La nova biblioteca pública oberta a Barcelona, instal·lada al barri de les Corts, porta el nom de Montserrat Abelló, poeta i traductora nascuda a Tarragona ara fa cent anys, exactament el dia 1 de febrer de 1918. La biblioteca dignifica el nom d’una poetessa, diu la nota oficial, que va saber reflectir la seva condició de dona i l’experiència de la guerra i l’exili.
La trajectòria biogràfica de Montserrat Abelló revela, con s’ha dit, una de les figures més humanes i més coratjoses de les lletres catalanes dels darrers cinquanta anys. D’una poetessa que era molt gran quan es va morir, ara fa quatre anys, però que va ser precisament quan havia envellit que va assolir prestigi, reconeixement i popularitat. Així, a partir del 2003, quan ja havia fet els vuitanta anys, va obtenir els premis Crítica Serra d’Or, Lletra d’Or; Cavall Verd-Josep M. Llompart; Cadaqués a Quima Jaume; Cavall Verd-Rafael Jaume de traducció poètica; Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana; el d’Honor de les Lletres Catalanes i el Nacional de Cultura.
I ara, quatre anys després de la seva mort, encara la sentim entre nosaltres, encara l’anem descobrint i redescobrint. El volum que aplega la seva poesia, Al cor de les paraules. Obra poètica, 1963-2002, publicat per Proa el 2002, es troba a les principals llibreries, reeditat en dues ocasions. I encara la sentim entre nosaltres, ben viva, gràcies a les seves memòries, vigents també editorialment, publicades un any després de la seva mort: El miracle és viure. Vivències. Ara Llibres. Barcelona, 2015.
I la sentim ben viva, quan llegim la seva poesia, perquè sempre hi hem vist l’autora i la persona, sense manipulacions artificioses de cap mena. Ja ho diu Oriol Izquierdo en el pròleg de la seva obra poètica completa: “No ens trobem davant d’una persona que vessi lirisme formal o temàtic. La poesia de Montserrat Abelló troba en la subtilitat, en la delicadesa, en la proximitat, les arrels més riques. És una poesia sentida.”
La tenim ben a prop nostre com la tenia Marta Pessarrodona quan va prologar el recull del 1981, Vida diària/Paraules no dites (1981): “El que importa és tenir-la avui a l’abast, llegir la seva poesia despullada de tota retòrica, tan senzilla i complexa com ho és la vida”. És aquesta aparent senzillesa –hi coincideix Lluïsa Julià- la que defineix una poètica molt moderna, “ara esdevinguda clàssica del segle XX”.
És una poesia, tal com la va descriure l’autora mateixa, “que neix de la paraula en si, nua, sense embuts ni artificis amb el seu significat profund eixit del seu so i de la seva forma, independent de mètrica i rima, és a dir, de la necessitat de l’existència gairebé física de cada paraula en el poema que fa que hi sigui imprescindible per expressar, seguint l’impuls interior que ens mou a escriure, aquella veritat immanent que ens crema a les mans i que sols quedarà plasmada del tot en dir el poema en veu alta.”
És una poesia que segueix el mestratge de l’autora més estimada i llegida per Montserrat Abelló, Sylvia Plath: “Fer -continua- com diu Sylvia Plath en els seus diaris, «poemes molt físics on els “mons” prenguin cos en les meves paraules sense elucubracions ni fals enginy, dir-les sempre en veu alta, fer-les irrefutables». En resum, crec que la meva poesia neix d’aquesta veritat intrínseca que cerquem en els nostres «mons» sense enganys ni artificis i es plasma en el so i el significat de cada paraula del poema, com ho expresso en el poema «No mitiga la puresa del capvespre»”.
Poesia i vida hi són indestriables, en Montserrat Abelló: “Resumint podria dir, com dic en un dels poemes, que escric perquè estimo la vida i, així, la faig meva moltes vegades”, va confessar.
