Drets humans

Segrestant el Tibet: cinema per reivindicar la justícia universal

En el marc de la novena edició del Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, ‘Humans Fest’ de València, es va preestrenar ahir el documental ‘Secuestrando el Tíbet’, una cinta valenciana que denuncia l’ocupació xinesa d’aquell país i la situació d’opressió de la població tibetana. La pel•lícula i el col•loqui posterior serviren per posar de nou sobre la taula el concepte de “justícia universal” com a única via per restablir el dret a la reparació de les víctimes.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El mes de febrer del 2014, el Congrés dels Diputats aprovava, amb el vot en solitari del Partit Popular, una proposició de llei que restringia les condicions amb les quals els jutges espanyols podien investigar els delictes comesos fora de l’Estat. El rerefons de la proposta responia a un intent d'apaivagar el malestar del govern xinés per l’inici d’una desena de causes en l’Audiència Nacional per atemptats contra els drets humans de Xina al Tibet, facilitada per l’adquisició de la nacionalitat espanyola de refugiats d’aquell país. 

El Partit Popular va negar en aquell moment que el motiu de la reforma fora un intent d’acontentar Pekín. Ningú no ho va creure. I el ministre d’afers estrangers aleshores, José Manuel García-Margallo, confirmà les sospites en una entrevista de televisió en recordar que Xina posseïa el 20% del deute espanyol. Pitjant un botó, les autoritats xineses podien tornar a disparar la prima de risc espanyola, vingué a dir.

Denunciar aquesta claudicació, i la violació sistemàtica dels drets humans al Tibet, fou el germen del documentalSecuestrando el Tíbet, una producció valenciana dirigida per Juanma Chavarrías i produïda pel cineasta Samuel Sebastian de la qual es va poder veure ahir a València, a l’edifici La Nau, una primera versió editada per ser exhibida en el “Humans Fest”. La versió definitiva, amb més entrevistes i postproducció, es finançarà a través de micromecenatge, però els quaranta minuts exhibits serviren per assistir de manera condensada a la lamentable història d’aquell país, absorbit des del 1959 pel règim comunista de Mao Zedong.
 
Des d’aleshores, ha hagut 1.200.000 víctimes de la repressió i s’ha produït un procés de colonització demogràfica i cultural per part de la Xina. A més d’això, 150.000 tibetans viuen en l’exili sobre una població de sis milions de persones. El processos oberts en l’Audiència Nacional acusaven de genocidi importants dirigents xinesos, poc abans d’iniciar-se els Jocs Olímpics de Pekín. El PP respongué a la pressió del govern xinés i las causes foren arxivades el 2015 gràcies a la reforma legislativa de la dreta, tot i que el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit, el gener del 2017, un recurs contra aquella modificació.

En la taula rodona, moderada per l’activista Raquel Vañó, Thubten Wangchen, membre del parlament tibetà en l’exili i fundador de la Casa del Tibet de Barcelona, reivindicà els més de 2.000 anys d’existència com a estat i denuncià el silenci dels estats davant la violació dels drets humans de les autoritats xineses (“no sols al Tibet, també a la Xina”, remarcà) en virtut dels interessos econòmics. Wangchen recordà que, a hores d’ara, l’aspiració del govern tibetà en l’exili, encapçalat pel Dalai Lama, és aconseguir l’autonomia de la Xina, no la independència, en un intent de trobar una eixida pacífica al conflicte.

José Elías Esteve, professor de la Universitat de València i advocat de la causa tibetana, manifestà no estar d'acord amb la solució autonòmica buscada per les autoritats en l'exili i assenyalà en el debat que “s’ha segrestat el Tibet, però també la separació de poders d’una democràcia suposadament avançada com l’espanyola”. Esteve combaté les acusacions en contra de la justícia universal com un “brindis al sol” i tenir poc recorregut, en relació al número de sentències favorables obtingudes, amb una idea important que es repetí amb diferents variacions en altres intervencions: “Justícia no és únicament obtenir sentències condemnatòries, sinó obtindre també la reparació i la memòria”. “La justícia universal és l’últim reducte que tenen les víctimes quan tota la resta falla”, digué un poc abans l’exjutge Baltasar Garzón, qui també apostà per continuar batallant per la “jurisdicció universal”.

“Quan s’han tancat les ferides?”

El del Tibet no fou l’únic cas que planà en el col•loqui. El cineasta Héctor Faver, director de Lesa humanidad, una altra de les cintes que mostra el festival, en aquest cas sobre la memòria històrica i les foses comunes a Espanya, recordà que aquest estat és el segon del món en número de desapareguts per darrere de Cambodja. “Parlen de no reobrir ferides. Quan s’han tancat aquestes ferides?”, es preguntava abans de recordar amb estupefacció i indignació el manteniment del Valle de los Caídos, les subvencions a la fundació Francisco Franco, el manteniment de petjades del règim en la retolació dels carrers o la manca d’investigació sobre els casos dels nens robats del franquisme. Situacions pròpies d’una “democràcia malalta”.

Per la seua banda, el jurista José María Tomás y Tío, president del Tribunal Internacional de Justícia Restaurativa d’El Salvador, explicà la seua experiència en aquell país amb unes víctimes que soles pretenien el reconeixement del seu sofriment. Els crims ja tenen uns anys, però les ferides “encara no s’han tancat”. Tomás y Tío combaté la idea que determinats crims prescriuen. “No és cert. Hi ha una convenció internacional que declarà la imprescriptibilitat  dels delictes de lesa humanitat”, conclogué.

 “Tots podem fer alguna cosa pels drets humans”, digué Chavarrías, director de la cita, qui explicà que el que més li havia impressionat del seu contacte amb els refugiats tibetans era com mantenien l’esperança del retorn i d’una vida en pau. Un ànim indestructible simbolitzat pel somriure perenne de Wangchen, una víctima que encara confia en què s’imposarà la justícia universal. De moment, un documental valencià ha tornat a posar el Tibet sobre la taula, una de les realitats del planeta sepultades per la ignorància ( “milions de persones a Occident no saben res del Tibet perquè no se'ls hi ha explicat", denuncià Wangcheng) i per la connivència i submissió global a un estat que trepitja els drets humans però que té a les mans les claus de l'economia mundial.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.