Educació sentimental

Els fotogrames que han marcat als últims adolescents

Totes les generacions acoten el seu territori. I de la mateixa manera que els adults actuals llancen una mirada nostàlgica sobre allò que els va marcar, algun dia aquells que acaben de deixar enrere l’adolescència ho faran també. Hem fet una mica de prospecció, a les xarxes socials, i ens ha eixit una hipòtesi de futura educació sentimental: Han Solo i Frodo abandonen el seu lloc de privilegi en benefici de Harry Potter. Compte, però, amb les zones de contacte intergeneracional: els ‘Simpson’ i ‘Friends’ han aguantat l’embat del temps.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Situem-nos per un moment en l’any 2040 o així. Suposem que encara perviuen mitjans com aquest en els quals es puguen fer reportatges amb una mica de profunditat i retrospecció. I imaginem també que algú reprodueix l’actual epidèmia de periodistes i lletraferits amb els quaranta complits que gasten tones de tinta reivindicant la seua memòria sentimental: de les pel·lícules de John Hughes (The breakfast club) a referents generacionals com E.T. i Star Wars. Per no parlar d’aquell dia ja llunyà de plors en família, quan els guionistes de Verano azul decidiren donar-li la liquidació a Chanquete


Ben mirat, tampoc no cal esperar dues dècades per avançar matèria: EL TEMPS decidí sondejar a través de Twitter i Facebook les persones en la franja d’edat que té més recent la fi de l’adolescència, els nascuts entre 1990 i 2000 (i rodalia), una barreja entre els mil·lennistes més joves i els centennials més veterans. Es preguntava per les pel·lícules i sèries de televisió que els havien marcat durant l’adolescència. La resposta fou positiva i permeté recollir un corpus considerable de testimonis i referències. Dispers i variat, amb un valor científic més que dubtós, però amb prou punts de fricció i coincidències per bastir la panoràmica. Heus ací un esborrany de futura educació sentimental.


Començant pel cinema, la referència més citada, amb diferència, és la saga de pel·lícules de Harry Potter. Té tot el sentit del món: quasi tots els films de la sèrie s’estrenaren en la dècada de referència, la del 2000. Sobretot els nascuts en la dècada anterior, creixeren en paral·lel als seus actors protagonistes, Daniel Radcliffe (Harry Potter), Rupert Grint (Ron Weasley) i Emma Watson (Hermione Granger). El to dels films anà guanyant en cruesa i complexitat en la mesura que els personatges —i els seus seguidors— es feien grans. I es fa difícil trobar en la història del cinema un acte simbòlic de comiat de l’adolescència tan global i llargament esperat com l’oníric —i tòrrid— bes entre Hermione i Harry en presència de Ron, en la pel·lícula que tancava la sèrie, la segona part de Harry Potter i les relíquies de la mort (2011). La cloenda no sabem si perfecta però sí necessària a una dècada de comunió (màgica) entre les adaptacions de les novel·les de l’escriptora J.K. Rowling, que també foren llegides àmpliament, i el seu públic. 


Aquest consens contrasta amb la relativa indiferència despertada per la saga d’El senyor dels anells, un altre dels grans èxits de la dècada passada però molt menys citada pels nostres interpel·lats. Harry arrasa a Frodo. Però la franquícia Star Wars, una icona dels que ara tenen més de quatre dècades a l’esquena, en surt més malparada encara: una sola menció. I això té també el seu sentit: l’adolescència els va coincidir a molts amb l’estrena de les tres pitjors pel·lícules de la sèrie, les que van de 1999 a 2005. Aptes únicament per a convençuts. Potser la millora sensible experimentada amb els nous lliuraments canviarà la tendència en el futur. O no, com diria Joan Fuster.

Fight club, referent intergeneracional.


Per contrari, una pel·lícula que sí que sembla haver deixat empremta en diverses generacions és Fight club (1999, estrenada a Espanya com El club de la lucha), la pel·lícula de David Fincher basada en la novel·la de Chuck Palahniuk. Suposadament, hauria de ser un fenomen adult, però potser per influència dels germans grans, pels passes de televisió o pel que siga, els nostres postadolescents la tenen molt present. Concretament, aquella escena final del món capitalista ensorrant-se mentre sona de fons el “Where is my mind” de Pixiesmereix passar de generació en generació.


Dit això, l’autèntic Fight club dels nostres interpel·lats és una altra pel·lícula protagonitzada per Edward Norton, American history X (1998), de Toni Kaye: per alguna raó, la història de la presa de consciència d’un neonazi també ha demostrat tenir llarg recorregut. Trainspotting (1996), un emblema segurament de la generació anterior, completaria aquest segment, juntament amb V de Vendetta (2005): Natalie Portman i una —rara en Hollywood— al·legoria anarquista tenen la culpa de l’impacte: un dels nostres col·laboradors confessava fins i tot que aquesta pel·lícula li havia canviat la vida. I citava una d’aquelles frases que deixen pòsit: “El poble no hauria de témer els governants, els governants haurien de témer el poble”. 

