John Irving sempre aboca en els seus llibres alguns apunts biogràfics. Al monumental L’últim telecadira (Edicions 62) sembla que hi ha vessat moltes de les seues preferències artístiques, sobretot les literàries i cinematogràfiques. Al llibre, el protagonista estarà marcat, des d’infant, per dos llibres, Moby Dick i Grans esperances, dues obres dels autors que el mateix Irving defensa com els seus models d’escriptura: Herman Melville i Charles Dickens. I així ho reconeixia fa poc en roda de premsa l’autor de Les normes de la casa de la sidra.
Pel que fa a la seua filmografia preferida, els protagonistes de L’últim telecadira visiten sovint el cinema i opinen sobre les pel·lícules: “Recordo que vaig veure Cantant sota la pluja amb la mare, sobretot perquè tinc present que va dir que li hauria agradat ensenyar a esquiar a la Debbie Reynolds”.
El protagonista-narrador, que tenia uns deu anys el 1950, també recorda haver anat a veure “altres musicals els anys 1950 i 1960, però no recordo amb qui. Brigadoon, Carousel, Oklahoma!”. Amb la seva mare, no, perquè no li anaven els musicals. “La mare era fan de Hitchcock. Li encantaven les pel·lícules de l’oest i les de guerra, també. (...) Mentre la iaia i les ties miraven The Glen Miller Story i The Benny Goodman Story, la mare i jo vèiem (i ens encantava) Sol davant del perill, Stalag 17, The bridges at Toko-Ri, Centaures del desert i El pont del riu Kwai”.
“No ens van agradar gens La túnica sagrada i Els deu manaments. (Vam coincidir que l’època bíblica era massa previsible.) Ens agradava molt la Marilyn Monroe. Ens vam agafar de mans amb Bus stop i Ningú no és perfecte. Tots dos defensàvem l’actuació cantant de la Marilyn a Riu sense retorn. ‘Sense alè, ella és així!’, va declarar la mare. La mort de la Marilyn ens va colpir força més que la de James Dean“.