Al febrer de 2003 una onada de solidaritat va recórrer els carrers del món sencer. La intervenció sobre Iraq era imminent. Els seus responsables passaren a estar assenyalats a tot arreu per promoure una guerra amb intencions amagades però ben visibles. George W. Bush, Tony Blair, José Manuel Durao Barroso i José María Aznar eren els principals patrocinadors polítics d'aquell setge bèl·lic tan poc popular. Hi havia l’argument que des del règim de Saddam Hussein es gestava un nou 11 de setembre als Estats Units. L’ombra dels atemptats de 2001 planava sobre el país més poderós del món. I el seu president estava disposat a actuar aprofitant aquella por generalitzada.
En contra, però, hi havia molts arguments. Principalment, que aquella guerra amagava interessos massa evidents. Estaven relacionats amb el domini de les centrals petrolieres de l’Iraq. Així ho van expressar els que s’oposaren al conflicte i així es va poder demostrar posteriorment, quan es va saber que l’Iraq no amagava armes de destrucció massiva. Una acusació que havia servit per intervenir militarment en el país.
El desenvolupament i la gestió política d’aquell conflicte va condicionar el futur polític de l’Estat. El PP va perdre les eleccions generals del 2004, les primeres a les quals es va presentar Mariano Rajoy. El partit havia baixat en intenció de vot a les enquestes. La majoria absoluta obtinguda per José María Aznar l’any 2000 va ser l'inici d’una legislatura marcada pel caràcter provocador i descarat d'aquell Govern espanyol. Diverses anècdotes ho demostren. Per exemple, el fet que aquest executiu triara Barcelona com a ciutat seu de la desfilada militar espanyola l’any 2000.
També va destacar la gestió política del desastre del petrolier Prestige. Aznar no va viatjar a finals del 2002 a Galícia per visitar en primera persona els afectats. Pel que fa a la guerra d’Iraq, es pot rescatar una anècdota que resumeix ben bé l'actitud del Govern: el gest del ministre espanyol de Defensa d’aquell moment, Federico Trillo, qui en una roda de premsa celebrada a Alacant va donar un euro a un periodista que el va preguntar per les armes de destrucció massiva. «Duc una setmana guardant el mateix euro per a qui em preguntara per les armes, però com he sabut que comencen a perdre interès, se l’ha guanyat vostè», li va respondre.
Hi havia suficients al·licients per a la mobilització de moltes persones que avui, 15 anys després, ho recorden.
Una de les organitzacions més actives en aquesta protesta va ser ATTAC, sigles d’Associació per una Tasca sobre les Transaccions Financeres i l’Acció Ciutadana. Ho recorda una de les seues vocals a Mallorca, Maria Francisca Simonet. Segons ella, l’associació va néixer per estudiar i denunciar els efectes nocius de la globalització, la fuga de capitals, el greuge dels paradisos fiscals o de les grans fortunes que evadien impostos, entre més coses. El seu esperit de denúncia els va fer no dubtar a l'hora d'unir-se a les protestes contra la guerra d’Iraq. «Es va demostrar el que denunciàvem en aquell moment: tot era un muntatge, una enganyifa». Simonet recorda que la manifestació del 15 de febrer de 2003 a Palma va ser la més nombrosa fins aquell moment. «Des de llavors, només la convocada contra el TIL -decret lingüístic en l’àmbit educació que afectava l’ensenyament en català- el setembre de 2013 l’ha superada. El 2003 va venir tota la gent dels pobles de Mallorca, tothom va sortir al carrer», recorda.
Aquesta realitat va ser comuna arreu del país. A Alacant, Lola Jiménez, del Moviment de Resistència Global, recorda que no podia abandonar la plaça dels Estels pel gram volum de gent que hi havia. Des de València, Antonio Arnau, portaveu de la campanya general del No a la Guerra admet que no havia vist una manifestació similar des de la de 1977 en què el País Valencià demanà l’autonomia política. Més cridanera fou la manifestació de Barcelona del 22 de març. Arcadi Oliveres, docent de la Universitat Autònoma de Barcelona i llavors president de Justícia i Pau, es va encarregar llavors de participar en moltes protestes pronunciant conferències i xerrades. Recorda que, en aquell moment, George Bush pare, llavors ja expresident dels Estats Units, «va comentar que per molt que ens mobilitzéssim a Barcelona, no aturarien la guerra d’Iraq. Allò va demostrar l’envergadura de les nostres protestes». Oliveres apunta també que totes les convocatòries juntes d'arreu del món agruparen la suma de 400 milions de persones manifestant-se en totes les ciutats.