Un fotograma d'American history X.


Un altre dels films més citats, en unes coordenades totalment diferents, Amélie (2001), és l’ensucrada però visualment poderosa paràbola sobre la felicitat de Jean-Pierre Jeunet que convertí en familiar per a tanta gent les dolces faccions de l’actriu Audrey Tautou


Altrament, sotmetre les intuïcions a un bany de realitat és un exercici alliçonador: aquest cronista hauria apostat un dinar que la trilogia d’Els jocs de la fam, estrenada entre 2014 i 2016, seria una de les grans referències dels postadolescents. Però la sèrie protagonitzada per Jennifer Lawrence no tenia massa citacions. Potser és més una dèria dels adolescents actuals. Si repetim l’experiment d’ací a una dècada, eixirem de dubtes.


També hem de tenir en compte el perfil dels nostres interpel·lats (i potser el pudor), que explicaria que un fenomen tan suposadament obvi com la franquícia The Fast and the Furious (ja saben: cotxes, adrenalina, velocitat, xicots i xicotes vistosos i un ús simbòlic de massa encefàlica), que va arrancar el 2001 i ja va pel vuitè capítol, tinga una única menció. En ForoCoches.com segurament tenen una altra opinió. I encara sobta més que el capità Jack Sparrow, d’un altra franquícia poderosa, Pirates del Carib, gairebé no haja deixat petjada. Almenys en el nostre petit experiment participatiu. Fins i tot els Men in black tenen més predicament.

Tret dels títols citats abans, la cosa es dispersa i expandeix. Amb tot, cal esmentar algunes cintes d’abast intergeneracional, com La princesa promesa (1987), Forrest Gump (1994), Matrix (1999) i, sobretot, Titanic (1997), un dels clàssics de les reposicions televisives. Leonardo DiCaprio, ídol adolescent de ties i nebodes? Això és el que sembla.

La vida no era tan bella. Però Benigni triomfà amb aquest film.


Una altra pel·lícula que ha perllongat el seu impacte entre gent de diferents edats és La vita è bella (1997), la tragicomèdia de Roberto Benigni que abordava l’Holocaust jueu des d’una perspectiva atrevida i, en certa manera, discutible. Com a anècdota, un dels nostres participants la citava en companyia d’El pianista (2002) i L’últim tren a Auschwitz (2006). I tot i que és anomenada en alguna ocasió, sembla que La llista de Schindler (1993) ja no és la via de les noves generacions per arribar des del cinema al drama de l’extermini jueu. 


En una altra mesura, la guerra civil espanyola i el franquisme també estan representats a través de títols notables com La lengua de las mariposas (1999), El laberinto del fauno (2006) o Salvador (Puig Antich) (2006), però són mencions aïllades. Amb una mica de sort, Pa negre (2010) o Incerta glòria (2017) formaran part de l’imaginari de posteriors generacions.

De Simba a Chihiro

L’adolescència és aquell període boirós en què s’abandona amb penes i treballs la infantesa i s’entra, de manera més dificultosa encara, en el món dels adults. Potser això explica que una pel·lícula com El rei lleó (1994), la història de Simba, siga citada com a referent adolescent, un préstec evident dels germans i les germanes grans. L’altra referència d’animació més invocada és a les antípodes de la pel·lícula de Disney, la meravellosa El viatge de Chihiro (2001), l’obra mestra de Hayao Miyazaki, una pel·lícula que no va tenir la difusió i l’èxit de l’anterior però que deixa una petjada inesborrable en moltes de les persones que la veuen. De qualsevol edat.


D’altra banda, la pel·lícula mixta d’animació i realitat Space jam (1996), protagonitzada per Bugs Bunny i Michael Jordan, obté una més que digna tercera posició en aquest apartat. La Qui vol la pell de Roger Rabbit? de les noves generacions. 

El viatge de Chihiro: poesia feta cinema.


En aquest punt, algú es preguntarà què se n’ha fet del suposat impacte de la factoria Pixar, almenys per als nostres enquestats. Doncs Toy Story, la primera, la de 1995. Ni rastre de les extraordinàries WALL·E (2008) i Up (2009). O la magistral Toy Story 3. Potser el nostre hipotètic cronista de l’any 2040 es dignarà a citar-les.


