Mirador

‘Patria’, d’Aramburu: anatomia d’un fenomen social i literari

Aparegué al setembre del 2016 en l’editorial Tusquets. Però fou durant tot l’any passat que ‘Patria’, la novel·la de Fernando Aramburu (Sant Sebastià, 1959) sobre el conflicte basc, esdevingué un autèntic fenomen literari i social, amb més de 200.000 exemplars despatxats i un seguit de premis importants. Una novel·la indubtablement ambiciosa, adornada amb elogis imperials, però que ha merescut també no pocs retrets.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En algun moment de Patria, en una xarrada sobre les víctimes d’ETA, un personatge, projecció del mateix Aramburu, explica un projecte literari: “Vaig escriure en contra del crim perpetrat com a excusa política, en nom d’una pàtria on un grapat de gent armada, amb el vergonyós suport de la societat, decideix qui pertany a dita pàtria i qui hauria d’abandonar-la o desaparèixer. Vaig escriure sense odi contra el llenguatge de l’odi i contra la desmemòria”. 

Aquesta seria, diguem-ne, la motivació de la novel·la, “la derrota literària d’ETA”. La tesi subjacent, tanmateix, és més complexa. Patria és una història sobre l’esterilitat de la violència i els seus efectes devastadors, sobre els silencis i les complicitats d’una part de la societat, que posa de manera molt emfàtica el focus en les víctimes d’ETA. Amb tot, sense cap voluntat d’equidistància, el relat es construeix també amb personatges del món abertzale, en un intent d’explicar la història des de tots els punts de vista, sense defugir aspectes com les tortures als etarres, el sofriment de les famílies per la dispersió dels presos [consulteu reportatge d’EL TEMPS del 6 de setembre del 2016] o el pes dels atemptats del GAL i les desaparicions sota calç viva com a motors de la radicalització de la societat. 

També s’hi relata —compte perquè, a partir d’ací, sovintejaran els spoilers— el procés a través del qual persones d’aquell entorn van distanciant-se de la violència, fins i tot provocant enfrontaments familiars. I com a corol·lari, els lectors es troben un final, no exactament convergent amb el discurs oficial de la “derrota total d’ETA”, de peticions de perdó i reconciliacions. De retrobament després de dècades de violència.

Un camí que es recorre de la mà de dues famílies d’una petita població de Guipúscoa, que podria ser qualsevol, que simbolitzen els dos bàndols en conflicte. D’una banda, un petit empresari, Txato, i la seua esposa Bittori. D’una altra, els seus amics Joxian i Miren, una família modesta de treballadors. Als homes els uneix l’amor per la bicicleta i la bona taula. A elles, una amistat que arrenca en la infantesa, quan volien fer-se monges. Els quatre són euskalduns i estimen la seua terra. Però tot es regira quan ETA comença a exigir a Txato l’impost revolucionari. Petites quantitats al principi. Més grans després. Fins que l’extorsió es fa inassumible econòmicament. El poble fa el buit a la família, un apartheid al qual també se sumen, en diferents graus, Joxian i Miren. Apareixen pintades que assenyalen l’empresari. I Txato acaba assassinat pel mateix comando d’ETA en el qual s’havia integrat poc abans Joxe Mari, el fill gran, esportista i gairebé àgraf de la parella treballadora. 

Sobre aquesta sinopsi, més el paper (fonamental) que jugaran la resta de fills dels matrimonis, i el fons del camí que va dur ETA a deixar definitivament les armes, el 2011, es construeix una trama hàbilment trenada, amb salts en el temps, capaç de sostenir l’interès pel destí dels personatges —sotmesos també als embats vitals ordinaris: la malaltia, els desenganys amorosos, el fracàs existencial— i la possible reconciliació de les famílies. Tot, amb un llenguatge auster, eixut i directe per moments, col·loquial en la majoria d’ocasions. I una estructura de capítols curts, encapçalats per epígrafs explícits, que faciliten el seguiment de la trama. Una història que atrapa, que bascula del to sever i dramàtic de la majoria del metratge a l’escriptura més amable (i menys atractiva) del tram final.

Fernando Aramburu

‘Best-seller’ de qualitat?

