Els crítics

Vicent Pallarés: «Com més senzill és un text, més costa d’escriure, hi ha un esforç de contenció»

El veterà Vicent Pallarés (Barcelona, 1951) torna a la primera línia amb Les llàgrimes d’Orfeu, premi Andròmina dels Octubre, una novel·la que repassa la trajectòria del músic Francesc Tàrrega barrejant els fets amb la ficció i agafant el punt de vista de l’entorn del virtuós guitarrista, pioner en la difusió d’aquest instrument. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vostè és un escriptor de llarga trajectòria. Fins a quin punt l’Andròmina és una nova empenta?

—Per dos motius. Per circumstàncies que no venen al cas, estava una mica en estat d’excepció en això de l’escriptura. I el premi m’ha servit per carregar les piles i reprendre la tasca literària. Per un altre costat, l’Andròmina és un dels premis més emblemàtics del País Valencià. Guanyar-lo és tota una satisfacció.

—La gènesi del llibre és un capítol sobre Francesc de la sèrie de televisió “Valencians que fan història” en el qual vostè va treballar com a guionista. 

—Quan vaig fer l’episodi vaig descobrir Tàrrega, perquè sabia ben poca cosa. El personatge em va fascinar, em va enamorar. I com ara hi havia molta informació que no vaig poder emprar en l’episodi, vaig pensar que d’això podia eixir una novel·la. Hi hagué una primera versió, però no deixava de ser una mena de biografia de Tàrrega. I això ja estava fet: n’hi ha una del seu deixeble, Emili Pujol, publicada el 1960. El que havia fet no em va fer el pes. Però anava i tornava, fins que un dia se’m va fer la llum: havia de canviar la veu narrativa i diversificar-la. No enfocar-ho des d’un narrador omniscient, sinó fer-ho des del punt de vista de les persones que l’envoltaven: la dona, els fills, el germà...

—Amb un narrador en segona persona que atorga personalitat al text.

—El que m’interessava sobretot era veure allò que se sol dir que darrere d’un gran home hi ha una gran dona. No és que hi haguera una gran dona, sinó que hi havia una persona que patia les conseqüències de tenir un marit que era un geni. Els genis tenen rareses, són egoistes, deixen de banda l’entorn més immediat perquè es concentren absolutament en el que fan... Llavors, em concentre en el punt de vista de la dona, que l’estima i li reconeix els mèrits, però verbalitza els patiments que m’imagine que va passar. Aquest punt de vista és ficció, però em sembla prou realista. Aquell era el repte. Sempre que escric intente fer-ho d’una manera entenedora, fugint d’experiments i coses rares. I es podria dir que com més senzill és un text més ha costat d’escriure, perquè això requereix un esforç de contenció, de no caure en estridències.

—Els personatges li fan retrets, a Tàrrega, una vegada mort. Com ara que no s’haguera prodigat més en l’estranger.

—Tàrrega tenia una mena de desdoblament de personalitat. Es dedicava en cos i ànima a la guitarra, per tal de dignificar-la, i això sols ho podia fer pujant als escenaris més prestigiosos, però d’una altra banda preferia els concerts íntims, amb quatre amics i un sopar pel mig, que els aplaudiments del públic. Un element que donava molt de joc literari.

—Hi ha una anècdota molt curiosa: Tàrrega es fa un tall a l’ungla del dit mitger i això fa que canvie la seua manera de tocar.

—Aquella va ser la gran aportació del món de la guitarra, passar de la sonoritat que donava a les cordes l’ungla, a la pastositat del so aconseguit amb el palpís dels dits. El so és més tendre, més melòdic, més sensible. És un fet real.

—El to del llibre retrotrau a la gran novel·la realista del segle XIX.

—Volia que la veu narrativa estiguera en consonància amb l’època, però tampoc no es tractava, quan parla la dona, de fer Cinco horas con Mario  [diu en referència a l’obra de Miguel Delibes]. En tot cas, ella li parla al seu marit i, per això, el to és planer i familiar. 

—I amable, dins dels retrets.

—Sí, la dona té també sentiments contradictoris. D’una banda, el gran amor que sent per ell, però sent també la necessitat de retraure-li les rareses. En la novel·la es conta com de vegades eixia de casa i tardava mig any a tornar. Això no és normal.

Les llàgrimes d’Orfeu
Vicent Pallarès

Tres i Quatre, Paterna-La Canyada, 2018
Novel·la, 239 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.