Els crítics

La veu dels qui «sempre saludaven»

Males Herbes ha publicat ‘Arnes’, un recull de relats centrats en les ments i en les vides de diversos assassins. La narració àgil,  els moments d’intriga, els tombs argumentals  i la imprevisió previsible fan d’aquest llibre  un escrit original, curiós i de lectura addictiva.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Sempre saludava”. És l’argument tòpic dels testimonis de la desgràcia quan es refereixen als seus responsables. Dels qui un dia descobreixen que el seu veí, company de feina o qualsevol persona més o menys propera amagava un costat ben fosc. És humà sentir curiositat per la vida quotidiana d’un assassí inesperat. Per conèixer els seus gustos, els seus hàbits i tendències. Per analitzar allò que no el feia sospitós de poder cometre determinats fets. David Gálvez, autor d’Arnes, fa un pas més enllà. Es posa en la pell dels assassins més metòdics.

Els seus raonaments interns sovint expliquen ­—bé que no sempre— els seus actes. Les circumstàncies que els mouen resulten fascinants. I penetrar en les ments dels responsables de la tragèdia ho és encara més.

“Avui he vist nens cranc devorar coloms missatgers que portaven les vostres cartes d’amor. Han vist que els mirava. Ells també em miraven. Fixament. I somreien. L’horitzó s’ha cobert de plomes”. És el primer paràgraf del quart i penúltim capítol d’aquesta recopilació d’històries tan boges com els seus protagonistes. No només, però, hi ha divagacions sense massa sentit aparent. S’hi poden llegir també reflexions quotidianes que acaben fent girs fascinants. I deixen aquella sensació de no tenir ben clar si el que s’ha llegit anteriorment ha estat sobrer o, simplement, era imprescindible per a la història. La segona impressió és la més probable. I és que els tombs inesperats en aquests relats acaben sent previsibles. Sense deixar de ser, però, ben seductors.

Fins i tot hi ha moments en què les línies narratives no guarden cap sentit. Alhora, però, tenen la virtut de mantenir l’atenció durant pàgines i pàgines, malgrat que semblen no dir absolutament res.

“Imatge: el funàmbul somnàmbul. Paperera. Cal destruir. Llanceu el títol i la imatge i les putes metàfores. Feu-ne una bola de paper colossal. Cremeu-la. Cremeu la casa amb vosaltres a dins. Sortiu en flames a l’estil bonze. Braços estesos. Adorant la destrucció. Mostreu-vos així als lectors abans de morir”.

És part del capítol dedicat a Hamilton Howard Wolfe, assassí nord-americà descrit amb un estil similar al monòleg, sovint a tocar de l’humor però sempre amb l’habilitat de generar una intriga amb l’arma del desconcert narratiu. “Fixeu-vos en el treball per sedimentació: malaltia mental generalitzada a la família, pare ancià, germà mort, insults, orfenat. Una manera de posar indicadors molt evidents, ja m’enteneu. Potser més tard haurem de desmentir-los. O posar-ne en dubte gran”. En aquest capítol hi ha l’amenaça permanent que tot allò que s’està explicant possiblement puga no ser cert. Un recurs bastant utilitzat que pot fins i tot enfadar, però que té el seu to artístic, personal, garant d’una intriga assegurada.

“Hi ha dades que no interessen perquè no ens ajuden a bastir la imatge de monstre feta a partir de l’esquema de Hollywood i que, per tant, podeu ometre o usar convenientment dins del marc d’algun detall oníric o simbòlic: que el pare va ser capità de vaixell de riu o que el 1870 va fer de fabricant de fertilitzants. Ara que, ben mirat, quan els detalls no són pseudopsicoanalítics o morbosos, podeu estalviar-vos-els. Jo els podria haver eliminat de la narració. Però no hi fa res. Al contrari. Si no els hagués afegit, ara no en podria fer la crítica. I, com ja anireu veient a mesura que avancem, el comentari de què s’ha d’evitar o eliminar forma part del procés d’aprenentatge com de la mateixa trama de l’escriptura”. Els fets reals descrits són tan exagerats com l’estil de l’escriptura de l’autor.

També es fa referència a l’aparença sospitosa dels perpetradors dels crims, normalment subestimada pels qui creuen forçosament en la seua bondat. El segon capítol és un reflex perfecte de la bogeria invisible per a aquell qui no la vol veure. I també de les advertències de les persones de l’entorn que, esglaiats, alerten del perill mentre són titllats de paranoics pels qui no ho perceben. El risc hi era, tal com demostra un final de capítol plenament boig i, paradoxalment, menys espectacular que els preludis.

Destaquen, al mateix temps, els arguments dels autors quan justifiquen les seues barbaritats. Reflexions que sovint són totalment imaginàries, alienes completament a la realitat. Tal com sol passar, tot acte criminal sempre té un fons al darrere. I la bogeria sol ser-ne la principal responsable.

El llibre, al capdavall, és una al·legoria a les històries personals dels assassins psicòpates. Als seus pensaments, a les seues paranoies. És la veu dels malalts mentals, que aporten un testimoni fonamental i que compten, en aquest cas, amb l’al·licient de l’agilitat narrativa. 

Històries amb un estil més pròxim al del monòleg que a la literatura. Però amb la garantia de l’entreteniment, de la rialla i de l’emoció provocada per aquells girs que sorprenen malgrat ser esperats, no pels calfreds del suspens. Aquest escrit, de fet, demostra que no sempre són necessaris.

David Gálvez, habitual en els relats de ficció —n’és autor ja d’un bon grapat— i persona destacada en la cultura andorrana, suma un llibre més al seu currículum de narracions que formen un volum que anirà creixent i, a llarg termini, serà progressivament reconegut.

Arnes
David Gálvez

Males Herbes
Barcelona, 2017
237 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.