Amb aquests elements, Patria s’ha convertit en un dels llibres més venuts dels darrers temps a l’Estat espanyol. I també en el nostre àmbit: la novel·la d’Aramburu fou la més venuda en Sant Jordi i a la Plaça del Llibre celebrada a València. Però també ha fet una collita imponent de premis, del Premi de la Crítica Nacional de Literatura, que va reconèixer “la profunditat psicològica dels personatges, la tensió narrativa i la integració dels punts de vista, així com per la voluntat d’escriure una novel·la global sobre uns anys convulsos al País Basc”. També ha obtingut guardons com el Francisco Umbral o el Dulce Chacón. Tot i que Aramburu ja tenia obra publicada, en alguns casos també sobre el conflicte basc, aquesta novel·la l’ha situat en un altre nivell. El 2017 ha estat, sense dubte, el seu any. 

“Es tracta d’un fenomen del boca-orella i, a més, de llarga durada. No sé com ha anat el tema de la promoció, però això és el que funciona: quan passen sis mesos i el llibre es continua demanant és que l’estan recomanant els lectors. També és molt significatiu quan es demana per regalar. I aquest Nadal s’ha venut molt bé”, explica Isabel Sucunza, llibretera de La Calders, a Barcelona, a qui no l’ha sorprès l’èxit del llibre: “És un tema morbós, el del País Basc, i s’ha jugat molt amb això, però no es tracta d’una bajanada de llibre. Els personatges són durs i el camí fins al final esperançat és àrid”. 

La llibretera i comentarista literària, altrament, s’alinea amb aquells que consideren que Patria és un bon llibre, “però no una obra mestra”. “Es tracta d’una obra complexa, a nivell d’estructura, però és senzilla pel que fa a la llengua. Té una part clara de best-seller”, dictamina. Un diagnòstic en el qual, surant enmig d’un oceà d’elogis superlatius,  coincideixen una part de les crítiques, com ara la de l’escriptor Iban Zaldua, que considera Patria més a prop d’El noi amb el pijama de ratlles, de John Boyne, que de Si això és un home, de Primo Levi. Un altre escriptor com Javier Rodríguez Hidalgo és més dràstic i es pregunta “com una novel·la tan mediocre ha pogut suscitar tants encomis per part d’una crítica que (...) hauria d’haver mostrat més lucidesa davant el fenomen”. “Patria és bona, però hauria pogut ser excepcional”, apunta en la zona tèbia Pau Luque en un article titulat de manera molt gràfica “Patria, una opinió discrepant”. 

Els retrets de Luque i d’una altra gent, com veurem, van en una direcció diferent de la de qüestionar els indubtables trucs i estratègies propis del best-seller que té el llibre i que conviuen amb no poques virtuts literàries. La qüestió és una altra. 

Matisos i control del relat

Una de les raons de l’èxit de la novel·la d’Aramburu és, segurament, tractar sobre el conflicte basc en el moment que ho fa, anys després del cessament de la violència. I de la manera com ho fa. “Vaig agafar el llibre de seguida perquè em tocava de prop”, explica Sucunza, barcelonina d’orígens navarresos. “Patria és una versió diferent de la realitat que conten els mitjans, amb una divisió entre bons i dolents, els terroristes i la policia i l’Estat. En la novel·la hi ha les històries i capítols sobre les tortures al quarter d’Intxaurrondo, l’aïllament dels presos... Tot això es viu allà de manera molt dura: la meva mare és molt anti-ETA i antinacionalista, però té una amiga amb una filla a la presó i pensa que allò d’enviar els nois tan lluny no està bé. Aramburu tracta això i ho explica. Quan vaig llegir la novel·la el pensament va ser: ‘per fi!’”.

Aquest esperit ambiciós, de fer una presentació global dels fets, incloent diversos punts de vista, pot conduir, segons els crítics, al fet que lectors de diferents sensibilitats, sobretot fora del País Basc, tinguen la percepció que són davant un relat totalitzador i explicatiu. Aquest podria ser també un dels motius de l’èxit.  El fet paradoxal és que, tot i els matisos, que n’hi ha, el constitucionalisme intel·lectual, en un espectre que aniria d’Iñaki Gabilondo a Fernando Savater, elogien sense embuts el llibre. I fins i tot dirigents del PP, començant pel mateix Mariano Rajoy, recomanen amb fruïció una novel·la en què, no ho oblidem, apareixen la tortura i la repressió dels aparells de l’Estat. I que contempla la qüestió de la reconciliació entre bascos amb un punt de bonisme que sempre ha estat criticat per la dreta constitucionalista. De fet, alguna ressenya de mitjans conservadors, com ara en la de Benito Pérez González en El Español, reprotxa durament aquest fons de reconciliació.

