Per què tenir sols una vida si se’n poden tindre dues? Això és el que va pensar Petró en les vacances de principis d’any. Mentre la televisió ucraïnesa mostrava com celebrava el president les festes ortodoxes de Nadal amb la seva dona i fills, els Poroixenko realment passaven les vacances a les Maldives. Hi van anar amb un jet privat i van llogar una illa. Com que ningú no podia saber-ho, el president va viatjar amb un nom fals: Petró Incognito.
La història de l’escapada del senyor Incognito va provocar un gran descontentament a Kíev. Quin tipus de president és aquest, que s’amaga? I que, mentre el seu país s’enfonsa en la pobresa, es gasta mig milió de dòlars en una setmana de vacances? Han passat exactament quatre anys des de la revolució Euromaidan a Kíev i ni els ciutadans de Poroixenko ni els seus companys de l’estranger saben amb qui tracten: amb un president que vol implementar reformes severes, tal com va prometre després de l’elecció el maig de 2014? O amb un home de negocis que utilitza el càrrec principalment per enriquir-se?
“Noves formes de viure”. Amb aquest eslògan es va presentar el multimilionari. El lema s’adaptava al context: l’aleshores president, Viktor Janukovič, havia fugit a Rússia. El seu clan corrupte de Donetsk havia estat derrocat. El país buscava un nou començament. Poroixenko el volia dirigir cap a Occident, vendre el seu imperi comercial, va prometre transparència i reformes, i que la guerra al Donbass acabaria ràpidament. Quatre anys després, la guerra segueix latent, les reformes aturades i els salaris han caigut dràsticament. I Poroixenko tampoc no ha venut la seva multinacional de dolços Roshen.
Occident, que havia celebrat les protestes al Maidan, també està decebut amb Poroixenko perquè lluita molt reticent contra la corrupció. Joe Biden, l’aleshores vicepresident d’EUA, va descriure el següent escenari: va amenaçar Poroixenko el 2016 amb anul·lar una garantia de crèdit de mil milions de dòlars perquè els ucraïnesos finalment reemplacessin Viktor Schokin, el fiscal general, totalment desprestigiat. “Vaig dir: estaré en la ciutat sis hores més”, explica Biden. “Si fins aleshores no han acomiadat el fiscal general, no tindrà els diners. El van tirar, i va arribar al càrrec algú que era seriós, llavors.”
Biden ho va explicar davant del públic d’un think tank a Washington, es van riure com si es tractés d’un acudit. No obstant això, la història és trista, hi ha una doble decepció: des de Washington els ucraïnesos es veuen incapacitats, i els americans i europeus, que de fet volien ajudar Kíev a combatre la corrupció, han d’adonar-se’n que allí no ho volen.
Quatre anys després de la caiguda de Janukovič, no ha estat condemnat per corrupció cap altre alt funcionari. I tothom qui aleshores considerava “seriós” el secretari general d’EUA, no té res millor a fer que perjudicar la nova policia anticorrupció NABU (Oficina Nacional d’Anticorrupció d’Ucraïna, sigles en anglès), creada amb l’ajuda de l’FBI americà. Va fer arrestar una investigadora d’anticorrupció secreta i al Parlament va comparar aquesta autoritat creada sota pressió occidental amb la policia secreta de Lenin.
Mentrestant, Poroixenko observava. No vol les reformes? Si és així, què vol, doncs? Obtenim diferents respostes a aquesta qüestió, depenent de a qui es pregunti.
Poroixenko vol diners, per a ell la resta no té valor, segons Mijail Saakashvili, expresident de Geòrgia i polític ucraïnès sense passaport. Coneix Poroixenko des que eren estudiants, tots dos van assistir a l’Institut de Relacions Internacionals de Kíev, a finals de l’època soviètica. Poroixenko, fill d’un director general d’una empresa de Bender, Moldàvia, es va interessar per la feina de fer negocis. “Tenia molts diners i, a més, va elegir els seus amics segons si en tenien o no. Per això no puc afirmar que hi pertanyia”, explica avui Saakashvili.
