El problema de ser la sèrie revelació a la primera temporada és que és difícil, després, estar a l’alçada. La sensació que tinc amb Only Murders in the Building és que, encara que continua sent una sèrie prou entretinguda (i això ja és suficient per recomanar-la), la temporada bona va ser la de debut. Va ser quan la sèrie va presentar una idea fresca, la va executar de forma creativa i tenia al capdavant a un trio de protagonistes que funcionava. Però ja aleshores s’intuïa la dificultat de continuar amb la sèrie i que no esdevingués repetitiva. Al capdavall, la premissa inicial era fer una paròdia del món dels pòdcast de crims, triant com a protagonistes a uns aficionats al gènere que decideixen fer el seu propi pòdcast quan es produeix un assassinat al seu edifici. Una premissa que es resumia en el títol de la sèrie i que portava a les següents temporades a generar nous casos en el mateix edifici. Quantes vegades pots tornar a fer el mateix i mantenir-te fresc? Sembla que els responsables de la sèrie, Steve Martin i John Hoffman, ja es veien a venir el problema i potser per això van preparar el terreny per fer que la sèrie pogués esdevenir una paròdia d’altres formes narratives. El mateix Steve Martin interpreta a un actor de televisió que pot servir per riure’s del món de les sèries, i el personatge de Martin Short, un director de teatre, permet fer el mateix amb Broadway.
A la tercera temporada han tirat definitivament per aquesta direcció, oblidant una mica el món dels pòdcasts, i fent que el nou assassinat estigués relacionat amb un teatre (han hagut de forçar la situació per fer que el crim acabés passant a l’edifici principal de la sèrie). Així han pogut barrejar la resolució del crim amb la preparació de l’espectacle, que ha comptat amb temes musicals propis i el talent d’intèrprets com Meryl Streep. De vegades ha fet la sensació que tot plegat era més una broma interna, on Steve Martin i Martin Short s’ho passaven especialment bé, que no pas una comèdia pensada per al públic natural de la sèrie (que, recordem, neix com un comentari sobre la passió pels crims que han despertat els true crime). La part positiva és que el fet que Steve Martin i Martin Short s’ho passin bé fent un paper vol dir que tu també t’ho passes bé. La seva química continua sent el punt fort de la sèrie i hi ha una energia juganera en les escenes que comparteixen. Per contra, Selena Gómez ha estat més robòtica que mai i el fet que hagi tingut poques escenes amb ells (ella feia habitualment de contrapunt dels dos) evidencia que l’actriu no acaba d’encaixar en el to còmic que proposa la sèrie.
El fet que tot plegat ho hagi estat un joc ha anat en detriment de certs aspectes del guió, com la trama criminal, que ha avançat de forma massa evident per pistes falses i ha tingut una resolució poc original, o els finals d’episodi, on han fet cliffhangers que després s’han solucionat de forma poc curosa (o directament no els han solucionat, com si la setmana d’espera entre un episodi o el següent fes que l’audiència no pogués recordar com havia acabat). Les trames amoroses dels protagonistes tampoc no han funcionat, llastades per una manca de connexió en els tres casos i també perquè és evident que la sèrie no vol emparellar els personatges i arriscar així trencar la dinàmica creada. Tant pel que fa al crim com a les relacions personals hi ha una sensació de repetició que a cada temporada s’anirà fent més gran i que no poden tapar els moments divertits ni els diàlegs enginyosos. Que a la tercera temporada la sèrie ja hagi necessitat un revulsiu en forma de musical evidencia un desgast sorprenentment prematur.
Only Murders in the Building
Creadors: Steve Martin i John Hoffman
Repartiment: Steve Martin, Martin Short i Selena Gómez
Temporades: 3
Plataforma: Disney+