Independència gèlida

La via nòrdica a la independència

Les illes Fèroe i Grenlàndia reivindiquen amb un ampli suport popular la independència de Dinamarca a través de referèndums.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

 

Les illes Fèroe i Grenlàndia han iniciat processos independentistes que els seus líders volen que concloguin --cadascun en moments diferents-- amb l'assumpció de la plena llibertat respecte a la metròpoli, Copenhaguen. Creuen que ja ha passat l'època de la submissió a Dinamarca i que ja no valen els estatus autonòmics que tenen, per profunds que siguin, i que ha arribat l'hora de la separació per vies pacífiques, democràtiques i negociades.

 

 

Les illes Fèroe

Tota la població de les illes Fèroe arriba, amb prou feines, als 50.000 efectius. Molt pocs. Tanmateix, els feroesos mantenen viu un sentiment d'identitat tan fort que el fet d'estar sota la sobirania d'altres països des de sempre no els ha impedit mantenir incòlume la voluntat de ser lliures. El pròxim 25 d'abril votaran en referèndum una nova Constitució que, cas de ser aprovada, els atorgarà el dret a alliberar-se de Dinamarca. Serà la segona vegada que ho intenten.

 

La intensitat independentista del poble d'aquestes illes es nota fins i tot en la seva moneda, la corona feroesa. Té el mateix valor que la danesa i l’emet el Banc Nacional de Dinamarca, però el simple fet de tenir nom diferenciat dóna indici del compromís del poble i les institucions locals amb el desig de llibertat.

Una voluntat política, la de la independència, que contrasta amb la història política del país, durant la qual ha estat dependent de regnes exteriors. Es dona per fet que, després d'un poc conegut poblament celta, probablement no permanent, les illes caigueren sota el control de Noruega durant el segle IX, i més tard de Dinamarca, tot i que la submissió política absoluta no es completà fins el segle XI. L'arxipèlag, d’un total de 18 illes, es mantingué sota administració de Copenhaguen inclús després que el 1814, com a conseqüència del nou dibuix d'algunes fronteres europees per mor de les guerres napoleòniques, Noruega i Dinamarca se separessin. Amb la Segona Guerra Mundial iniciada, el territori danès caigué en mans de les tropes nazis invasores el 9 d'abril de 1940 --l'ocupació durà fins al 8 de maig de 1945--, però les Fèroe varen quedar sota control del Regne Unit. Aquests cinc anys lluny de la metròpoli danesa serviren perquè el sentiment favorable a l'autodeterminació s'incrementés fort ferm a les illes. Just acabat el conflicte, les forces polítiques locals forçaren la convocatòria d'un referèndum d'independència. Es va celebrar el 1946 i el resultat fou la victòria del sí: 50,73%, amb una participació del 67,5% del cens. No obstant, les autoritats de Copenhaguen consideraren que el marge del vot afirmatiu a la independència era massa curt per rompre la unió política i rebutjaren reconèixer el resultat, sobretot perquè, arguïren, a les illes més poblades havia guanyat l'opció unionista. La mateixa línia argumental seguiren els països victoriosos a la guerra. Els independentistes, per la seva banda, no es posaven d'acord en com posar en marxa la independència. Així que, entre una cosa i l'altra, la idea va decaure. Els danesos atorgaren als feroesos una àmplia autonomia el 1948, com a compensació, que suposà tenir institucions pròpies --un Govern i un Lagtinget o Parlament que envia dos representant a la Cambra danesa-- i que convertí les illes en una estructura política autogovernada en tot excepte en polítiques de defensa, internacional, justícia i monetària. Aquesta profunda autonomia la posaren en pràctica els feroesos el 1973 quan Dinamarca entrà en la que avui és la Unió Europea i ells decidiren quedar-ne al marge.

 

Aksel V. Johannesen, primer ministre de les illes Fèroe

 

Des d'aleshores Tórsavn, la capital feroesa --amb una població d'unes 20.000 persones--, on resideix el poder polític local, no ha fet més que incrementar la voluntat popular independentista al llarg dels 1.393 km quadrats i en cadascuna de les 17 illes poblades (la divuitena no té poblament humà). Fruit d'aquesta feina constant i pacient, el primer ministre feroès, el socialdemòcrata Aksel V. Johannesen --que governa gràcies a un pacte amb dos partits més, República, d'esquerra independentista, i un altre, Progrés, liberal i independentista-- anuncià ara fa un any, el 12 de febrer de 2017, la voluntat de redactar una Constitució i sotmetre-la a votació popular en referèndum el 25 d'abril de 2018. “La Constitució feroesa ens definirà com a nació i definirà els nostres drets, el d’autodeterminació inclòs”, explicà. Des d'aleshores el Govern danès ha expressat en diverses ocasions el seu malestar per la voluntat unilateral dels feroesos d'autodeterminar-se i ha advertit sibil·linament que, en cas de separació, perdrien l'ajuda que reben de Copenhaguen anualment, vora 68 milions d'euros, uns diners imprescindibles per complementar els ingressos que obté el país per la pesca --exporta el 95% del que capturen, sobretot salmó-- de la qual depèn la seva economia i que està subjecta a alts i baixos perillosos, com la dràstica reducció de captures de principis dels anys noranta que immergí les illes Fèroe en un dura crisi. Les esperances econòmiques es fien a les prospeccions petrolieres positives que s'hi han realitzat els últims anys i que podrien esdevenir una font de riquesa que assegurés la independència.

