Les 50 efemèrides de 2018

Pompeu Fabra: la vocació de construir una llengua nacional

Enguany es compleixen 150 anys del naixement del gramàtic més lloat de la història d'aquest país. I també el més vigent, atès que la seua normativ continua present. Malgrat molts intents en el sentit contrari, la llengua catalana deu la seua unitat, entre més coses, al llegat de Pompeu Fabra. L'analitzem tot seguit, tot just quan s'inicia l'Any Fabra decretat per la Generalitat de Catalunya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En aquest article em propòs d’analitzar els principis sobre els quals es bastí una obra gegantina, la seva evolució, alguna contradicció que el seu creador hagué d’afrontar i la seva vigència actual.

Fabra s’hagué d’encarar a tres dilemes: triar entre llengua culta literària tradicional i llengua parlada moderna, triar entre català central i una opció alternativa i triar entre català interferit del moment i català depurat d’interferència. Atesa la joventut de Fabra quan començà la seva obra, molt prest va haver de prendre posició davant cada un d’aquests dilemes. Potser aquesta joventut, enquadrada dins el moviment modernista, li feu prendre una posició arriscada respecte sobretot de les dues primeres qüestions, però que en tot cas marcà tota la seva trajectòria i la de l’estandardització del català modern.

Fabra, la llengua culta tradicional i els dialectes

Com a modernista i modernitzador, el jove Fabra —i els seus companys de L’Avenç— va decantar-se clarament per la llengua parlada moderna contra el català acadèmic tradicional que sortia de la tradició literària secular i que codificaven gramàtiques com la d’Antoni de Bofarull i Adolf Blanch. Aquell català en què s’escrivia parlam, parlàs, parlassen, servesc, servesca, escriga, nos diuen, los veig, etc. En aquest sentit l’obra de Fabra és una ruptura, que representava uns avantatges de tipus funcional per a una bona part dels catalanoparlants, però també posava alguns problemes a la unitat de l’estàndard. La llengua acadèmica tradicional, allunyada dels usos de la capital, era unitària. La llengua parlada no, i la promoció de la llengua parlada portava irremeiablement a una certa fragmentació, com direm tot seguit. I aquest era un dilema de difícil solució. Donar continuïtat a la llengua culta tradicional havia de sacrificar la proximitat amb la llengua formal i la facilitat d’aprenentatge per a una bona part dels catalans, i modernitzar la llengua havia de sacrificar fins a un cert punt la unitat de l’estàndard.

Triada l’opció per la llengua parlada moderna, la cosa més simple era partir d’un dialecte, i el primer Fabra es decidí clarament pel català de Barcelona, sobre el qual bastiria la seva obra. El barceloní, tal com es parlava —castellanismes a part— esdevenia en el projecte de Fabra la base de la denominada llengua literària, dita avui llengua estàndard. Ho diu molt clar en un article de La Vanguardia el 1892: “El moderno catalán literario no ha de ser otro que el hablado, depurados su vocabulario y su sintaxis”. El català parlat a Barcelona, s’entén. Quan Fabra comença a publicar, molt jove, escriu capiguer, capigut, sapiguer, sapiguent, sigut, dingú, hi (he), dugues, altros, nostro, etc., formes totes usuals a Barcelona en aquell moment. Aviat, i sobretot a mesura que el filòleg anava madurant, veié que calia afinar aquesta opció, esporgant formes barcelonines no convenients i obrint la codificació a altres varietats de la llengua, geogràfiques o històriques. Insisteix en aquest fet en múltiples ocasions. El 1907 exposa l’ideal d’una llengua basada “no en el barceloní d’avui dia, sinó un barceloní tot altre, deslliurat de castellanismes, influenciat per tots els altres parlars catalans, enriquit, refinat: el futur parlar de la futura capital de Catalònia”. I el 1919 constata que “el modern català literari, la llengua en què escriuen avui els nostres millors prosadors i poetes i en què apareixen escrites la gran majoria de les publicacions actuals, no és barceloní: tots els dialectes han contribuït a la seva formació, i en la seva estructuració el barceloní no hi té altra importància que la que té fatalment en tota llengua el dialecte de la capitalitat”.

Carles Salvador, un dels qui incorporà la gramàtica fabriana del català a les variants lingüístiques valencianes.

