Gramàtica dels noms propis és història de la seva família (“gente bien” de Barcelona) i educació sentimental alhora, amb un fil conductor: l’amor per les seves tres llengües, el català, el castellà i el francès.
—Aquest és el seu llibre amb menys caretes literàries?
—Sí. Gairebé tots són els noms reals dels meus germans, dels meus oncles... Altres no, per exemple, la tia Armanda és un personatge de ficció. La meva tia real és molt més dolenta que la tia Armanda. I després, persones que pensava que potser no els agradaria sortir amb els seus noms, com gent de l’escola. A grans trets, són esdeveniments reals.
—Per què ha volgut tirar per aquí?
—No és que tiri per aquí. És una cosa que feia temps que tenia ganes de fer i l’oportunitat va venir pel meu oncle Paco Todó, el pintor. Vam passar uns quants estius junts, en un mas al camp de Tarragona. Cada tarda sèiem amb una cervesa, i xerràvem. I m’explicava coses de la família. Hauria pogut escriure un volum de mil pàgines parlant de la meva infància. Però vaig preferir fer una tria de coses, evitant molt el patetisme i la tragèdia o la tragicomèdia. I vaig fer una cosa més aviat lleugera, amb apunts de crítica i de reflexió sobre les coses que aprens quan ets petit, de com et van conformant quan et vas fent gran. Quan estava escrivint aquest llibre saps què tenia molt al cap? Tintín. Aquest tipus de mirada molt sarcàstica. Volia evitar els drames i al mateix temps, tenir molta bava.
—Hi ha barreja d’història familiar i d’educació sentimental, lligats de vegades feliçment i altres vegades, no tant.
—Hi havia coses que feia temps que volia explicar. Per exemple, la meva escola, que era una mica particular i pintoresca. Aquella escola que estava en una mena de castell medieval, entre Gràcia i el Guinardó, on jo anava encantat de la vida. Després, allò dels Boy Scouts ja va començar a naufragar una mica...
—El pas pels Boy Scouts és de les parts més dures del llibre.
—Va ser una experiència decebedora. Després, el grup dels cordimarians va ser una cosa molt petita, espiritualment i intel·lectualment. I després aquell partit internacional [PCI] ja era molt pintoresc. Va arribar un moment que jo ja no podia més d’aquest país, de la universitat, del PSUC, del PCI i tot això. Com que em va sortir la possibilitat d’anar-me’n a estudiar a França, hi vaig anar.
—Fa l’efecte que tan tancat podia ser un cert món catòlic com el que li havia de fer d’oposició...
—Absolutament. Els comunistes, amb la qüestió de l’homosexualitat, eren tan rigorosos i homòfobs com els capellans. Al pobre Terenci Moix o al Néstor Almendros els van putejar de mala manera perquè eren gais. I algun dia haurien de demanar perdó.
—A la novel·la explica la seva normalitat de sentir català i castellà en el nucli familiar.
—Contínuament, sí. Com que és una qüestió que políticament està molt en debat, m’interessava fer una petita defensa d’això que sembla ser com la bèstia negra d’alguns, el bilingüisme. Amb el francès admeto que soc una persona rara —vaig desenvolupar una passió brutal per la llengua i la cultura franceses, de molt petitet—, però amb el català i el castellà, com a barceloní, no. Als pobles potser era diferent, però a Barcelona l’ús quotidià i simultani del català i del castellà i del pas d’una llengua a l’altra era una cosa general. En el llibre volia manifestar el meu amor per les tres llengües, les tres literatures i les tres cultures i donar a veure que és una cosa possible. Una gran desgràcia d’aquest país ha sigut aquesta moda, per dir-ho d’alguna manera, de l’hostilitat cap al castellà.
Gramàtica dels noms propis
Lluís Maria Todó
Club Editor
185 pàgines