El còmput global, en aquest cas, és important per entendre tot allò. “Si la novel·la de Fernando Aramburu ha tingut tant d’èxit de vendes i crítica i ha causat tant d’impacte deu ser perquè alguna cosa ha fet bé però, sobretot, perquè  —atesa la interessada promoció i les crítiques laudatòries, moltes d’elles molt exagerades tant en allò literari com en allò polític— li ha vingut bé a l’establishment, especialment en l’anomenada batalla pel relat sobre la situació dramàtica que s’ha viscut al País Basc”, dictamina Ramón Zallo, catedràtic de comunicació audiovisual en la Universitat del País Basc. 

Imatge d'una manifestació d'Elkarri

Aquest professor universitari reprotxa a Aramburu, qui viu a Alemanya des del 1985, haver viscut el conflicte des de la distància i donar una visió  parcial i maniquea de la societat basca presentant “un país irrecognoscible que s’assembla, en els comportaments col·lectius, més a la Sicília de la màfia i l’omertà que a la societat basca permanentment mobilitzada des de 1978 protestant pels excessos d’un i altre costat”. Zallo retreu que, a més de l’abertzalisme i les víctimes, “es fa desaparèixer de l’escenari el principal protagonista que sempre ha estat la immensa majoria de la societat basca: les bases votants del PNB, la capacitat reactiva del socialisme guipuscoà, fenòmens com Elkarri o Gesto por la Paz i la seua mobilització constant”. 

Personatges caricaturescos

El catedràtic admet que les espirals de silenci i la por existiren, però també apunta que es deixen fora de Patria els elements abertzales contraris a la violència, la qual cosa no és exacta: el personatge de Gorka, el fill petit de Joxian i Miren, un xicot llegit i creatiu que s’acaba distanciant de la bogeria, n’és l’exemple. Però aquesta diferència intel·lectual amb el germà gran que acaba fent atemptats, Xose Mari, bàsic i primari, també ha estat molt qüestionada. Com ara la granítica duresa matriarcal del personatge de Miren, inflexible defensora del fill que, de lectora de les revistes del cor, acaba convertida en una activista abertzale. Els personatges més durs, fet i fet, són pintats com els més ignorants, una qüestió que, segons alguns crítics, desdibuixa i fa parcial la fotografia social de l’època i el perfil sociològic d’ETA i l’abertzalisme. Com també seria maniqueu el dibuix que es fa del paper de l’Església a través del rector del poble que hi apareix, Don Serapio, presentat com un dels promotors, per acció i omissió, del mantell de silenci sobre les víctimes.

Altrament, Patria concedeix l’oportunitat a aquests personatges de canviar la seua mentalitat, però no sembla que al llibre siguen importants moments clau com l’assassinat de Miguel Ángel Blanco —citat molt de passada—, sinó que tot respon a una evolució personal que alguns crítics consideren poc versemblant. Una altra lectura de Patria és que Xose Mari, l’etarra protagonista, va canviant per la pressió de les víctimes amb les quals compartia amistat —el personatge d’Arantxa—, però sobretot perquè els anys a la presó, l’aïllament, la sensació d’haver-se perdut el millor de la vida, van minant la seua moral, monolítica en origen. O, el que és el mateix: la política de dispersió de presos hauria donat el seu fruit. I les tortures i els maltractaments patits serien conseqüència dels actes, no una responsabilitat directa de l’Estat. Això darrer també ha estat molt qüestionat, sobretot des del País Basc.

Lliçons catalanes?

Una derivada interessant és que l’èxit arrabassador de Patria ha estat la coincidència amb el conflicte entre Espanya i Catalunya. En gairebé totes les entrevistes concedides per Aramburu hi ha un moment català en el qual se li pregunta de manera molt intencionada per aquesta qüestió, per establir-hi possibles lligams i lliçons. Amb més o menys èmfasi, segons el moment, l’autor critica que s’estiga fomentant “el menyspreu a l’altre, l’odi a Espanya”. També va dir en algun moment que el conflicte a Catalunya podria derivar en “un desastre social”. “Una tragèdia col·lectiva”, va dir. En qualsevol cas, Aramburu s’ha mostrat renuent a fer el paral·lelisme definitiu entre País Basc i Catalunya que tant agrada a alguns mitjans: “No hi ha dubte que és més fàcil recompondre els llaços socials allà on no va haver-hi terror ni violència”.

“No tenen res a veure una realitat i l’altra, perquè falta l’element clau, que és el terrorisme”, intervé Sucunza. I conclou: “Em sembla horrorós que s’hagi fet la comparació. A Catalunya es pot discutir, però ningú et diu assassí perquè hages anat a una manifestació independentista. La fractura social no pot ser la mateixa perquè no hi ha morts. L’únic paral·lelisme que veig és que hi ha presos lluny de casa”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.