La singularitat de Navarra dins l’Estat espanyol s’evidencia en diversos detalls. El seu règim fiscal, les seues institucions històriques, les peculiaritats lingüístiques i el seu sistema de partits propi fan de la comunitat foral una excepcionalitat dins del context estatal.
Una d’aquestes singularitats és l’existència d’Unió del Poble Navarrès (UPN), el partit de la dreta tradicional navarresa que hi ha tingut la presidència durant vint-i-cinc anys —sense comptar el temps que ha pogut governar en coalició. L’etapa de domini més clara va transcórrer entre 1996 i 2015, i a diferència d’altres territoris, en què el canvi de cicle imposat pel 15M i pel desgast d’una dreta espanyola esquitxada per la corrupció s’ha pogut revertir, a Navarra no ha estat el cas. La majoria progressista s’imposa i UPN, tot i continuar sent la força més votada, està molt lluny del poder que va arribar a acumular.
UPN viu, per tant, una crisi inèdita. La seua fundació el 1979 no va anar acompanyada de l’èxit electoral en les primeres eleccions navarreses. UCD, que tendia a aglutinar el centredreta arreu de l’Estat, també es va saber fer forta a Navarra, tot i que UPN va ser la tercera força més votada en aquell moment i esdevindria la segona, només per darrere dels socialistes, quatre anys més tard. En 1991 assolirien la presidència foral per primera vegada amb l’històric Juan Cruz Alli, un advocat considerat per molts com l’ànima pragmàtica i plural que UPN mai no ha sabut —segurament perquè no ha volgut— recuperar.
Juan Cruz Alli, perfectament identificat amb la dreta navarresa, considerava que la manera de fer d’UPN el partit hegemònic era conduir-lo cap a posicions centristes i d’entesa amb el nacionalisme basc, un vincle que els seus successors al partit sempre han mirat de dinamitar, quan no de criminalitzar. Partidari, també, de la negociació amb ETA quan l’organització desenvolupava més activitat, el seu lideratge va ser qüestionat per part de la cúpula d’UPN fins que el 1995 Alli va deixar la formació i en va fundar una d’efímera, Convergència de Demòcrates de Navarra (CDN), un nom que esdevenia una clara declaració d’intencions enmig de l’etapa més fructífera del pujolisme.
El CDN va poder governar amb els socialistes després de les eleccions de 1995, però un cas de corrupció va desembocar en la dimissió del president socialista, Javier Otano, i el CDN i UPN es van retrobar per a governar conjuntament. El regionalista Miguel Sanz seria investit president de Navarra el 1996, càrrec que perpetuaria fins al 2011 i des del qual Sanz es convertiria en un dels dirigents polítics més hostils contra el basquisme a Navarra.
Aquesta hostilitat ha contagiat el seu partit fins a l’actualitat. UPN, que tant des del govern com des de l’oposició s’ha mostrat clarament contrària a qualsevol tipus de relació particular amb Euskadi i que ha treballat de manera ben intensa contra la promoció de l’èuscar a Navarra, ha forçat tant aquest perfil que ha perdut la centralitat. La bonança econòmica de finals del segle passat i principis de l’actual, acompanyada de la lluita contra ETA —que va arribar a assassinar càrrecs del partit regionalista navarrès— van facilitar la governabilitat a UPN i la seua centralitat política.
Ara, sense ETA i sense esplendor econòmica, UPN ha perdut el relat i no ha sigut capaç de reinventar-se. Com a mínim així ho pensen molts a Navarra, on constaten que si el partit manté l’alcaldia de Pamplona és perquè els socialistes no s’han atrevit a donar l’alcaldia a EH Bildu, la segona força més votada en una ciutat en què UPN governa en minoria, tot i comptar amb el suport dels regidors del PP. Els regionalistes mantenen l’hegemonia al sud del territori foral, la zona més castellanitzada i rural, que tradicionalment ha donat suport a la dreta espanyola, però es troben superats per la dinàmica política actual.
Els debats interns
Només cal observar les últimes campanyes electorals d’UPN per a constatar-ne la desorientació. A Navarra es presenten com el partit anti ETA una dècada després de la desaparició d’aquesta organització. Les seues enteses amb els socialistes navarresos els últims anys no han sigut aprofitades per a transmetre voluntat de diàleg, sinó que el PSOE ha continuat sent assenyalat pels regionalistes per presumpta complicitat amb l’independentisme i amb ETA. Aquest entestament va obrir la porta a noves forces polítiques, que van oferir alternatives a la paràlisi navarresa. El partit que més ha contribuït a trencar aquesta dinàmica és Geroa Bai, una coalició de partits entre els quals hi ha el Partit Nacionalista Basc que va assolir la presidència foral el 2015 amb Uxue Barkos i que governa des de llavors amb els socialistes, que n’ostenten la presidència des del 2019 amb María Chivite.