Els secrets d’una crida multitudinària
El que més destaca d’aquelles manifestacions, però, no va ser només el gran nombre de gent que va assistir-hi. Molts dels coordinadors d’aquelles protestes ressalten el seu caràcter transversal, un tret que llavors era inèdit. El context hi va ajudar molt. Així ho considera Jordi Armadans, director de FundiPau i en aquell moment molt implicat en la plataforma Aturem la Guerra, a Barcelona. «La base social no donava suport a la guerra, i el fet que un president de Govern tirés endavant amb una decisió d’aquestes dimensions sense escoltar la gent va ser un error molt fort».
Armadans també fa esment a la tradició d’activisme per la pau que hi ha a Catalunya, «on s’han liderat protestes per l’objecció de consciència, pels refugiats -com la manifestació d’ara tot just fa un any-, etc.». L'activista recorda fins i tot protestes nombroses durant els anys 90 contra la primera guerra d’Iraq o la dels Balcans, a més del cicle antiglobalització que va viure el seu punt àlgid al voltant del 2000 i del qual Barcelona va ser un punt fonamental. Arcadi Oliveres coincideix amb aquest argument, si bé recorda que aquelles altres protestes antiglobalització recollien 50.000 persones procedents d’arreu del món, però no tantes com les que van acudir a les manifestacions contra la guerra d’Iraq.
Són elements que facilitaren la unitat de la protesta. El president de Fundipau recorda que les assemblees en aquell moment van ser massives. «Tot allò no sorgia tant dels partits com de la ciutadania, de la gent organitzada. I això té un accent molt especial que a hores d’ara sembla normal però que fa 15 anys no era tan obvi», assenyala Armadans.
El valencià Antonio Arnau destaca que hi havia més d’un centenar de grups organitzats. «No hi havia cap organigrama jeràrquic, va ser una campanya totalment unitària, no hi havia cap interès de cap entitat per liderar-la. Hi havia un sentiment molt fort i un suport ciutadà enorme, tothom estava conscienciat pel dolor i el patiment de la guerra». El portaveu de No a la Guerra recorda amb especial emoció els concerts celebrats a l’Alameda. «Eren convocatòries virtuals i no sabíem quin seria el resultat. Ens vam tirar a la piscina i quan vèiem arribar una massa immensa de gent ens vam adonar que vam encertar».
Arcadi Oliveres té la impressió que allò «va ser una mena de revolta mundial tot just quan les xarxes de comunicació ciutadana començaven a ser fortes». Ho diu pel fet que «les guerres del petroli sempre han existit. Si bé, en aquell moment, les excuses dels seus impulsors van tenir una difusió que va cridar a la mobilització». Un fet que en èpoques anteriors no s’havia donat.
Què queda d’allò?
Segons els testimonis, les xarxes de protesta global posteriors són hereves d’aquelles mobilitzacions. Jordi Armadans destaca el 15M com a exemple. «D’alguna manera, allò va demostrar que es podien fer manifestacions globals a partir de la ciutadania organitzada. Després, a nivell intern, sovint la gent oblida que la ciutadania té molta força i que si s’organitza pot generar molt d’impacte. Les manifestacions de la guerra d’Iraq van fer trontollar tot un Govern».
Antonio Arnau diferencia el 15M de les protestes contra la guerra perquè «el 2011 tot era improvisat, no hi havia aquella coordinació transversal, entitats representades... No era el mateix nivell. Aquella transversalitat no s’ha donat més endavant». Una impressió amb què coincideix Lola Jiménez, d’Alacant. «La llàstima és que no hi va haver continuïtat en la massificació d’aquelles protestes. El que sí que van perdurar són els col·lectius que protagonitzaren l’organització de les manifestacions». Precisament, tal com recorda Jiménez, l’MRT es va distingir pel seu lema en aquelles protestes. Al ben visible «no a la guerra» ells van afegir «imperialista», «perquè era un atac de clars interessos colonials». Un lema que encara mantenen en moltes de les concentracions que convoquen.
De protestes ciutadanes amb una coordinació ben exemplar se n’han vist moltes darrerament. Algunes, fins i tot, estan sent judicialitzades. Però aquesta és una altra història, ben present, que ens dediquem a contar en el nostre dia a dia.