Ricard Torrents ho comentaria amb aquests termes: “Montserrat Abelló escriu per fer-se «seva» la vida. A les convulsions, a les èpoques crucials que la història li ha fet viure, no hi respon amb grandiloqüència ni amb esgarips, sinó amb els «petits poemes» de la Vida diària.”, el seu primer llibre, publicat el 1963. “Però no ens confonguem”, adverteix Torrents, “aquests «petits» poemes no empetiteixen la vida diària. No és la vida quotidiana com a sinònim de vida anodina, sense grandesa, insubstancial. El llibre Vida diària és tot un programa d’entrada en una nova vida, la de la poesia i de l’activisme.”
Joan Oliver, en el pròleg a Vida diària, ja va indicar que el tret principal de la poesia de l’autora era la seva “travada unitat”, atès que tots els poemes estan relacionats amb la vida quotidiana del títol: “L’anècdota de la ‘vida diària’ els serveix de fons, com una música sorda que res ni ningú no sabria ofegar”.
Maria-Mercè Marçal ho expressaria d’aquesta manera: “Vida diària suggereix un tipus de poesia a mig camí de la crònica i de la confessió referida a una quotidianitat que se sap ben personal però també comuna –solitàriament comuna, com ho és la de les moltes dones portes endins d ela casa- i que intenta d’ésser comunicada, compartida, a través del poema”.
No és una vida quotidiana vulgar o previsible. Té el seu misteri. Ho va saber veure molt bé Maria Àngels Anglada: “La poesia de Montserrat Abelló, arrelada a la vida quotidiana, viva com la flama, té, però, a costat d’un gran de misteri que es deixa penetrar, la transparència i la fluïdesa de l’aigua neta de les muntanyes”.
El pas de la vida global, més o menys exterioritzada, vers una vida interior literaturitzada per mitjà del llenguatge poètic ha estat progressiu, ha constatat Vinyet Panyella. El primer títol, Vida diària (1963), prologat a la primera edició per Joan Oliver, presenta un ressò de crònica, de report del que és la vida d'una dona. Aquest caràcter es manté al poemari Vida diària. Paraules no dites (1981), editat per La Sal, una editorial de literatura de dones que ha estat capdavantera i iniciadora de tota una presa de consciència, literària i personal, i que ha marcat la història literària del nostre país amb una empremta necessària i indefugible, i no sempre reconeguda.
Aquest segon poemari, amb una introducció de Marta Pessarrodona, ha significat, segueix Panyella, el punt de partida definitiu i cíclicament continuat de la seva obra poètica: El blat del temps (1986), amb uns mots introductoris de Maria Àngels Anglada; Foc a les mans (1990), prologat per Maria-Mercè Marçal; Cares a la finestra (1995), una plaquette especialment corprenedora per la seva brevetat, indirectament proporcional a la força i la intensitat poètica, i, el per ara darrer volum, L'arrel de l'aigua (1995), són els títols que avalen una obra poètica d'introspecció constant, de voluntat de constatació, en pell i en paraula pròpies, dels batecs de la vida malgrat el pas del temps, que en el cas de Montserrat Abelló equival a dir: malgrat el desgast de la vida mateixa.
Tot i que no es pugui descriure en poques ratlles una poètica desenvolupada al llarg de quaranta anys, Lluïsa Julià hi veu dos aspectes que li semblen centrals en la seva obra. En primer terme, el punt de partida: la poesia aflora per necessitat imperiosa quan té quaranta-cinc anys, lligada al sentiment de ser dona, i a la necessitat de parlar de les coses que l'envolten des de la seva perspectiva personal i, alhora, compartida amb tantes altres veus anònimes. Això comporta una solidaritat, un nosaltres, que més tard ha compartit amb injustícies humanes, amb el terror de la guerra i les seves víctimes, que és l'evolució lògica d'aquell realisme social.
