La història és tossuda amb aquells que volen separar, permanentment, l’esport i la política. La decisió salomònica del comitè executiu de la FIFA, encara no votada però sí publicada, de donar el Mundial 2030 a la candidatura ibèrica, però amb una obertura a Sud-Amèrica en honor al de 1930, torna a evidenciar que aquestes decisions no estan basades, exclusivament, en criteris esportius. La concessió del Mundial de futbol, que competeix cada 4 anys amb els Jocs Olímpics per esdevenir l’esdeveniment esportiu més important del planeta, és quelcom que ve determinat pel joc d’interessos i poder dels actors participants de la geopolítica econòmica del futbol. Només cal veure els quatre capítols del documental de Netflix FIFA Uncovered (2022) per poder-ho explicar d’una manera entenedora al gran públic.
Joao Havelange, president de 1974 a 1998, va convertir la FIFA en una maquina de fer diners, en una organització que va esdevenir una empresa i va entendre el poder que tenia la publicitat per a poder dotar-se econòmicament i regar els seus socis. Joseph Blatter, format a l’ombra d’Havelange, va consolidar les relacions de poder entre socis estratègics i va posicionar l’organització com un actor polític de primer nivell en la geopolítica global. Tot això, amb els clarobscurs pertinents que han permès publicar fantàstics treballs de periodisme d’investigació, sobretot a nivell anglosaxó, que destapen les misèries de l’organització. Gianni Infantino és un continuador, algú que fotografiant-se entremig de l’Emir de Qatar i el totpoderós Mohamed Bin Salman d’Aràbia Saudita va deixar clar que les coses no canviaran, malgrat la puríssima feina de Heidi Blake i Jonathan Calvert per destapar la compra del Mundial de Qatar a The Ugli Game (2015).
Després de Qatar, la FIFA farà content el gran perdedor del 2010, els Estats Units, i finalment acabarà amb un all in el 2030. Que ningú s’empipi i tothom estigui content. Com ja s’ha publicat, un Mundial de futbol serà una oportunitat d’or per repartir diners urbi et orbi i, a curt termini, millorar infraestructures esportives que han quedat desfasades en una època, la societat digital, que els estadis han de complir tres requisits bàsics: smart, sostenibles i business approach. Els beneficis econòmics que es deriven del període de preparació d’un mundial, com qualsevol altre mega-esdeveniment esportiu, son reals. Però, no així el benefici posterior, si més no a llarg termini; si no, viatgin al Brasil o a Sud Àfrica. Qui pot garantir que les inversions del Mundial 2030 acabaran millorant la nostra economia i fomentant una millor cohesió social? Els estudis científics no es posen d’acord en aquesta qüestió: les projeccions més optimistes de les consultores big-4 acaben topant amb posicionaments més crítics a l’acadèmia.
El professor de sociologia de l’esport David L. Andrews va publicar l’any 2019 un llibre preciós titulat Making Sport Great Again. The Uber-Sport Assemblage, Neoliberalism, and the Trump Conjuncture. Es tracta d’una reflexió científica, feta des de la perspectiva crítica, sobre les relacions polítiques entre esport i el trumpisme als Estats Units en el marc d’una econòmica neoliberal. S’estarà d’acord o no amb el concepte “neoliberal” o amb el plantejament marxista de base d’aquest sociòleg, però no poc evitar plantejar el dubte que se li genera en parlar dels partneriats público-privats que als Estats Units han contribuït a edificar centenars d’estadis on juguen franquícies de les grans lligues. Aquest és: les ciutats, que han fet grans inversions en infraestructures esportives per millorar el seu posicionament de marca, s’han bifurcat entre zones comercial que han acabat desenvolupant-se per iniciativa privada –i s’han gentrificat– i d’altres d’abandonament públic i desinversió. A més a més, hi podríem afegir una segona consideració: seguint el concepte de “mallpark” (la combinació de les paraules angleses ballpark, shopping mall i theme park) que encunya el professor Michael T. Friedman en un llibre recent titulat Mallparks. Baseball stadiums and the culture of consumption (2023), els estadis actuals perden la seva idiosincràsia particular, el seu valor històric com a projecte arquitectònic, per inserir-se en aquesta ciutat dual com un espai exclusivament focalitzat en el consum.
Conseqüentment, el plantejament de la FIFA com a organització comercial que governa el futbol mundial xoca directament amb el romanticisme de l’esport, el seu arrelament cultural i simbòlic, i els seus valors de base. Però, el negoci que actualment genera el futbol professional –prop de cinc mil milions de persones van interactuar amb el Mundial de Qatar i van seguir el torneig per alguna de les plataformes o dispositius de tot l’univers virtual– fa gairebé impossible poder-lo valorar prescindint de la lògica econòmica i geopolítica. El futbol professional és element constitutiu de les relacions entre governs i entre empreses, és actor i actiu de la diplomàcia a nivell global. Si no, per què jugar un Mundial a tres continents en plena crisi climàtica? Per tant, davant de les xifres només ens queda ser conscients que aquetes queden molt bé escrites en un paper, que la premsa amiga ja usarà en benefici propi. Però, la complexitat social és avui tant gran que és impossible donar per fet que acollir un Mundial significa una benedicció caiguda del cel. Més aviat, la FIFA i els seus agents es mouen millor per l’infern.