Els crítics

L’avidesa dels peixos grossos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’espècie humana, en la seva supèrbia, ha oblidat la natura. El ritme de les estacions està trasbalsat del tot. L’aire que respirem, contaminat. L’aigua dels continents, plena de tòxics, fins al punt que els peixos comencen a fer mutacions estranyes. El xuclador consumista exhaureix els recursos naturals. La terra, exhausta, s’hi rebel·la. El panorama, vist així, seria apte per a una tragèdia aterridora. Daniela Feixas ha optat, en canvi, per fer-ne una comèdia esbojarrada, Simone, que rient rient mostra a l’espectador el galdós món en què vivim. 

Dirigida per Ramon Simó, Simone parteix d’un començament kafkià i grotesc: el dia en què ha d’aprovar un paquet de lleis de caràcter masclista i xenòfob, Simó Ruiz, ministre de justícia de filiació ultraconservadora, es lleva amb cos de dona a causa d’una insòlita mutació natural. Refugiat en el seu estudi, desesperat per la situació, decideix contactar amb Iris, una prostituta, perquè avisi la seva dona Rosa. L’absència del ministre de justícia en una jornada tan important per a la seva trajectòria política i per al partit al qual pertany genera un terrabastall polític i social sense precedents. La natura es conjura contra els peixos grossos. 

Simone vol ser una desenfadada farsa protofeminista amb aires de thriller sobre la prepotència i la corrupció del poder, el masclisme i el classisme dels polítics més retrògrades, la situació de la dona en la societat actual i la devastació del medi causada per la nefasta acció humana. El pastitx d’al·luvió que en resulta és potser abusiu i confús. Des de l’homenatge a Simone de Beauvoir que es fa al títol fins a citar, com qui no diu res, La rebelión de las masas de José Ortega y Gasset, passant per diversos esquetxos sobre frases cèlebres de Mariano Rajoy o gags mediàtics, el desplegament de referents i picades d’ullet tendeix a l’esgrunament efectista. 

Simone
Autor: Daniela Feixas
Sala Muntaner. 25 de gener
Daniela Feixas
Direcció: Ramon Simó

Simone, Iris i Rosa formen un triangle que fa confluir tot un ministre de justícia d’un Govern de la dreta més fatxa, que esdevé víctima del seu partit; una prostituta d’agència, experta en biologia marina, que es troba de cop embolicada en un afer d’estat, i l’esposa del primer, tan reaccionària com el marit, però molt més maquiavèl·lica. Amb un còctel així, per força n’ha de sortir una comèdia deixatada i irregular. A despit que han de superar algunes decisions de direcció poc subtils, les tres actrius ho donen tot: Tilda Espluga en el paper de Simone té moments hilarants; Daniela Feixas, com a Iris, defensa bé el personatge, i Anna Güell mostra l’aplom necessari per interpretar amb resolució la més pèrfida de les tres. 

L’espai escènic del muntatge, que signa també Ramon Simó, és confegit amb pocs recursos: un sofà, un moble bar, quatre cadires i tres cortines/pantalles de fons. Els canvis són fets a la vista i es juga amb la perspectiva frontal/anterior del públic. La projecció d’imatges de manifestacions feministes en blanc i negre contextualitza la lluita històrica de les dones per defensar els seus drets. Al cap i a la fi, tot i que el centre d’interès giri al voltant del binomi poder i gènere, la feblesa de la proposta deu ser la dispersió de temàtiques i la barreja de nivells discursius amb què s’aborden. Quan la sàtira no apunta amb precisió, el seu poder càustic es dilueix: els peixos grossos, per més mutacions que pateixin, no senten ni el rubor de vexar o menjar-se amb avidesa els més petits.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.