«Els músics que realment escoltava jo el 1968 -explicava Miles Davis a Miles: la autobiografia- eren James Brown, el meravellós guitarrista Jimi Hendrix i un grup nou que acabava de sortir amb un disc d’èxit titulat Dance to the Music: Sly and the Family Stone, liderat per Sly Stewart, de San Francisco».
Miles Davis, autor del millor disc de jazz de la història (Kind of blue), escoltava Sly and the Family Stone per inspirar-se per als seus nous discos. I Jimi Hendrix també els seguia sempre que podia. De fet, la nit que el guitarrista de Seattle va morir en un hotel de Londres per una barreja de pastilles i alcohol (18 de setembre de 1970), Eric Clapton l’estava buscant en un concert de Sly and the Family Stone: “Una tarda —explica Clapton a la seua Autobiografia— estava mirant en una botiga d’instruments musicals en el West End quan vaig veure una Stratocaster blanca per a esquerrans i en un rampell la vaig comprar per a regalar-li-la a Jimi. L’escena musical era tan petita que sabia que el veuria aquella nit, perquè havia d’anar al concert de Sly and The Family Stone al Lyceum i segur que Jimi hi seria. Em vaig endur la guitarra al concert per regalar-l’hi després, però no va aparèixer. L’endemà em vaig assabentar que havia mort”.
Sly and the Family Stone va ser un grup idolatrat en el seu millor moment. El 1969 a Woodstock, la seua actuació va passar a la història, segons explica el crític musical Manish Agarwal a 1.001 albums you must hear before you die, del 2010: La cançó de Sly and the Family «‘I want to take you higher’ es va convertir en un dels himnes del festival de Woodstock, fent servir el fervor del gospel, la guitarra bluesera i unsmetalls que feien levitar. El seu ritme era un clar precursor de la música disco».
El ritme de la Family Stone consolidava el funk, anticipava la disco, innovava amb una forma revolucionària de tocar el baix que després s’estendria (l’slap), combinava virgueries vocals, barrejava races i sexes dalt de l’escenari i clamava per la igualtat com pocs: «Don’t call me nigger, whitey; don’t call me whitey, nigger».
Alguns van voler reduir-lo «funk psicodèlic» però les proclames polítiques de la família no jugaven tant amb els somnis lisèrgics de les drogues sinó amb les injustícies socials i racials del moment. Això no treu que no consumiren substàncies psicotròpiques -ho van fer, i això els va acabar destruint- ni que totes les cançons foren reivindicatives -també n’hi va haver d’innocents i superficials: passa en les millors famílies.
El grup liderat per Sylvester Stewart -més conegut com Sly Stone- reunia, en la seua primera formació, el seu germà Freddie Stone a la guitarra; sa germana Rose Stone (vocalista i cors); el baixista Larry Graham Jr., Greg Errico a la bateria, Jerry Martini al saxo i Cinthya Robinson a la trompeta i cors. Cinc afroamericans i dos blancs; dues dones i cinc homes. No hi havia paritat però hi havia trencament de barreres.
Aquells set músics van impressionar propis i estranys el 1969 amb el disc Dance to the music, el seu segon àlbum després d’un interessant però poc exitós A whole new thing (1967) i van continuar obtenint èxits fins el 1974.
Segons Dalton Anthony, doctorat per Yale en Estudis Americans i Afroamericans, el primer àlbum, A whole new thing, combinava «la sensació psicodèlica de les bandes de San Francisco com Jefferson Airplane amb les melodies harmòniques de The 5th Dimension i les produccions netes i directes de Motown. L’àlbum cuinava a foc lent el despullat proto-funk de James Brown, l’ànima blues de Ray Charles i la intensitat emocional d’Otis Redding i Stax. Però en aquella primera aventura, Sly and the Family Stone seguien, en general, les tendències establertes per uns altres. Jimi Hendrix ja estava fent moltes més passes individuals i creatives en l’audiència crossover blanca que Sly ambicionava».
Amb el següent disc, Dance to the music, Sly i la Família no només va encisar Miles Davis. El també jazzista Herbie Hancock els hi dedicaria una cançó el 1973 titulada Sly.