I en segon lloc, la seva poètica és fruit d'una rebel·lió personal que transcendeix tant la quotidianitat com el buit existencial; és en aquesta pulsió d'afirmació de la vida on les paraules adquireixen el seu pes, la seva força. Lluïsa Julià invoca aquí un “mots valuosos” de Maria Àngels Anglada, segons la qual Montserrat Abelló té una llengua que esdevé, realment, la pell del pensament i de l'emoció.
La traductora
Per a Ricard Torrents, la unitat de la seva obra original es fa extensible a la seva obra traduïda, una unitat que elimina les distincions entre escriure poesia en català i en anglès. L’obra traductora de Montserrat Abelló no és extrínseca, superposada o juxtaposada a l’obra poètica, considera Torrents. Forma part de la seva obra d’escriptora com un tot. Poesia directa i poesia de traducció són en ella una sola poesia. La unitat de la poesia per damunt de les llengües, la supressió de la dualitat de poesia original i poesia traduïda, troba plena justificació en la poeta traductora Montserrat Abelló. Per això ha traduït a l’anglès, que domina des de la infantesa com una segona primera llengua, poetes i narradors com Salvador Espriu i Mercè Rodoreda, i poetes contemporànies com Maria Àngels Anglada, Margarida Ballester, Rosa Fabregat, Maria Mercè Marçal, Olga Xirinacs, Maria Oleart.
Però en el que s’ha distingit aquesta poeta traductora és, continua Torrents, en l’escriptura en català de la poesia escrita en anglès per dones poetes del segle XX. No sols va ser la primera a fer conèixer en català Sylvia Plath i Adrienne Rich, sinó que és autora d’un dels reculls més rellevants de poesia escrita en anglès per dones contemporànies. El volum Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, 1993, constitueix l’obra que per ella sola eleva Montserrat Abelló als primers llocs de la producció de poesia del nostre temps. És més que una antologia, més que un recull de poemes confegit amb compromisos per acontentar tothom. És un llibre reivindicatiu, no tan sols perquè les vint dones poetes són poc conegudes, sinó perquè «en un país com el nostre —diu— la poesia de dones sempre ha estat mirada com una poesia menor. Per això hi vull transmetre una sensació de força», que va des de poemes com «Lesbos» de Sylvia Plath a d’altres d’èpics com «Elvira Shatavey» d’Adrienne Rich, eròtics com «Cançó d’amor del matí», de Marge Piercey, patètics com «Per a un fill nascut mort», d’Elisabeth Jengings, poemes relacionats amb el món específic de la dona com «Dona embarassada», de Penelope Shuttle, o poemes esqueixats com «El silenci», d’Anne Sexton.
Al recull Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX, vint veus de dona passen per la veu única de Montserrat Abelló. Per això –conclou Torrents- en resulta un llibre unitari, perquè és nascut del centre de la poesia viscuda: un cop més la unitat.
A la tertúlia de l'Ateneu, Teresa Pàmies va preguntar un dia a Montserrat Abelló si traduint la Plath no li havia encomanat la seva desesperança. La resposta a la pregunta la va contestar Montserrat Abelló en declaracions sobre el premi que li ha estat concedit, recordaria l’autora de Testament aPraga: “Sylvia Plath i Adriana Rich no m'han influït, perquè des del primer moment vaig fugir dels cànons. Escrivia seguint el meu instint i sempre em sentia indecisa. Sylvia Plath i Adriana Rich em van fer sentir més segura”.
Se sentia segura, comentaria Teresa Pàmies, perquè traduint a la seva llengua, hi posava consciència de pertinença a una cultura específica, convertint-la en l'eina de creació, acaronant-la, com escrigué l'enyorada Anglada en el pròleg d'El blat del temps: “Montserrat Abelló sembla, realment, que tingui els mots tan amanyagats que li canten els poemes sense cap esforç aparent”. La lúcida reflexió de l'empordanesa, que morí sense el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que mereixia, va concloure Teresa Pàmies, “defineix l'estil i la substància de l'obra de la nostra degana que, als seus 90 anys, encara té projectes i la voluntat de realitzar-los, seguint el seu instint i no sols en literatura.”