El geni de 'Close to the Enemy'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’autoria és un dels grans temes del món de les sèries. L’actual bon moment que viu la ficció televisiva el devem en gran part al reconeixement del guionista com un narrador que, no només pot desenvolupar un segell propi, si no que fent-ho enriqueix una manera de contar històries durant anys molt llastada per fórmules rígides. El reconeixement d’aquest valor ha fet que molts noms de creadors de sèries esdevinguin tan coneguts pel gran públic com els de directors de cinema. Per això sobta que Stephen Poliakoff continuï sent un perfecte desconegut fora de la industria. I és que si algú mereix la categoria d’autor és aquest guionista britànic en permanent conflicte amb els estàndards de la narrativa serial. El defineix més una fixació per intentar trencar les normes que unes constants que constitueixin una marca en la seva obra, malgrat que podem trobar elements recurrents, com l’ús de música jazz, els diàlegs intencionadament extravagants i la presència de personatges infantils per mostrar perspectives diferents de la narració adulta.

L’obra de Stephen Poliakoff és creativament estimulant, tot i que també marcada per la irregularitat, i com es poden imaginar, per una visibilitat escassa. La seva última sèrie, Close to the Enemy, s’ha estrenat al segon canal de la BBC, que té un seguiment minoritari, i malgrat no ser tan brillant com és la seva obra mestra, Shooting the Past, sí que suposa un retorn a la versió més inspirada i enlluernadora del guionista (que semblava que havíem perdut en el seu anterior treball, Dancing on the Edge). Aquest cop ens transporta al 1946 per explicar-nos la història d’un agent britànic que, després del final de la Segona Guerra Mundial, rep l’encàrrec de convèncer un científic alemany amb un talent excepcional de treballar per als anglesos. És a dir, d’aconseguir que el qui era el seu enemic es posi del seu costat.

Si no el convenç ell, ho faran els russos, o els nord-americans. Hi ha pressa. De fet, només té sis dies per mirar d’obtenir la seva complicitat de manera amistosa. Si no ho aconsegueix, una altra branca del servei secret britànic s’encarregarà de passar a mètodes més expeditius. El fet que el científic alemany sigui allotjat en un hotel controlat pels anglesos i que gran part de l’acció passi en aquest espai, permet a Stephen Poliakoff fer brillar les seves virtuts, fent avançar l’acció a través de diàlegs memorables, que passen d’un to surrealista a agafar una intensitat insospitada. La presència de la filla del científic, que s’endevina fàcilment com el seu punt dèbil, permet a Close to the Enemy mantenir un punt de tensió malgrat el vodevil que posa en marxa en algunes escenes, particularment quan entren en joc els secundaris. El resultat pot ser desconcertant, especialment per als qui esperin un drama bèl·lic a l’ús, però els qui coneguin el geni, xalaran de valent.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.