Geroa Bai, que es va estrenar el 2004 amb la candidatura de Nafarroa Bai al Congrés, liderada també per Barkos, se situa en l’espai socialdemòcrata, aposta pel federalisme, per les relacions amb Euskadi i per connectar amb les lluites socials com la del feminisme o la de l’ecologisme, de les quals UPN ha quedat totalment desvinculada per voluntat pròpia. Militants d’UPN, per canals extraoficials i sempre en privat, han apostat perquè els regionalistes s’aproximen a terrenys com el de Geroa o al PSN-PSOE, amb els quals van arribar a governar. En canvi, la inèrcia dels últims anys sembla consolidada al si d’UPN, incapaç d’eixamplar el seu abast i segrestat per un relat que el va fer figurar a la foto de Colón del 2019 —quan la dreta es va manifestar contra la gestió de Pedro Sánchez en el conflicte de Catalunya— i que ha impedit que UPN explore el seu posicionament envers la investidura del president espanyol, tal com sí que han fet altres partits regionalistes com Coalició Canària, clarament més transversal que els navarresos.
En canvi, un episodi ben recordat va arribar a fer pensar que UPN podia canviar aquesta dinàmica d’estancament. Es tracta del suport dels navarresos a la reforma laboral de Yolanda Díaz, que va ser aprovada pel vot equivocat del diputat del PP Alberto Casero i que hauria d’haver comptat amb majoria parlamentària gràcies als vots dels dos diputats d’UPN. El líder del partit des del 2015, Javier Esparza, mai no ha explicat en què va consistir la seua reunió amb el ministre espanyol de la Presidència, Félix Bolaños, i amb el secretari d’Organització del PSOE, el navarrès Santos Cerdán, però tot fa pensar que els tres van acordar una aproximació entre els regionalistes navarresos i els socialistes espanyols a partir dels vots d’UPN favorables a la reforma i que havia de tindre alguna conseqüència política i institucional en el futur.
En canvi, els diputats regionalistes Sergio Sayas i Carlos García Adanero, ambdós amb trajectòries ben llargues al si d’UPN, es van rebel·lar contra el partit, van votar contra la reforma laboral i van fer el salt al PP, un partit que tradicionalment no ha actuat a Navarra i que ha cedit l’espai del centredreta espanyol a UPN en la seua totalitat. Aquell gir va desembocar en un nou enfrontament entre UPN i PP, que mantenen una relació històrica no exempta de trencaments. L’últim va ser el d’aquest 2023, quan no van concórrer junts a cap de les conteses electorals, i UPN, a Navarra, va ser la quarta força més votada el 23 de juliol per darrere de PSOE, EH Bildu i PP. Els votants regionalistes navarresos, per tant, van confiar més en un partit centralista, el PP, que en la seua formació tradicional.
Quatre anys abans, UPN havia pactat la coalició Navarra Suma amb Ciutadans, un partit que sempre s’havia mostrat contrari al règim foral navarrès i que vivia tal moment de plenitud que semblava que podia fer el sorpasso al PP. Aquest últim partit, aleshores liderat per Pablo Casado, es va incorporar sense cap entusiasme a un acord al qual no havia estat convidat inicialment. Va ser el preludi de l’últim trencament entre ambdues formacions, que s’ha vist ben reflectit en aquest cicle electoral amb divisions de candidatures i amb militants que han passat d’un partit a l’altre.
Mentrestant, les diferents ànimes d’UPN debaten sobre com relacionar-se amb la resta de la dreta espanyola, conscients que la defensa de la foralitat és el seu principal valor i temorosos que el PP puga fagocitar la formació regionalista, una possibilitat que sempre ha planat, però que el PP ha frenat fins que ara l’ha vist viable. L’aproximació a altres partits com el socialista o com Geroa Bai sembla del tot impossible per la inèrcia ideològica del partit, malgrat la constatació del fracàs continuat des del 2015.
L’any vinent, UPN celebrarà un nou congrés per a triar un nou equip dirigent que haurà de resoldre totes aquestes qüestions. De moment, el regionalisme navarrès, històric aliat de la dreta espanyola i clar protagonista de la política navarresa fins al 2015, viu l’hora més crítica i no és capaç de veure la llum al final del túnel.