Sol Picó: «Els polítics em fan més por que les lesions»

Què suposa, a hores d’ara, un premi com el Nacional de Dansa estatal?

—Em fa molta il·lusió, què vols que et diga! Aquesta professió, ja ho sabem, un dia va bé i a l’altre va malament. Tens un any bo i al següent, no saps per què, les coses no funcionen, o no té sortida l’espectacle o la subvenció ha baixat, o jo què sé, o no estàs amb els ànims a ple rendiment. Que de sobte hi haja un reconeixement, anima molt, la veritat.

—En quin moment li arriba aquest premi?

—Arriba en un moment que és, per una banda, bonic, perquè ja tens una maduresa per saber el que vols realment fer i cap on vols tirar. No és un mal moment creatiu perquè estic en el procés d’una nova peça i té molt bona pinta, i els espectacles que encara tinc en cartera els puc ballar i estan demanant-los sobretot a Europa, on la cosa sembla que comença a animar-se. També, d’altra banda, és un moment delicat per la primera gran lesió de la meua carrera. M’acabe d’operar i estic en ple procés de recuperació. Sempre es crea una angoixa per saber si podré estar físicament com abans. Quan treballes amb el moviment, el que necessites és que el teu cos estiga al màxim, i quan passes per una rehabilitació hi ha moments de dolor i de frustració. Per això estic contenta, un premi sempre és un alè, una espenta. Tot ajuda.

—Econòmicament també ajuda....

—La companyia ha passat estretors molt grosses. El que passa és que com sempre vivim amb aquesta precarietat ja ho considerem normal. Que el premi vinga amb dotació és una ajuda per tirar endavant, una estona més que siga.

Sol Picó//Jordi Play

—Com planta cara a la precarietat del sector?

—Amb vocació. Jo sóc una apassionada d’aquest món i tinc la sensació que la meua vocació arrossega els altres, que acaben també enamorats de la professió. I et preguntes com és que la gent amb sous de quatre duros li posa tantes ganes. La resposta és per la força de la vocació, perquè la conjuntura és inadmissible. Estic a punt de fer 50 anys, i continue sense saber què passarà l’any vinent. Saps que això sempre serà igual. En el fons no em puc queixar, perquè tinc un gran ventall de col·laboracions i això fa que hi haja una continuïtat en el treball. Però sí, a voltes és pesat, molt pesat [esbufega].

—És cert que la seua companyia va néixer perquè no trobava feina?

—Cert, en un impasse quan havia acabat la gira amb Los Rinos. Ja tenia experiència en la performance i havia fet coreografies per als altres. Aprofitant que feia classes i tenia un estudi vaig començar a crear petites peces. I a poc a poc, d’una manera molt orgànica, vaig començar a muntar la companyia.

—Com recorda els primers anys?

—Em va costar molt. No diré noms però hi ha gent que amb dos espectacles ja és al cim. És així, sobretot si ets un creador home. A mi em va costar. Al principi ningú em feia cas. Tot és molt conjuntural, depèn de les modes o del que el públic està acostumat a veure en aquells moments. Si tu irromps en escena i la gent no té referents, és més difícil. Amb el públic sempre he connectat. Amb qui no connectava, sobretot al començament, era amb crítica i programadors. Recorde Razona la vaca [1995], un espectacle passat de voltes, despropòsit total, que ací va tenir unes crítiques terribles i després vaig anar a Berlín i em van posar pels núvols. Vaig plorar molt, al principi sobretot.

—Quan arriba el trencament? En quin moment el telèfon comença a sonar sense aturador?

—Les actuacions al carrer van exercir d’altaveu durant un temps. Però sí, de sobte Bésame el cactus [2001] va ser la peça que va quallar. Tothom, crítics, programadors i, per descomptat, el públic, s’hi van bolcar. Sóc molt perseverant i molt pesada, en el meu cas estic segura que no va ser sort. És feina i després més feina. Si m’haguera rendit, ja no hi seria.

—Bésame el cactus va ser el primer gran esclafit. Però quin és el seu espectacle favorit  de tots aquests anys?

—Jo li tinc molta estima –i mira que a l’estrena em vaig trencar el genoll– a Memòries d’una puça [2012]. Era un espectacle molt dur, de principis de la crisi, que parlava del desnonament però a escala humana, del que significava que s’ensorre el món al teu voltant. Aquell espectacle em va marcar. Es va vendre poc, perquè, tot i les bones crítiques, començava la conjuntura dolenta, tot trontollava i això l’espectacle també ho reflectia. Va ser un moment terrible per a la companyia, estàvem tots exhausts, hi havia molta gent sense feina, drames humans... Però, malgrat tot, el recorde amb estima. Era molt interessant de ballar, hi havia un treball de coreografia molt elaborat, costava recordar-lo d’una actuació a l’altra.

—A casa sempre van fer costat a la seua carrera de ballarina?

— La meua mare era molt artista i, desgraciadament, em va faltar molt d’hora, quan jo tenia 16 anys. Era ella qui em va portar a ballet, qui tenia el foc artístic al cos. El meu pare no ho tenia tan clar. Ballet? No, ell volia que la seua filla estudiara una carrera “normal”. Però, per una altra banda, amb el referent de la meua mare i la seua pèrdua hi havia un camí aplanat. Mon pare m’ajudava i ho entenia però no ho acabava de veure clar. Quan vaig començar a guanyar premis la cosa es va suavitzar. Tot i la seua falta de referents, el meu pare sempre em va donar suport.

