Scego, de 49 anys, es presenta a l’entrevista en un cafè de Roma abillada amb unes enormes ulleres de sol i una arracada ben grossa també. En una joia, la gravació “Jane Austen” no passa desapercebuda. “L’admiro”, diu Scego. “En el seu moment, Jane Austen va ser una dona independent i increïblement emancipada.”
Scego prové d’una família somali. El seu avi treballava per als governadors colonials italians de Mogadiscio. El seu pare fou ministre en el curt període de temps, en què Somàlia existí com a democràcia independent. Després del cop d’estat del 1969, els seus pares es van exiliar a Roma, on Scego va néixer.
Aquesta italiana de 49 anys és l’escriptora més interessant del moment a Itàlia. En el seu darrer llibre Cassandra a Mogadiscio, descriu com han marcat la seva família el passat colonial d’Itàlia i la dictadura i la guerra civil a Somàlia. I com a partir de la història d’exili dels seus pares i la nova vida a Itàlia, ella ha desenvolupat una consciència, una identitat, que la narrativa nacionalcatòlica del govern populista de dretes de Roma desbarata clarament. Scego és l’altra cara d’Itàlia, una anti Meloni. Diu que la societat del país sovint és més avançada que la política.
—Senyora Scego, ens podria explicar què està passant a Lampedusa?
—És la història de sempre. No s’hi viu un estat d’emergència. Només veiem com el Govern italià no té la situació sota control i com, si endureix les lleis, empitjorarà encara més la situació. Ens cal urgentment debatre sobre migració amb uns altres paràmetres.
—Com?
—Vostè té un passaport alemany i jo, un d’italià. Viatgem on ens ve de gust. La meva cosina de Somàlia, en canvi, només té un passaport somali. No pot anar enlloc. El seu passaport té el mateix valor que un foli reciclat.
—Què vol dir amb això?
—Per als qui es troben en una situació com aquesta, qualsevol viatge es converteix en un acte migratori. En negar la llibertat de moviments als altres, estem creant una nova forma d’apartheid.
—És clar que aquest és un discurs ben diferent del de les dretes populistes, que sembla que volen evitar els refugiats econòmics.
—Aquesta reflexió no és pas meva, sinó d’Achille Mbembe, un historiador camerunès. Té tota la raó. Sense el passaport adequat no pots viatjar per estudis o per feina o per amor. Ho vaig entendre perfectament per primera vegada quan vaig ser en una fira literària a Somalilàndia. La gent jove venia i em deia: “Les nostres elits són corruptes, ens ho prenen tot. I els membres d’aquestes elits tenen passaports europeus i es poden moure lliurement, i nosaltres no!”
—La qüestió al voltant del passaport adequat és transversal en totes les societats africanes…
—… i en totes les famílies. I això m’afecta tristament. Ningú parla del cor del problema i, en comptes d’això, ens deixem oprimir per dictadors i els paguem perquè evitin la migració. Jo no soc africana, soc afroeuropea, però penso que seria important que ens escoltéssim més els intel·lectuals africans, perquè entendríem millor per què entre el nord i el sud encara hi ha traçada una línia divisòria colonial. I perquè les persones necessiten el dret a la llibertat de moviments, igual que el dret de quedar-se a casa sense que la terra i els recursos els siguin espoliats.
—Per tant, obrim fronteres?
—No, no va d’això. Però, en les condicions adequades, cal facilitar poder viatjar. A la pel·lícula de Pasolini del 1970 Apunts per a una Orestíada africana, hi ha una bonica escena, en què Pasolini conversa amb estudiants africans de la Universitat La Sapienza de Roma. Ells hi eren gràcies a un visat, de manera que hi van arribar amb un avió. Tot normal.
—Els seus pares es van exiliar a Itàlia el 1969. Com s’ho van fer en aquell moment?
—El meu pare és un cas especial. Va lluitar com a alcalde de Mogadiscio i com a ministre per la democràcia. Quan Siad Barre va imposar la seva dictadura el 1969, els italians van posar fora de perill el meu pare i la meva mare traient-los en avió. Sempre li estaré agraïda a Itàlia per això. La misèria amb les embarcacions de refugiats va començar molt més tard, cap al 1989.
—El final de la Guerra Freda va submergir l’Àfrica en unes condicions inestables. Diversos països van col·lapsar econòmicament o políticament, entre els quals Somàlia.
—La gent va començar a pagar a contrabandistes per creuar fronteres amb embarcacions. Avui la gent s’ha acostumat a veure com els refugiats es moren al mar.
—Aquest any ja són més de 130.000 les persones que han escapat cap a Itàlia a través de la mar Mediterrània. Què aconsellaria a la gent que escapa i que arriba per mar a Lampedusa?
