Hi ha una terra aspra, eixuta, on la roca mare posseeix un protagonisme fora de mida. Una terra de secà, amb una geologia a flor de pell, dura, calcària, d’escata primitiva. En matèria d’agricultura, el bancal és l’únic recurs possible per aprofitar productivament aquest entorn: escala arriscadament el pendent, colonitza fins l’últim pam de terra hàbil i crea un joc rítmic de murs de pedra seca, amb un agradable efecte visual d’ordre i concert. Som a la serra de Llaberia, a la comarca del Baix Camp, i més concretament a Pratdip, inici del nostre itinerari.
Abans que res, sapigueu, lectores i lectors, que aquest és un recorregut exigent, no apte per a tots els públics, no tant pel que fa a distància i desnivell, sinó a causa d’alguns passatges tècnics equipats amb cadenes i cables que requereixen unes mínimes habilitats mínimes a l’hora de moure’s per la muntanya i mantenir a ratlla el vertigen.
Es tracta d’una excursió circular, amb inici i final a Pratdip, en què conviurem amb la intensitat mineral d’aquestes muntanyes i el seu caràcter abrupte que s’expressa per mitjà de profunds barrancs, cingles vertiginosos, crestes esmolades i l’omnipresent calcari. En la primera part de l’excursió, assolirem el Mont-redon (864 m), el tercer cim més alt de la serra després de la mola de Colldejou (921 m.) i la Miranda (918 m.) que tindrem a un tir de pedra. Des de la creu metàl·lica que el culmina, es desplega un paisatge cataclismàtic, amb el rerefons platejat de la costa de l’Hospitalet de l’Infant.
Comencem, doncs, a Pratdip. Als carrers del poble se sent la presència d’un animal mitològic, sorgit de les tenebres, encarnació del mal, mig gos mig llop, amo de la nit. Ens referim al dip, que dona cos i sentit al topònim del poble. La primera representació d’aquest cànid va aparèixer al retaule de l’ermita de Santa Marina, de principis del XVII, situada a pocs quilòmetres del poble. A mitjan segle XVIII se’n renovaria la imatge donant-li aires més ferotges i consolidant-lo com a element fonamental de la identitat local. Per la seua banda, Joan Perucho s’inspirà en ell per a crear una figura de perfil vampíric que apareixeria a Les Històries Naturals.
Avui el cànid en qüestió sorprèn el foraster pels carrers del poble, des de dalt d’una teulada, o bé al girar una cantonada. Però no us espanteu: ja no és ell, sinó la seua imatge realitzada amb xapa metàl·lica. Reserveu-vos forces, doncs, per a la visita del poble al final de l’excursió. Ara, engeguem.
Km 2. Crestes de la Seda
Comencem l’itinerari per una pujada còmoda, que malgrat el seu pendent, recorre un camí asfaltat i al cap de poc una pista de terra entre bancals d’avellaners i ametlers. L’elevació continuada del camí i la distància respecte al nucli proporcionen una imatge del poble en conjunt, que corona elegantment el castell enfilat sobre un penyal. Només cal girar la mirada.
Al cap d’uns minuts, no triguem a penetrar en un corriol ben fressat que enfila muntanya amunt, descrivint llaçades rítmiques, entre bancals i una massa forestal espessa que va aclarint-se a mesura que guanyem alçada. Ben aviat, salta l’evidència que es tracta d’una terra dura de caminar, de pedra abundant i on els quilòmetres es guanyen amb esforç i suor.
Algun cartell indicador oxidat, metàl·lic, d’ús excursionista, recorda que aquest territori va ser pioner en el marcatge del primer sender de gran recorregut que va traçar-se a l’Estat espanyol el 1974. Es tracta del GR-7, un itinerari que penetra a Catalunya des d’Andorra i arriba fins a l’estret de Gibraltar, després de travessar, de nord a sud, tot el País Valencià.
Avancem inquiets i encuriosits, sabent que ens enfrontarem aviat a la dificultat tècnica de la jornada: ascendir per les crestes de la Seda, aquest conjunt d’esperons de roca que apunten directament al cel, aparentment inexpugnables, però que proporcionen a qui hi penetra passos secrets, a través dels quals continuar progressant. Malgrat la dificultat moderada, la sensació aèria i la percepció del buit són apreciables, especialment accentuades quan l’intens vent de mestral, que sol bufar a la zona, fa acte de presència.
Un cable permet salvar amb seguretat un flanqueig aeri, i més endavant una xemeneia entre dos blocs es fa transitable, gràcies a la presència de cadenes. Aquest és l’anomenat pas dels Ciscos que pot evitar-se vorejant la protuberància rocosa pel camí de l’esquerra. Un cop superat, girem la mirada i percebem als nostres peus un paisatge mineral que va conformant-se amb els pas de les hores i l’altitud guanyada. Al fons, un horitzó marcat, una fina línia que separa dos blaus: el cel i la mar.