L’evolució és evident, i també és evident que aquesta evolució cap a una concepció de l’estàndard obert a tots els parlars és un dels valors de l’obra fabriana. Però restava allò que és essencial: després d’establir-se una ortografia relativament vàlida per a tots els dialectes, en qüestions morfològiques el català codificat al Principat estava basat en el dialecte central i no en la continuïtat de la llengua literària tradicional. I això posava un problema als locutors dels dialectes perifèrics, potser descomptant els nord-occidentals, que han assumit les formes barcelonines, cosa que potser té relació amb la pertinença a la unitat política i administrativa de Catalunya. L’escull principal era la morfologia verbal, que presenta formes pròpies i bàsiques en cada dialecte. Hi havia esculls menors en altres aspectes de la morfologia, i també la variació geogràfica en el lèxic, però les diverses solucions ja se sap que aquí no són tan excloents com les variants morfològiques. L’opció de Fabra per la llengua moderna capitalina no deixà altra sortida que fer una adaptació de la normativa fabriana a les regions perifèriques, incorporant a la codificació les variants bàsiques de cada varietat, sobretot de morfologia verbal. Se n’encarregaren bàsicament Francesc de B. Moll a les Illes i els grans gramàtics valencians, Sanchis Guarner, Carles Salvador i Enric Valor al País Valencià. Això ha significat per al català l’existència d’una mena de diferents models regionals d’estàndard, un de ben fixat al Principat —per l’ús, els lingüistes i els correctors— i uns altres de més dispersos al País Valencià —on conviuen el model “tradicional” i unes noves opcions menys unitàries liderades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua— i a les Illes Balears —on es constata la dificultat creada per les divergències entre illes. Aquesta fragmentació no impedeix el grau de normalitat a què pot aspirar actualment el català en els usos públics, tot i crear alguns problemes funcionals. En el camp administratiu, per exemple, a cada regió s’usa el model propi, perquè l’administració és autonòmica. Altra cosa seria si el català fos emprat amb normalitat per l’Estat espanyol. Ara, però, aquest es limita a fer-ne un ús escadusser i simbòlic amb dobles versions, una per al Principat i les Illes i una altra per al País Valencià. El nom —de la llengua— fa la cosa, o almenys fa alguna cosa. Fabra, que era ben conscient que l’abandonament del català literari pre-fabrià abocava a una certa fragmentació de la llengua literària —poc problemàtica quan només era això, literària— encoratjà en diversos ocasions el model que s’ha construït. En un text molt divulgat i comentat, el Mestre exhortava els valencians i els illencs a acostar-se als seus clàssics —en qüestions de morfologia entre altres— amb la idea de disposar de tres models de llengua literària que no presentarien més que petites diferències. Una idea que contrasta, però, amb la seva opció de separar-se ja no dels clàssics del Principat sinó dels autors principals del segle XIX. La diferència, rellevant, és que per als valencians i illencs l’acostament als clàssics propugnat i practicat no implicava distanciar-se de la llengua viva i per al Principat sí.

Enric Valor, un altre valencià dels que adoptà el codi fabrià al català.

Malgrat tots aquests condicionants, Fabra va cercar l’equilibri entre les varietats de la llengua, actuals o històriques, i una integració de totes fins allà on creia que era possible. La codificació dels pronoms febles que ell va fer, per exemple, força allunyada dels usos populars barcelonins, és una mostra eloqüent de la cerca d’aquest equilibri. En aquest sentit consideram que l’obra de Fabra és absolutament vigent, malgrat les propostes de revisió que han sorgit darrerament, algunes dissimulades, en punts com els mateixos pronoms febles, per exemple. Perquè la revisió de l’obra fabriana orientada a cercar una major identificació amb la llengua del carrer, en la major part dels casos portaria inevitablement a més fragmentació. I, com deia el mateix Fabra, allò que ens cal és treballar la unitat: “Havem de voler que els dialectes visquin pel bé de la llengua literària, que incessantment té necessitat de recórrer a ells per al seu renovellament i creixença; però pensem que una llengua literària, una llengua nacional, és alguna cosa més que un conjunt de dialectes, i que tots els nostres esforços han d’endreçar-se a aconseguir-ne la més gran uniformitat possible” (Els dialectes catalans i la llengua literària, 1919).