—Jo, per sobre de tot, tindria un consell per oferir a Itàlia. El problema del meu país és la manca d’integració. L’estat encara fa ben poc, manca estructura pública. En comptes d’això, cedeix la responsabilitat a les organitzacions humanitàries. Si tu arribes aquí, es deixa a la sort que parlis l’idioma, que tinguis una formació i que t’integris. Així és com es pot caure fàcilment en la criminalitat.
—Itàlia no ha acceptat que és un país receptor de migració.
—Ningú no ha explicat mai a la ciutadania què significa la migració i com funciona. Això ja era així quan jo era petita. Vivíem en un pis petit d’un barri burgès de Roma. Jo era l’única noia negra de la zona, però vaig tenir una excel·lent mestra a primària que tenia una experiència especial. Durant els anys cinquanta i seixanta, i provinents de Sicília i Calàbria, van arribar a la rica i avançada Roma moltes famílies pobres, gairebé en qualitat de refugiats econòmics. Ella va integrar-ne els fills. I una tasca semblant va fer després amb mi. Això és el que ens caldria avui mateix.
—Creieu que heu tingut sort?
—Sí. Malauradament, a Itàlia no s’ha avesat la gent a la idea que vivim en un país multiètnic. Per això s’ha estès la por i la desconfiança. Sobretot, han ressorgit vells prejudicis dels temps colonials.
—La història colonial d’Itàlia queda ja molt lluny, va morir després de la Segona Guerra Mundial.
—Es va dur a terme una potent propaganda sobre una suposada superioritat dels italians respecte d’uns africans suposadament inferiors. I encara té efecte avui dia.
—A la Viquipèdia italiana es descriu de forma força acrítica com Itàlia va ser responsable del boom econòmic a Somàlia als anys trenta, de la construcció de carreteres i la modernització de la indústria de la banana.
—Les “bananes feixistes”, és que és realment increïble. En aquell moment, el domini colonial va fer cultivar tantes bananes que els italians es van sentir durant anys obligats a menjar-ne. L’escriptor Gianni Rodari va escriure sobre això el 1959. Ho va viure de petit i es queixava: “No les aguanto més, aquestes bananes somalis.”
—Recentment, els Països Baixos han emès una disculpa per l’esclavitud. Es pot pensar que ho han fet tard, però almenys és un gest. Com ha treballat Itàlia el seu passat colonial?
—Després del final de la Segona Guerra Mundial, tot va quedar tapat sota l’estora. I quan van començar a arribar els primers migrants, van ressorgir els prejudicis. Si no és discutit, el vell racisme torna.
—El seu avi va fer d’intèrpret per al criminal de guerra feixista Rodolfo Graziani, que va emprar gasos tòxics al nord-est de l’Àfrica i va comandar camps de concentració.
—El 25 d’abril, festiu a Itàlia per celebrar la victòria sobre el feixisme nazi, molts italians presumeixen dels seus avis que van lluitar amb la resistència. Jo, això, no ho puc fer. El meu avi va ser un col·laboracionista. El meu pare, llavors, era un marrec petit. Ell em deia: “Graziani era dolent, ho sé. Però per a mi era l’home que em regalava caramels perquè jo era el fill del traductor.”
—I per a vostè?
—La història dels caramels és un dels motius pels quals em vaig fer escriptora. És tan senzill de traçar una línia i dir: aquí hi ha els bons i aquí, els dolents. Però on ubico jo el meu avi? Ell va ser colonitzat i estava molt agraït als colonitzadors. La història és ambigua. La biografia del meu avi m’ha ajudat a entendre millor l’esquinçada història d’Itàlia i Somàlia.
—Les seves lectures poden esdevenir sessions terapèutiques quan parla d’aquestes coses.
—Molta gent acudeix a mi i m’explica les seves històries. Que si l’oncle va matar molts africans, que si l’avi tenia una amant a Somàlia. Llavors, jo sempre dic que cada italià, cada italiana, té quelcom de l’Àfrica a casa, una foto, algun record. Ja va sent hora que aquestes històries, aquests objectes, surtin a la llum.
—Per què no ha passat abans això?
—Itàlia sempre ha tingut una relació complicada amb el seu passat. Però d’un temps ençà, per sort, les coses estan canviant. Aquí, per exemple, com en altres països europeus, també hi ha un fort moviment per descolonitzar els museus. I a les escoles s’ha entès que el present no es pot entendre si no s’estudia el colonialisme i els seus crims de guerra.
—Prop de Roma, fa onze anys, es va inaugurar un monument dedicat a Graziani.
—No tinc res en contra que es conservin els frescos o les estàtues colonials. Itàlia n’és plena. Un cop, vaig participar en una lectura a Cremona, al nord d’Itàlia. A les parets del Palazzo, hi havia, així com si res, enormes pintures. La imatge era un emperador de l’antiguitat romana davant d’un mapa de l’Àfrica sobre un podi i amb la inscripció “Tornarem”. I davant d’ell una família de colonitzadors moderns. De testimonis com aquest, ens hem d’ocupar de dotar-los de context. És millor que no pas destruir-los.
