Els gustos de la gent el posen de mal humor. I no s’està de fer-ho notar amb frases carregades d’intel·ligència i un verí d’aquell que fa efecte uns segons més tard. Només per això, el protagonista de Nada, una minisèrie argentina, que s’ha estrenat a Disney+, és d’aquells que se’t guanya gairebé a l’instant. Imagineu la mala llet del doctor House i la misantropia de Larry David condensades en un crític gastronòmic que té un prestigi que li dona una posició que li permet ser contundent com vulgui amb les seves opinions. De fet, trobar problemes, exigir més, localitzar defectes, és en part el que s’espera d’ell.
Comença la sèrie dient que les crítiques que més li agrada fer i les que més agraden als lectors són les negatives en què pot desmuntar la cuina del restaurant modern de torn. Però ha confós el personatge mediàtic i la persona. Per als que l’envolten, és un individu amb qui cal tenir paciència i a qui s’han de perdonar les ínfules de superioritat, en part perquè a la seva edat ja no és possible canviar-li el caràcter i un s’ha de conformar a saber que té bon fons. O potser sí que és possible? En realitat, aquest personatge amaga un home acostumat a la bona vida, que treballa poc i que depèn de la bona feina de la seva assistenta. Quan aquesta mor de sobte, la bombolla en què viu el personatge esclata.
La minisèrie explica com el personatge intenta refer-se d’aquest cop al mateix temps que intenta superar una situació econòmica difícil que intenta fer veure que no existeix, acostumat a no haver-se de preocupar pels diners. L’actor Luis Brandoni està perfecte en el paper, i sap com combinar les dues cares del personatge i tots els estadis que hi ha de l’un a l’altre. De l’individu insoportable a l’individu vulnerable. Capaç de fer-nos somriure, de despertar tendresa, de provocar enuig i de fer-nos plorar. És una meravella com l’actor fa seu un personatge que és també el reflex de les seguretats que les persones ens anem construint amb l’edat i que esdevenen costums i espais als quals no podem renunciar. El personatge fa les coses d’una manera concreta, que és la que a ell li agrada, un tret que s’evidencia amb el menjar, que té una presència constant a la sèrie i que s’utilitza com a sinònim de món que t’has fet teu. El menjar a la sèrie té la connotació de llar, d’espai familiar, de ritual diari amb el qual et sents segur.
En la seva nova etapa, el personatge s’haurà d’acostumar a plats diferents. I a una nova assistenta d’origen paraguaià que ell inicialment rebutja. La relació entre tots dos, que té un efecte transformador, és molt bonica i dona tendresa a la història. També serveix per deixar encara més en evidència l’elitisme del crític i les seves amistats. En el retrat gairebé satíric d’aquest món d’esnobs és on més es nota que els creadors de Nada són Mariano Cohn i Gastón Duprat, creadors de la comèdia El encargado, que retratava personatges semblants. Però el focus principal de Nada és la pèrdua, i com ens colpeja arribada a certa edat, anticipant també el final de la vida. Com a El Método Kominsky, on el personatge d’Alan Arkin se sentia perdut, aquest crític gastronòmic també es veu desbordat i desemparat. I, també com a la sèrie de Netflix, hi ha una amistat, en aquest cas a llarga a distància, que té un paper important: la que el crític manté amb un escriptor que interpreta Robert De Niro (a la vida real De Niro és amic de Brandoni, cosa que explica la sintonia que tots dos mostren en pantalla). Els vincles amb els altres són, en última instància, l’única manera d’ajudar aquest crític malhumorat i també la clau per construir una comèdia molt humana, que és de les que et toca el cor.
Nada
Creadors: Mariano Cohn i Gastón Duprat.
Repartiment: Luis Brandoni, Robert de Niro.
Minisèrie
Plataforma: Disney+