Fabra i la castellanització del català

Al començament del segle XX el català era una llengua que havia estat sotmesa a una forta interferència de l’espanyol de feia aproximadament quatre segles. La penetració dels castellanismes havia començat per les elits culturals, que ben prest abraçaren el castellà com a llengua de cultura, i s’havia anat propagant lentament a la llengua del poble. La castellanització s’havia intensificat a partir de la imposició de l’espanyol en el segle XVIII i amb la construcció de l’Estat liberal en el segle XIX, de vocació uniformadora. El castellà, a més, havia estat i era l’únic referent per a la innovació lingüística: tots els mots nous que anaven apareixent ho feien seguint el model castellà. Davant aquesta situació hi havia dues opcions oposades i un ventall de solucions intermèdies: o acceptar sense fer-ne problema allò que la història ens havia llegat o llançar-se a la construcció d’una llengua restituïda, restaurada o, amb paraules de Fabra, depurada. Les dues opcions havien de portar a dues llengües radicalment diferents. El codificador optà clarament per la segona possibilitat, cosa que conferiria al procés d’estandardització del català modern un caràcter singular. La filosofia de Fabra es condensa en aquell principi enunciat per ell mateix: recuperar el català que hauria sorgit per una evolució espontània de la llengua medieval si aquesta no s’hagués vist després sotmesa a un procés de subordinació a una altra llengua. Els textos doctrinals de Fabra no deixen lloc a dubtes: no proposava la substitució d’una part dels castellanismes sinó de tots els que poguessen ser identificats. En rigor, la tasca de substituir els castellanismes deguts a la subordinació del català a l’espanyol implicava, i encara implica, la correcció de milers de mots o expressions. La tasca era immensa, i Fabra devia ser conscient que per a dur-la a terme calien algunes generacions. Dit això, resta sense explicar satisfactòriament la inclusió en el diccionari Fabra d’hispanismes que l’autor devia tenir identificats. En tot cas això mereixeria un altre article. Això a part, malgrat l’excel·lència de Fabra en el coneixement de la llengua, molt per damunt de tots els seus coetanis, la interferència lingüística era un objecte que només es començava a conèixer. Encara avui els lingüistes tenim camí per córrer en aquest camp. Per això la descastellanització del català és un objectiu assolit només en una part, i el rol del castellà com a referent de la innovació lingüística continua totalment operatiu, alhora que els professionals de la llengua han de lluitar contra el degotís de noves formes d’interferència en la fonètica, la sintaxi, el lèxic o la fraseologia. El projecte d’edificació d’un català deslliurat de la interferència s’ha fet, i encara s’ha de fer, enmig de grans dificultats degudes a la situació de manca de normalitat social de la llengua. Però així i tot els resultats obtinguts són manifests: entre el català del començament del segle XX i la llengua pública controlada actual hi ha una diferència concloent, i això és el resultat del projecte i de la feina sàvia de Pompeu Fabra.

Francesc de Borja Moll va adoptar la normativa fabriana del català a les variants lingüístiques de les Illes

La proposta descastellanitzadora de Fabra va tenir un suport popular extraordinari, fins al punt que ha creat en la nostra gent la percepció que un castellanisme sempre és una anomalia destinada a ser corregida. Una idea tradicionalment arrelada tant entre els lingüistes com entre els agents de la producció escrita i el públic en general. Val a dir, però, que darrerament aquesta unanimitat s’ha esquerdat i el debat sobre la interferència s’ha fet més complex. Al costat de la posició tradicional depuradora, i al costat dels qui proposaven una condescendència amb els castellanismes antics, ha aparegut una posició funcionalista que proposa l’acceptació de castellanismes quan simplement “cobreixen una necessitat comunicativa”. És evident que les suposades necessitats comunicatives no es poden deslligar de la visió del món que imposa la llengua dominant en una situació de subordinació. La subordinació lingüística és una subordinació mental, que fa que els parlants de la llengua subordinada pensin amb els motllos de la llengua dominant i necessitin tots els elements que posseeix la llengua dominant. Aquestes noves perspectives poden representar una porta oberta a l’entrada de castellanismes, i, de fet, aquesta obertura ja és practicada per la major part dels grans mitjans de comunicació, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, més discretament, per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Per tot això es pot dir que hi ha un debat sobre la vigència dels principis fabrians en aquesta primera part del segle XXI. Amb tot el respecte a totes les posicions, i reconeixent la possibilitat que hi pugui haver ajustaments necessaris, som molts els qui consideram que els principis de Fabra avui són en general plenament vigents i que el seu projecte d’edificació d’un català deslliurat dels efectes de la subordinació, malgrat totes les dificultats, conserva tot el sentit.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.