—Però?
— En el cas de Graziani és diferent. Aquest monument és per a Itàlia una ferida oberta. He demanat una infinitat de vegades que sigui enderrocat definitivament. Al cap i a la fi, no és història. I sap vostè què és el pitjor? Fins fa ben poc, a la regió del Laci, on es troba, hi ha governat l’esquerra. Els socialdemòcrates podrien haver fet alguna cosa i no van fer res. No n’hi ha prou a dir el nom del porc de la malvada dreta. El gran problema d’Itàlia és que l’esquerra ha fracassat. Ja no existeix. És un desastre absolut.
—Se senten escoltats vostè i altres intel·lectuals d’origen africà pel que fa a aquests temes?
—Els creadors africans o aquells que, com jo, hem nascut aquí, necessiten fer un gran esforç fins que arriben a ser considerats per les editorials. Conec escriptors majúsculs de la meva generació, però les editorials hi han mostrat un interès nul. A més, l’escena de la crítica italiana se centra en debats de blancs per a blancs sobre temes molt burgesos. Com hi encaixem nosaltres amb les nostres històries?
—El panorama no és gaire diferent si parlem de política, economia i ciència, malgrat que al país viuen cinc milions d’estrangers.
—Només conec dues professores universitàries d’origen africà o àrab. Si observes qui condueix els taxis o els busos, és clar que la cosa canvia. És greu que en aquest país encara existeixin aquestes barreres tan fortes. Som tants, però no ens hi deixen entrar. Per això vaig quedar molt satisfeta quan, finalment, el 2013, vam tenir per primera vegada una ministra negra a Itàlia, Cécile Kyenge. Tot i això, la van insultar constantment.
—A França, recentment, s’han tornat a produir disturbis després que la policia assassinés un jove de 17 anys d’origen nord-africà en un control de trànsit. Són imaginables tals disturbis a Itàlia?
—Els africans sempre estan en perill a Europa. Tanmateix, ambdós països no es poden comparar. A França hi ha zones perifèriques diferenciades ètnicament. Això crea tensions que a Itàlia rarament es produeixen. La casa on jo visc a Roma n’és un bon exemple. Els meus veïns són de Bangladesh, el Nepal, Egipte i Itàlia.
—Itàlia no disposa d’una legislació moderna que tracti la qüestió de la ciutadania.
—Quan els fills d’immigrants nascuts o crescuts aquí fan 18 anys, es converteixen automàticament en estrangers. Han de fer innombrables sol·licituds i sovint esperar molt per obtenir el passaport. És com si Itàlia negués els seus propis fills.
—Ni els governs d’esquerres han gosat plantejar-ne una reforma. I ara la primera ministra Georgia Meloni qualifica de perillosa una llei sobre la ciutadania.
—Com a estranger o fill d’immigrants t’instrumentalitzen per dues bandes. La dreta parla d’una “invasió”. I l’esquerra et tracta de forma paternalista. Sempre ets un objecte, mai un subjecte. En tot aquest tema, l’índex de natalitat del país és una catàstrofe. Si Itàlia no es vol extingir, ha d’ocupar-se de la migració. La ideologia ens allunya d’aquest objectiu.
—En el seu darrer llibre descriu com actualment la seva família està dispersada arreu del món. Alguns han quedat a Somàlia, altres es van salvar anant a Itàlia, Finlàndia, Kènia o el Canadà. I ha escrit el llibre en format d’una llarga carta que adreça a la seva neboda.
—Li volia explicar allò que rarament es llegeix: la intimitat d’una família de migrants. Del que es tracta és de sanar traumes. La guerra de Somàlia ho va destruir tot, també els arxius. Per això vaig fer entrevistes amb la meva mare. Després vaig investigar en arxius italians per mirar de trobar-hi rastres.
—Va trobar una fotografia que ara s’ha convertit en la portada del seu llibre.
—És de la meva mare, quan tenia 17 anys i feia d’hostessa en un estand d’una fira de Milà. S’hi veu com ensenya a cosir a una dona blanca. Ella mateixa n’havia après de les monges italianes a Mogadiscio. M’agrada perquè rarament es veu una dona negra i una de blanca fent una cosa conjuntament. Per cert, encara ara segueix cosint i, de trossos de tela que es va trobant, en fa cobertors de colors. Casa meva n’és plena. Això és el que m’ocupa ara com a escriptora.
—Què vol dir?
—A la meva gran família som com aquests trossos de tela. Dispersos, de colors diversos, perduts, deformats. El significat de la meva escriptura és recosir tots aquests trossos.
—Senyora Scego, li agraïm haver pogut conversar amb vostè.•
Traducció d’Arnau Ferre Samon