Els crítics

'Homeland' sense pausa

  • Homeland
    Homeland

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Feia temps que Homelandno arrencava una temporada amb la intensitat amb què ho ha fet aquest any. Des que va tancar la història de Brody, al final de la tercera temporada, que havia adoptat una fórmula consistent a fer temporades que pràcticament eren independents entre elles. Amb la mateixa protagonista, Carrie Mathison, però amb escenaris completament diferents que posaven en marxa trames noves i introduïen personatges nous. A la quarta temporada va ser a Kabul, a la cinquena a Berlín, a la sisena a Nova York, etc. Amb cada nou canvi d’escenari, Homelandhavia de tornar a situar l’espectador i en certa manera tornar a començar. És el problema que té fer un reset de la sèrie cada any: que cada primer episodi de temporada està llastat pel fet d’haver de posar al dia l’audiència amb la vida de Carrie i ha de dedicar molt de temps a explicar quina serà la nova trama principal sense arribar a posar realment en marxa la història. Un bon exemple d’això és la sisena temporada, on la introducció del personatge de Sekou i la nova feina de la Carrie s’emporta la part més important del primer episodi. Aquest exercici de reconstrucció des de zero va ajudar la sèrie a reinventar-se cada any, ja que pot plantejar escenaris gairebé nous (amb l’excepció d’alguna trama que té continuïtat) però també va forçar la maquinària de la sèrie a començar en fred. A la sisena temporada, la història no va agafar empenta de veritat fins al cinquè episodi.

Aquesta mecànica ha canviat en la setena temporada, on el showrunnerAlex Gansa ha decidit continuar la mateixa història de la sisena temporada. Aquest canvi, que pot semblar menor, ha beneficiat molt l’inici de la setena temporada: si arrenca amb un episodi tan vibrant és perquè hereta l’empenta del tram final de la temporada anterior, que va acabar amb un moment climàtic que va deixar l’audiència clavada al sofà. Al nou episodi reprenem el conflicte entre la Carrie i la presidenta Keane, que ha anat a més. Durant el primer episodi tots els personatges van més a l’extrem: Keane esdevé més paranoica i tirànica, Carrie més obsessiva i disposada a tot, i Brett O’Keefe més manipulador i demagog que mai. En conseqüència, la tensió augmenta, i porta l’espectador a estar a l’expectativa de cada escena perquè, en aquesta situació, podria arribar a passar qualsevol cosa. Són personatges que es troben en territoris irracionals, i això només és possible perquè la sèrie ha recollit les trames de la temporada anterior, durant les quals aquests personatges ja havien fet una evolució episodi a episodi. I, efectivament, al final de l’episodi es recompensa aquesta expectativa, amb una escena que creua línies vermelles i que promet una setena temporada espectacular.

Al mateix temps, aquesta continuïtat també ha permès a la sèrie instal·lar-se definitivament en el terreny del thriller polític, decisió que em sembla un encert. De tots els elements que Homeland ha combinat des que va acabar la història de Brody (sèrie d’acció, sèrie d’espies, drama geopolític, thriller, etc.) les trames polítiques que va potenciar durant la sisena temporada han estat on la sèrie millor ha sabut singularitzar-se. En part per la seva capacitat d’alimentar la ficció amb realitat i crear paral·lelismes entre totes dues, que sempre ha estat un dels seus punts forts, juntament amb la interpretació de Claire Danes. Si bé continuo pensant que la Homeland més intel·ligent, sofisticada i vibrant va ser la de les dues primeres temporades, també és cert que la sèrie ha anat trobant maneres de continuar sent rellevant. Si manté la intensitat d’aquest episodi de retorn, gaudirem molt amb aquesta temporada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.