Sembla que les crestes de la Seda són la porta a un cosmos blanquinós, encegador, sense vida humana. Ací dalt, hi ha un espaitemps inert, calcari, d’orografia oberta, castigat per la inclemència meteorològica. El camí continua cap al Mont-redon, ja pròxim, sobre una massa calcària tacada per un matollar minvat, aspre, on predomina el coixinet de monja que s’obre pas heroicament entre les escletxes del rocam.
Km 4. Mont-redon, punt culminant
L’escenari s’ha tornat, ara, un entorn indefinit, de formes suaus i gairebé imperceptibles, gens aconsellable de transitar-lo en dies de boira i mal temps, ja que l’absència de referències és absoluta. La falda del Mont-redon apareix com una morfologia pròxima al desert, un entorn que té cabuda més en l’imaginari produït per imatges lunars o de planetes llunyans que en la realitat propera de l’atrafegada comarca del Baix Camp.
El cim convida a enregistrar mentalment el paisatge a 360 graus. Enmig de l’erm, sobresurt al capdamunt de la Miranda el radar meteorològic de Tivissa-Llaberia, amb la inconfusible esfera d’un blanc pulcre, nuclear. Aquesta cota forma part de la Ribera d’Ebre, ja que el vessant occidental de la serra es deixa caure cap al riu. Més enllà, el Cavall Bernat, un de tants que poblen les muntanyes dels Països Catalans; i al fons, la Mola de Colldejou.
Km 6. Llaberia, el poble suspès
Quan el nostre itinerari desemboca en la pista d’accés a la instal·lació meteorològica, ho fa a l’anomenat coll dels Colivassos. Pel camí de vehicles, en sentit descendent, arribaríem en quatre quilòmetres al poble de Llaberia. La nostra proposta no hi anirà, per evitar allargar-se massa.
Haureu de saber, però, que Llaberia no supera les dimensions d’una miniatura escrupolosament cuidada i el nivell d’habitants —2, el 2019— la situa al límit de l’extinció. Pètria, medieval, compacta, els seus carrers dirigeixen els passos de qui el visita cap al seu centre religiós, l’església dedicada a sant Joan Baptista —el temple romànic més meridional de Catalunya—, construïda entre els segles XII i XIII. A tocar de Llaberia s’obre una panoràmica amplíssima sobre la vall de l’Ebre, les últimes terres del Priorat i les serres de Pàndols i Cavalls, que suposa una autèntica lliçó de geografia.
Km 7,5. Descens al racó de la Dòvia
Des del coll dels Colivassos, als nostres peus es desplega una col·lecció de parets imponents que conformen l’extraordinari amfiteatre del racó de la Dòvia, claustrofòbic. Tot i això, aconseguirem penetrar-hi, a través del portell de la Dòvia, una escletxa en aquesta muralla natural, una debilitat mineral. Descendim sense dificultat, malgrat la insistent presència de pedra i pendent. L’ambient es torna humit, banyat en una penombra inevitable, a l’abric dels vents violents.
Algunes llaçades acceleren la pèrdua d’altitud i ens situen al peu de les parets. L’ambient és tètric, desproporcionadament corprenedor. La presència humana es torna insignificant sota els murs desplomats, de línies negres i deformacions de la roca dibuixades pel degoteig persistent de l’aigua.
El corriol desemboca en una pista que solca el fons del barranc de la Dòvia fins a Pratdip. Uns primers indicis de civilització es materialitzen en forma de corrals en estat de conservació i habitabilitat variables. El trajecte fins al poble, tot per pista, afegeix monotonia a un cansament que s’ha anat conreant a base d’esforç i concentració. Apareix, al fons, Pratdip.
Km 14. Pratdip, en fi
Penetrem en el nucli urbà, pulcrament endreçat. Els carrers conserven l’aire ombrívol, la frescor ambiental durant els dies càlids i el fred durant els mesos d’hivern.
Pratdip va ser una vila murallada, de la qual es conserven encara dues torres, una d’elles incorporada a una casa de la plaça de l’Església, mentre que la del Capet manté un arc del portal i va ser aprofitada en el passat com a presó.
En el recorregut pel poble, us preguem de no baixar la guàrdia: els dips amenacen el foraster darrere d’una cantonada o des d’una teulada qualsevol.
MAPA I TRACK
Feu clic sobre el logo de Wikiloc de la imatge per a descarregar el track.
GALERIA D'IMATGES, ací.