Els camins de tots dos es van separar, però van mantenir el contacte. Poroixenko va fundar la seva empresa de xocolata i, a més, es va dedicar a la política. Així era habitual a Ucraïna, la jove nació es convertia cada vegada més en una empresa conjunta de multimilionaris. I no en va canviar res tampoc la Revolució Taronja prooccidental del 2004 que Poroixenko havia fomentat amb el seu propi canal televisiu.
Saakashvili, per contra, el 2004, després d’una revolució pacífica similar, va passar a ser cap d’Estat de Geòrgia. I es va convertir en reformista radical. Per això, una dècada després, Poroixenko li va oferir ajuda per al nou començament d’Ucraïna. Com a governant, Saakashvili havia de posar ordre a la ciutat portuària d’Odessa. De tota manera, hi havia limitacions peculiars, conta Saakashvili: “Poroixenko em va dir que no podia tocar de cap manera el cap de policia del districte, responsable del mercat més gran d’Odessa. Així és aquest home.” L’important era el control de fluxos monetaris. Aleshores va entendre què era el que impulsava Poroixenko a treballar: “la seva motivació són els diners. Per a ell les reformes sols són simples relacions públiques. Els diners, en canvi, són reals.”
Avui els dos són adversaris. Saakashvili ha fundat un moviment anticorrupció i reclama la destitució de Poroixenko. Des d’octubre els seus seguidors bloquegen els carrers de davant del Parlament amb un campament. És una espècie de mini-Maidan. Però la població de Kíev no té gana d’una altra revolució. Estan preocupats per arribar a final de mes. Poroixenko, per contra, ha retirat del càrrec a Saakashvili, i, a més, li ha llevat el passaport.
Va ser ingenu esperar precisament d’un multimilionari que pogués combatre la corrupció a Ucraïna? I, a més, d’algú que havia sigut ministre d’Economia un temps durant la presidència corrupta de Janukovič?
“La població s’ha equivocat amb ell, i jo també”, assegura Serhiy Leshchenko. Té 37 anys i fa dos metres d’alt, duu unes ulleres de pasta redones i té l’aparença d’un ciutadà jove i occidental de Kíev. Leshchenko és diputat al Parlament i periodista d’investigació. Ningú no pot explicar en la televisió tan bé com ell com funciona la corrupció en aquest país. En efecte, explica, des que critica el president les emissores importants ja no el conviden. “En lloc de dur a terme reformes, Poroixenko ha consolidat el seu poder i s’ha enriquit”, assegura.
Leshchenko no ho esperava. Quan va entrar en política després de la Maidan, es va presentar com a candidat per al “Bloc de Petró Poroixenko”. Va conèixer l’home que dóna nom a aquest grup fa 13 anys pel seu treball com a reporter. “En comparació amb els altres polítics, ell semblava més sensat, més modern i més culte.” Poroixenko era ric, però no s’havia enriquit pels costos de l’Estat com altres oligarques. Un productor de xocolata, sona inofensiu.
Poroixenko era proocidental, havia donat suport a les protestes Maidan des del principi. I era valent: el desembre de 2013 es va enfrontar a manifestants violents. El fet que busqués sempre la mediació, a diferència de l’extravagant competidora Julija Tymoschenko, va ser un avantatge. El creien capaç de mantenir unit el país, desintegrat el 2014 per la veïna Rússia. Poroixenko tenia bones relacions a est i oest. Era amic de l’ambaixador rus, però també parlava un anglès fluït.
La decepció va arribar lentament, i tenia moltes raons. No va ser culpa de Poroixenko que no hi hagués una solució ràpida per a la guerra amb el Donbass i que l’economia sofrís. Tampoc no va ser culpa seva que les estructures continuessin sent les antigues. Al Parlament, com abans, seien sobretot negociants. Leshchenko va denominar a la Rada (el Consell Suprem d’Ucraïna) “el club de negocis més gran d’Europa”.
