Picasso al MNAC

Una molt bona mostra al Museu Nacional de Catalunya: Picasso–Romànic es converteix, per enèsima vegada, en un exercici de dislèxia teòrica. Estic segur que quan aparegui el catàleg Juan José Lahuerta i Emilia Philippot, els comissaris, demostraran a través dels seus textos profunds coneixements i àmplies capacitats assagístiques. Al món físic, però, no passarem de tenir una molt bona colla d’obres de Picasso en diàleg amb alguns excel·lents exemples de la col·lecció permanent del MNAC. La teoria no casa amb la realitat.

L’exposició ha portat a Barcelona 40 olis, dibuixos, ceràmiques, escultures i un quadre-relleu de Picasso, procedents del Museu de l’artista a París. I les aplega en quatre grans grups: un, dedicat a diversos contactes de Picasso amb obra romànica, l’estiu del 1906 a Gòsol; i la seva visita el 1934 a les col·leccions medievals del futur MNAC. El segon, compost per diversos documents que demostren l’interès del pintor per aquest estil medieval. I els dos darrers, dedicats a la seva aproximació a la figura iconogràfica de la crucifixió, i a la calavera com a objecte/prefiguració de la mort/icona del rostre.

Brillant assaig, amb obres de Picasso que no s’han vist gaire o gens... però que, insisteixo, poca relació tenen amb el romànic. La crucifixió que més va impactar el malagueny fou pintada per Matthias Grünewald cap al 1480. Les calaveres de Picasso s’assemblen a una pila de calaveres de la cultura popular. I sí, en 1906 i 1907 Picasso simplifica alguns rostres, i els mascaritza, però les fonts són nombroses: el romànic pirinenc, l’art africà, l’estatuària ibèrica, l’art egipci...

Picasso és conscient que la tradició artística que arrenca amb el Renaixement, la que es basa en la perspectiva, ha arribat a un carreró sense sortida. I que cal tornar a les arrels, a allò primitiu, popular, sense el filtre de l’acadèmia. I ho aconsegueix. La millor mostra són les peces que s’apleguen al llarg del recorregut romànic del MNAC. Res a veure amb el Picasso que, després de la Segona Guerra Mundial, es posa a emular Manet en la seva tasca de reformista de la modernitat.

Afirmava el comissari Lahuerta a la roda de premsa que Picasso ha influït en la nostra manera de mirar el romànic. Té raó. La mirada del segle XX va redescobrir i revalorar el romànic, i avui només l’entenem des d’una perspectiva contemporània. Si en tinguéssim una visió gòtica o barroca... ja l’hauríem arraconat.