 

 

Grenlàndia

Avui Grenlàndia és un país amb 60.000 habitants que viuen en un territori enorme format per l'illa del mateix nom --la més gran del món, ja que Austràlia és considerada un continent, i que té el 84% de l'extensió sota una glacera-- i d'un centenar d'altres de més petites. Té una densitat de població de només 0,03 habitants per quilòmetre quadrat, la més baixa del planeta.

 

Habitada inicialment, fa uns 4.500 anys, per pobles àrtics del nord del Canadà, Grenlàndia rebé els primers colons nòrdics europeus a principis del segle X, que provenien del que posteriorment seria el regne víking unificat (des de 980) de Dinamarca. Els inuit s'hi establiren de manera permanent durant el segle XIII. Al XVIII Dinamarca intensificà els vincles comercials amb la gran illa nòrdica i la convertí formalment en territori sota la seva sobirania. Igual que passà amb les illes Fèroe, des de després de la Segona Guerra Mundial Grenlàndia té una àmplia autonomia. En primera instància l'assolí el 1953 quan se li atorgà la condició de comtat, la va ampliar força el 1979 i el 2009 la va eixamplar encara més i es quedà amb la capacitat de decidir sobre tots els àmbits que l'afecten excepte els mateixos que tampoc tenen les Fèroe: política de defensa, internacional, de justícia i monetària.

 

També en línia amb els feroesos, els grenlandesos no formen part de la Unió Europea. En el seu cas, però, hi entraren amb Dinamarca el 1973, tot i que anys després s'hi repensaren i a través d'un referèndum celebrat el 1985 decidiren sortir-ne.

 

Des de l'última ampliació de l'autogovern, Nuuk, la capital on resideix el poder polític local, ha impulsat el desig d'independència entre els ciutadans. Gràcies a això, en la vida política grenlandesa s'esdevingué un fet cabdal el 2008. A través d'un referèndum de reforma de l'estatus polític del país el 75,54% dels ciutadans amb dret a vot, amb una participació del 72% dels electors, donaren suport a l'augment de l'autogovern. Es més, la reforma implicà que quedava reconegut el dret a l'autodeterminació. Des del moment que entrà en vigor la nova autonomia, el 2009, els grenlandesos tenen, doncs, la porta oberta per separar-se de Dinamarca, cosa que haurien de concretar a través d'una altra consulta a tot el poble.

Kim Kielsen, primer ministre de Grenlàndia

 

La possibilitat d'independència no havia pres rellevància internacional fins que, a remolc del procés català, el primer ministre grenlandès, Kim Kielsen, explicà, en una trobada amb mitjans de comunicació estrangers el 13 de gener de 2017, després de reunir-se amb el primer ministre danès, Lars L. Rasmussen, i a preguntes dels periodistes, que la capacitat d'autodeterminació es concretarà perquè el país “camina cap a la independència” de “manera irreversible”. Això sí, reconegué que la total llibertat respecte de Dinamarca no s'assolirà “a curt termini”. Kielsen assegurà que el seu projecte polític d'independència consisteix a “anar preparant-la, no passarà d'un dia per l’altre, sinó que és un camí que estem preparant per als nostres fills i néts”.

Igual que les illes Fèroe, l'independentisme grenlandès confia en el petroli, que s'ha localitzat a les aigües properes, per fonamentar una sòlida economia sobre la qual podria erigir la secessió. Avui dia encara depèn en excés de la pesca --l'exporta gairebé tota-- i de la forta subvenció anual que rep de Copenhaguen, que representa un terç del PIB. Com ocorre a les Fèroe, la importància de les captures de peix és tanta que tota l'economia se'n ressent força, de qualsevol davallada de l'activitat, cosa que sempre ha passat cíclicament però que a les últimes dècades ocorre amb més freqüència. Per això Kielsen està impulsant noves fonts de riquesa alternatives com ara el turisme --que creix un 7% anual-- i la mineria --més d'un centenar d'empreses han demanat permisos per fer-hi prospeccions per buscar matèries primeres d'alt valor--, però sobretot té la mirada fixada en el petroli, que és la gran esperança negra, no debades els tasts que s'han fet fins ara indiquen que podria haver-hi a la rodalia de la gran illa bosses de cru més grosses que la suma de totes les que hi ha a la mar del Nord i la meitat de les d'Aràbia Saudita. Una riquesa potencial que bastaria i sobraria --així ho espera el primer ministre-- per erigir la independència sobre una sòlida base econòmica.

 

 

Les illes Fèroe i Grenlàndia, dos països del nord que busquen el seu futur en llibertat a través de vies democràtiques i pacífiques.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.