El febrer de 2016, Poroixenko va donar a conèixer les seves prioritats. Aleshores un dels reformistes estrangers que seia en el govern com a ministre d’Economia va entrar en contacte amb Ihor Kononenko, amic de Poroixenko de l’exèrcit. Tot girava entorn a càrrecs lucratius que Kononenko volia ocupar al costat del ministre. Kononenko és considerat l’home que mira pels interessos comercials de Poroixenko. El president no solta el seu antic amic.
El signe zodiacal del president és la “cobdiciosa Libra”, així ho va anomenar la periodista Yulia Mostovaya en un editorial. Va contrastar els seus avantatges, en lloc de prendre decisions estratègiques. Potser l’habilitat per als negocis de Poroixenko és el menor dels problemes. El major és que no té cap pla.
Ihor Hryniv ha de passar cada dia pel campament si vol anar a la Rada o al seu despatx. Hryniv és com el spindoctor de Poroixenko, va dissenyar la campanya electoral del 2014: el lema “noves formes de vida” el va inventar ell i també la idea que Poroixenko havia de prometre la venda de la seva empresa de xocolate. Poroixenko va guanyar en la primera volta electoral.
Al seu despatx Hryniv seu entre dues grans fotografies: a l’esquerra una de la Revolució Taronja per la qual el seu cor encara té afecció avui. A la dreta, una de l’Euromaidan que li agrada menys com a record. Si Poroixenko estava preocupat més que res pels diners, pregunta Hryniv, per què va prendre partit a favor dels protestants en les dues revolucions tan prompte i públicament? La gent de negocis, però, esperava bastant i intervenia des d’un segon pla. “Poroixenko per contra ha demostrat deixar la seva zona de confort”, explica Hryniv.
Per a les eleccions de 2014 Hryniv havia investigat quin efecte tenia Poroixenko entre els votants. Per a això havia preguntat amb quin vehicle associaven els candidats. El resultat de Poroixenko: un tractor. Li va agradar a Hryniv, això. “La gent havia esperat actes més radicals per part de Poroixenko. Però llavors van comprar un vehicle de servei, cap gadget revolucionari!” Avui els ciutadans parlen diferent sobre el president; el comparen amb un cotxe que quasi ja no es mou.
Poroixenko, diu Hryniv, ha continuat sent massa home de negocis, sobretot quant a la manera de prendre decisions i marcar objectius. Hauria d’explicar als ucraïnesos cap on vol conduir el país. Però no pot. Pensa en passos massa petits. Més bé, està ocupat consolidant el seu poder. I les noves autoritats anticorrupció hi són un perill.
Segons la policia especial independent NABU i la fiscalia especial, es crearà un tribunal especial per a casos de corrupció greus, així ho vol Occident, i així ho ha promès Kíev. Aleshores, la jurisdicció especial estaria completa. Finalment es podria condemnar, i no solament investigar. Però Poroixenko va aconseguir ajornar la presentació. Té por de perdre el control sobre la justícia. En comparació amb els predecessors, ell ja és un president dèbil. No té ni el ministre d’interior sota control.
No solament Poroixenko: tota l’elit tem les noves institucions. Observen amoïnats el país veí, Romania, on reformes semblants van conduir a denúncies escandaloses. A Kíev van entendre massa tard en què s’estaven endinsant.
No és que no hi haguessin reformes amb Poroixenko. Els parlamentaris ara han de publicar el seu capital en Internet, la Hisenda pública es va descentralitzar, els bancs arruïnats es van tancar i l’exèrcit es va renovar. Però tot avança molt lentament. I abans de les eleccions a la presidència de l’any que ve, en què l’oponent més important de Poroixenko deu ser Yulia Timoshenko, no es pot pensar en altres reformes.
No obstant això, com menys es reformi, més patriòtica és la retòrica en la lluita contra Rússia i els separatistes i més a sovint es veu el president amb uniforme de camuflatge i com a comandant en cap. Però qui sap, potser abans de les eleccions del 2019 a Poroixenko se li ocorre què vol fer en realitat amb el seu càrrec i el seu país com a president.