir les exposicions més ambicioses des del punt de vista de l’impacte, com l’encara vigent al voltant de “L’eclosió de l’abstracció”. 


El procés per deixar endarrere les estridències i bastir una oferta interessant ha estat meritori i productiu, en termes generals, però per situar de nou l’IVAM en un pla més gran de projecció i visibilitat —aspiració poc innegociable per a un contenidor com aquest—,  cal un altre tipus d’operacions. Posem per cas, la mostra inaugurada fa uns dies al voltant de Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, Mallorca, 1983), amb dues-centes peces entre pintura, escultura, dibuix i cartellisme, procedents d’una quinzena d’institucions públiques i privades: del Reina Sofia o el Thyssen a Es Baluard i la Fundació Pilar i Joan Miró, per citar-ne algunes. 

Una de les sales de l'exposició.


Perquè més enllà de les previsibles cues dels primers dies i del rebombori mediàtic, la mostra té tot el sentit: un centre com l’IVAM, dedicat a auscultar l’art modern, mai no havia dedicat una exposició monogràfica a Miró, un dels artistes fonamentals del segle XX. I el 125 aniversari del naixement del català era un ganxo llaminer per cobrir el buit.


 “Joan Miró, ordre i desordre” no és, en tot cas, una gran exposició antològica. Més aviat, la mostra comissariada per Joan M. Minguet construeix un relat, tan vàlid com qualsevol altre, a l’entorn del vessant “més heterodox” de Miró i la tensió entre planificació i caos controlat que destil·la la seua producció. “No volíem fer un mausoleu per a un geni, sinó reflectir l’esperit crític i el qüestionament de l’art que va caracteritzar a Miró”, s’explicava José Miguel G. Cortés. “La nostra intenció era recuperar el Miró més radical”, postil·lava el comissari. Una mirada, doncs, fragmentària, tematitzada, sense pretensions antològiques, però suficientment representativa de les diverses etapes creatives de Miró.


Un dels primers encerts, a propòsit d’això, és dedicar un espai a la producció primerenca del català, conduïda per un cert sentit de l’ordre i molt lluny de l’experimentació i del segell propi posterior. Obres de la segona dècada del segle XX a cavall entre la tradició figurativa (paisatges, bodegons) i l’influx de Cézanne, amb un tractament una mica més agosarat del color. Temptejos que foren triturats pels crítics catalans del moment.


Miró va marxar a París. Un viatge, segons Minguet, que contribueix que Miró s’allibere del pes de la formació i comence a experimentar amb codis propis, amb el que el comissari denomina “l’alfabet mironià”, amb un influx menys marcat del surrealisme —sosté el comissari— del que tradicionalment se li ha atribuït.

Sala amb la instal·lació amb la cartelleria de Miró al fons.


El Miró que tothom té interioritzat, el de l’aparent senzillesa que emmarca una poètica i un llenguatge singulars, únics, és present a l’espai expositiu. Però la mostra, de nou amb criteri, posa el focus en el tram final, quan molts artistes defugen els riscos i recreen en bucle la trajectòria.
Lluny d’això, Miró juga a violentar les pintures amb esquinçaments a l’estil de Lucio Fontana —tot i que Minguet no n’estableix una influència directa—,  o cremades controlades que introdueixen un matís pertorbador en la seua obra. Però també introdueix el seu alfabet simbòlic, per resseguir la terminologia de Minguet, en codis nous que remeten a la provocativa nuesa d’autors com Pollock o Rothko. Operatius que demostren que Miró observava i assimilava els nous corrents del món de l’art, no renunciava a continuar transgredint, que es veu en algunes de les escultures de l’exposició, cas de la juganera Monsieur et madame (1969). També es veu això en l’acció del 1969, més pròpia del grafit que de l’art de galeria, al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears. Una performance immortalitzada en un curt de Pere Portabella amb música de Carles Santos, una connexió amb els joves transgressors del moment que redunda en aquella idea del Miró ancià però despert i alerta. També s’ha de llegir en aquesta clau la col·laboració amb l’espectacle de teatre experimental de Claca TeatreMori el Merma, de 1978, que emprava suggestius atrezzos basats en els dibuixos de l’artista.


Aquesta incursió escènica forma part de l’obra expandida de Miró, rescatada de les galeries i projectada al món exterior a través de cobertes de llibres i discos i, sobretot, una ingent activitat cartellera, recollida en la mostra i quasi sempre associada al compromís polític de l’artista. Una sobreexposició que convertí els codis artístics mironians en una icona d’ús corrent, gairebé deslexicalitzada. 


Una de les nombroses línies de reflexió suggerides per un Miró que, per fi, desborda l’IVAM amb una mostra monogràfica.

Joan Miró, ordre i desordre
JOAN MIRÓ
Institut Valencià d’Art Modern
Fins al 17 de juny del 2018

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.