—Com a valenciana amb base a Barcelona, com veus la dansa del País Valencià i Catalunya?

—La veritat és que no són comparables. A València la desfeta ha sigut majúscula. A poc a poc, gestors que no s’estimaven la dansa van anar desfent-ho tot. València havia estat una ciutat referent per al sector, era importantíssima. Hi havia un context i s’ho van carregar fins a arribar al desastre, fins al límit d’haver d’estar tot el dia signant manifestos de protesta. Ara sembla que hi ha una revifada, i espere que done els seus fruits. I ací a Catalunya, les coses van i vénen però la cosa es manté. Nosaltres ens hem pogut mantenir, que ja és. Però sí, els polítics em fan més por que les lesions.

—En quin sentit?

—En els canvis de polítiques. Contínuament es creen sistemes nous de gestió cultural, i tenim llargues reunions que no van enlloc. No es tracta només de diners, es tracta d’estratègies, que ens ajuden, que hi haja un seguiment, i que tot això revertisca i no es quede en res. Cal que hi haja organismes que donen suport. Moltes vegades el programador de qualsevol país europeu té damunt la taula una obra belga i una d’espanyola. El belga val quatre i nosaltres deu. Això passa perquè el Govern belga ajuda les seues companyies i el preu per contractació és menys alt. Companyies més importants que la nostra que són més fàcils de contractar. Els espectacles de Jan Fabre són més barats que els meus! I no podem rebaixar res, anem sempre al límit.

—Cap excepció?

—Sí, sort de l’Institut Ramon Llull. Enguany hem pogut actuar al Festival d’Avinyó gràcies al seu suport. Però és un cas únic. No ens sentim defensats. Sempre que arriba un Govern canvia les polítiques de l’anterior i això no ens permet tenir continuïtat. És un desgast brutal. A escala burocràtica és desconcertant. Treballem amb pressupostos que fan riure, la gent cobra sous de 800 euros. És normal que els ballarins i coreògrafs marxen a treballar fora. Però jo tinc la moral de l’alcoià, i no em faran callar.

"Sort de l'Institut Ramon Llull. Hem actuat enguany a Avinyó amb el seu suport"

—El feminisme és un discurs que ha agafat força als seus últims espectacles.

—Què vols que t’explique? Mira qui ha guanyat les eleccions als Estats Units, amb totes les barbaritats que ha dit. No hi tinc molt més a afegir... Sóc feminista total, que el feminisme no és altra cosa que posar el valor d’una dona al mateix pla que el d’un home. Molta gent encara ha d’anar al diccionari a buscar aquestes coses.

—Ara, però, prepara un espectacle sobre la masculinitat.

—A l’última obra, We women [2015], parlàvem de la situació de la dona al segle XXI, sobre el que passa en altres cultures a través de la mirada de ballarines provinents de diferents parts del planeta. Totes pensàvem el mateix. Ara, és el moment de preguntar als homes actuals: què passa amb la vostra masculinitat, amb aquest poder tan desorbitat, amb la violència i la tendresa? El muntatge es dirà Dancing with frogs i crec que serà un contrapunt molt especial, és un bon moment per crear-lo.

—Com naixen els seus espectacles?

—Sempre em pose a crear perquè tinc la necessitat d’explicar alguna cosa. One hit wonders [2014], per exemple, naix de la necessitat d’explicar el que havia estat per a mi la meua carrera i sobretot per parlar del fracàs. Hi ha moments que et sents un fracassat, perquè malgrat tot el fracàs sempre és present. Parlar d’aquest tema per a mi era important i necessitava abordar-lo des del cos i el moviment, i compartir-lo amb el públic. El fracàs sempre ens ve al darrere, i més quan parlem d’una professió tan efímera, on l’ombra del fracàs sempre sobrevola. I quan creixes tens més pressió encara, no deixa de ser una feina exposada al públic.

—Com funciona el procés creatiu, com transforma la idea en moviment?

—És màgia. L’important és treballar, dedicar-li moltes hores. Una sala d’assaig és un llenç en blanc. Pose música i comence a moure’m. Tinc una idea al cap i la desenvolupe a través del moviment. No sé com, de sobte, trobe la imatge i la col·loque dins del meu cos. Quan arriba la resta de la companyia, treballes en conjunt aquestes imatges creades. I vist en un context comence a descartar o a incorporar noves imatges. Tot  això genera un material, una composició que sempre té com a referència les coordenades d’un llenguatge propi. Després, cal tenir presents les virtuts o limitacions de cada ballarí de la companyia. Això és la primera capa, la més important. Després entra com construir la música, l’escenografia, el vestuari... I crees una dramatúrgia. És com un trencaclosques, per això de vegades arribes a l’estrena i et falta una peça que després trobes amb el rodatge. És molt abstracte tot, per això jo ho considere màgia.

—És l’última de les ballarines contemporànies a qui veurem ballar amb sabates de punta?

—Cert, ara la gent entra directa a la dansa contemporània. Ja no és usual trobar ballarins amb el bagatge de cinc anys de dansa clàssica, com ara jo. De vegades em sorprèn i tot veure’m a mi mateixa agafada a la barra. Ballar flamenc amb sabates de punta s’ha convertit en un petit segell de la casa.