Hemeroteca

Maravall, sense L

Recuperem aquest article d'opinió del número 101 d'EL TEMPS, del 26 de maig del 1986. Toni Mollà es refereix a José María Maravall, qui era ministre espanyol d'Educació amb el PSOE (1982-1988) i nascut a Madrid -tot i que fill de xativins-. L'opinador destaca la visió particular de les llengües no castellanes de l'Estat de Maravall quan feia de ministre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Deu fer cosa d'un any i mig, un xiquet valencià, estudiant de sisè curs d'EGB, trameté una carta al senyor ministre espanyol d'Educació, José Maria Maravall Herrero, en què li consultava uns dubtes sobre els deures escolars. Lògicament,

El xiquet li escrigué en una de les llengües suposadament cooficials a l'Estat espanyol: la pròpia del País Valencià —i no en javanés, en telegu o en annamita, és clar. El senyor ministre, tot ell amabilitat, li contestava, en una altra carta,

Firmada a Madrid, el dia 26 de desembre de 1984.

«Estimado amigo;

No tengo inconveniente en contestar, si bien previamente me vas a permitir que te diga una cosa: una de las mayores riquezas que tenemos en Espafta es un idioma común con el que todos podemos entendernos,

Y una Constitución que resuelve gran cantidad de problemas y que sirve para nuestra convivencia. Dicha Constituclión señala que el castellano es la lengua oficial del Estado español, y todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usaria. Las demàs lenguas serán también oficiales en sus respectivas Comunidades Autónomas. Quizá mi apellido te indujera a pensar que soy catalán o entiendo el catalán, lo cual no es cierto en ninguno de los dos casos, pero aunque lo fuera, el simple hecho de ser Ministro de todos los españoles obliga a todos que se dirijan a mi en la lengua oficial del Estado. Esto, lejos de ser una imposición arbitraria, constituye un patrimonio que nos permite entendernos a todos con un instrumento unificado, a la vez que nos aydauría a respetar todas y cada una de las peculiaridades lingüísticas de cada región».

José Maria Maravall Herrero.

Perfecte. Elevat d'alguna coma i algun accent que es deixa el ministre d'Educació, no en cap ni una gota més. Nosaltres, per la nostra banda, tampoc no tenim cap inconvenient a contestar, si ens hi permet dir la nostra. Tal com vostè assenyala, senyor ministre espanyol, la Constitució estableix que el castellà és la llengua oficial de l'Estat espanyol, i tot els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret a usar-la.

Els diversos perifèrics peninsulars, nacionalitzats espanyols, per obra i gràcia del D.N.I., complim a la perfecció el nostre deure: tots els catalanoparlants, volent-ho o sense voler-ho, coneixem el castellà; i, lògicament, exercim el nostre dret a usar-lo —o a no usar-lo—. Es tracta d'un dret adquirit al qual no pensem renunciar. Ens estranya molt, això sí, que un home com vostè, ministre d'Educació, que demostra, amb això, que ha fet estudis, que diga que el fet de ser ministre obliga tots els espanyols a dirigir-se-li en castellà. Com vostè sap, el desconeixement de la llei —de la Constitució— no l'eximeix del compliment.

El dret a l'ús del castellà és una potestat dels habitants de l'Estat, no una obligació. És la perfecta estampa de la visió que els socialistes espanyols tenen i entenen sobre la participació del País Valencià en la política de l'Estat. Una tribu perifèrica que necessita especial respeto y protección, com si de llengües de l'Albufera es tractàs. Un pèl massa, cavaller. A l'Eliana, hi ha tina urbanització on visqueren els millors estrangers fitxats pel València C.F: Rep, Bonhof, Morena i Amesen. Diuen que el senyor ministre hi llogarà un xalet aquest estiu. Seguirà el PSOE el mateixos viaranys que el València? De moment, Maraval, si us plau, sense ele.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.