Dance to the music començava amb una explosió festiva de vents, jugava amb demostracions vocals que alternaven registres de soul, espirituals i funk per entroncar amb els crits més rockers de Janis Joplin. La Family Stone dominava els canvis de ritme per animar al ball, els bots i el frenesí, i inventava els himnes ballables!
La creativitat de Sly Stone es combinava amb l’slap, una tècnica nova de tocar el baix que aportava Larry Graham Jr. consistent en colpejar les cordes contra el màstil -un estil que s’estendria entre el funk com una plaga. Aquests ingredients s’electritzaven amb els saxo i la trompeta de Martini i Robinson, la guitarra virtuosa de Freddie i la potència vocal de Rose.
Però l’èxit definitiu de la banda arribaria amb Stand! el 1969. En el llistat dels 500 millors àlbums de tots el temps de la revista Rolling Stone, aquest LP ocupa el lloc 119, entre l’Hotel California dels Eagles i el Moondance de Van Morrison.
El crític Manish Agarwal, col·laborador a les seccions de Música del Time Out de Londres, Times, Sunday Times, Mojo i Q escrivia el 2005 sobre Stand!: «L’àlbum va aportar el número 1 ‘Everyday people’ , una oda a la tolerància que combinava la facilitat d’una cançó infantil amb frases mítiques com ‘diferents carícies per diferents persones’. ‘»
Aquell disc «va estar més de cent setmanes a la llista de Billboard i va arribar al número 13» però també va ser l’enlairament del grup, que l’any següent aconseguia arribar al número 2 amb una recopilació, Greatest Hits, i continuava pujant: «La paranoia cocaïnòmana del següent any, There’s a Riot Goin’ On, va assolir el número 1».
Amb aquests discos «Sly Stone va obrir el camí al biaix sociopolític del soul dels anys 70, i ja no parlem del jazz-fusió elèctric de Miles Davis. La seva visió de la manipulació dels gèneres continua inspirant estrelles actuals com Prince, Outkast i els Red Hot Chili Peppers», concloïa Agarwal el 2005.
Però, curiosament, el disc de Sly and The Family Stone que més bé ha suportat el pas del temps no és cap d’aquests sinó el que van enregistrar el 1973, ara fa cinquanta anys: Fresh. Diuen que Sly Stone va fer diverses versions de cada tall d’aquest disc enregistrant les pistes bàsiques més d’un cop i combinant-les sense descans. Potser va ser això; potser la producció va gaudir d’algun altre avantatge, però Fresh sona tan bé com el primer dia.
El funk sincopat de Sly i la família està més encertat que mai. L’edat i l’experiència no els havia fet ni més continguts ni menys creatius: Els dos primers talls, «In Time» i «If you want me to stay», ho demostren només començar. L’atreviment de fer una versió del «Que serà, serà» de Doris Day dona una idea de la confiança i llibertat amb la que van treballar en aquell disc.
L’«If you want me to stay» va ser l’últim hit de Sly and The Family Stone, un artefacte musical esplèndid amb un Sly de veu greu però intimista, un baix espectacular, una guitarra capritxosa i un perfecte contrapunt vocal femení.
La droga va començar a esquerdar la banda i després de dos elapés menors el 1974 i 1976, cada Stone va acabar seguint el seu destí: Larry Graham va acabar fent-se testimoni de Jehovà, però va continuar tocant, amb Prince o amb la seva banda Graham Central Station; Freddie Stone es va fer capellà i es va unir a la banda de Graham; Rosie Stone va gravar un disc amb solitari i després va col·laborar en gravacions de Michael Jackson i Ringo Starr i una gira d’Elton John, i Sly va continuar fent discos en solitari d’escassa repercussió i col·laborant amb tota mena de músics que el respectaven pels èxits de la família.
La seva empremta, però, va ser heretada, digerida i transformada per una generació de músics que no haurien estat els mateixos sense els gens de la Família Stone: Prince, Beastie Boys, Public Enemy, Red Hot Chili Peppers, Miles Davis, Herbie Hancock, entre ells.