Acabem, a títol d’inventari, esmentant algunes referències disperses però cridaneres que ens ajuden a completar la panoràmica cinematogràfica: Dràcula de Bram Stocker (1992), En el nom del pare (1993), Cadena perpètua (1994), Martín (Hache) (1997), I am Sam (2001), Orgull i prejudici (2005), Juno (2007),  l’alemanya L’onada (2008) o Buried (2010), entre més. I perquè quede constància que entre els nostres postadolescents figuren autèntics sibarites, hi ha qui va citar Intolerance, de D. W. Griffith. Any de producció: 1916. De llarg, la pel·lícula més antiga que se'ns ha proposat. Tot i que també ha hagut algú que ha invocat Billy Wilder, que tampoc no està malament.

Històries de la televisió

Val a dir, perquè és simptomàtic, que els nostres col·laboradors es llançaren amb molt més entusiasme a compartir les referències televisives que les cinèfiles. Signe dels temps. I, tot i que també hi hagué una gran profusió de referències, en aquest cas les coincidències foren més grans, més clares i reveladores.


Prou quantitatives per determinar, per exemple, que les 29 temporades dels Simpson [EL TEMPS número 1.719], la celebèrrima família animada, no són casuals. Un fenomen intergeneracional com pocs en la història de la televisió. Que Doraemon, el gat còsmic nipó, també suporta amb dignitat els embats del temps. I que, compte, la dècada en antena de Friends (1994-2004), més les posteriors reposicions, han aconseguit per a aquesta sitcom un públic transversal. 


Educació sentimental compartida al llarg del temps que també es dona amb Bola de drac, molt popular en l’àmbit català gràcies a TV3 i Canal 9, però en el cas dels adolescents recents, a través de la mutació de la franquícia en Dragon ball Z, que recuperava el personatge de Son Goku en l’edat adulta. Amb millors gràfics i realització, tot siga dit. El nexe, però, és evident. A molta distància, cal esmentar altres franquícies nipones més contemporànies, com les que protagonitzen els digimon i els pokemon

Dragon Ball Z, la successora.


Fora del terreny de l’animació, també regna una certa lògica, presidida per les sèries protagonitzades per adolescents. Compañeros, emesa per Antena 3 a finals de la dècada dels noranta i principis dels 2000, una de les primeres a abordar el tema de la sida, fou de les que més petja va deixar. En dura competència amb una altra sèrie d’aquella cadena, Física o química (2008-2011), potser escollida pels col·laboradors més joves. Aquesta producció, en tot cas, també abordava temes candents, com la relació amb les drogues o els embarassos no desitjats. Una sèrie precursora, Al salir de clase, estrenada per TVE el 1997, no té el mateix predicament que les anteriors, però almenys a un dels nostres col·laboradors el va marcar decisivament: el personatge gai protagonitzat per Alejo Sauras fou definitiu per decidir sortir de l’armari. La televisió també et pot canviar la vida. 


La següent en el rànquing de preferències és Polseres vermelles (TV3, 2011-2013), una sèrie també protagonitzada per adolescents però que defugia del marc ja molt desgastat de l’institut per situar-se en un hospital. Crida l’atenció que una sèrie amb tant d’impacte com Merlí tinga menys citacions, però potser és massa recent perquè els nostres postadolescents la consideren un referent generacional. I resulta més cridaner encara que una sèrie estrenada el 1999, Plats bruts (TV3), una sitcom d’inspiració anglosaxona, siga una de les que recull més al·lusions. Símptoma, en tot cas, que els bons resultats d’audiència obtinguts en la seua època no eren casuals. Porca misèria, Ventdelplà o El cor de la ciutat o Infidels són altres produccions catalanes esmentades. També hi ha una al·lusió a Autoindefinits, la producció valenciana d’esquetxos.

Polseres vermelles, un indutable referent generacional.


En la franja també de sèries que solen agradar a tota la família, la vintena de temporades de Cuéntame cómo pasó (TVE) no han deixat una petjada profunda en els nostres adolescents, una sèrie que supera per molt poc en la nostra enquesta Big bang theory, Modern Family, 7 vidas, Hospital central o Los Serrano. I empata amb How I met your mother (Cómo conocí a vuestra madre). Els Alcántara, a més, perden clarament contra la delirant comunitat d’Aquí no hay quien viva.


Les enumeracions anteriors podien donar a entendre que els joves que han abandonat l’adolescència no estan interessats en les sèries de qualitat que tant estan commocionant els adults. Però en la nostra enquesta no falten referències a Breaking bad, Orange is the new black, El ministerio del tiempo, Lost o la molt explícita Roma.


I per cert: poca gent recorda ja l’angelical Hanna Montana. La reina ha mort. Visca la fogosa i políticament incorrecta Miley Cyrus

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.