Les 50 efemèrides de 2018

100 anys de la Càtedra de Llengua i Literatura Valenciana a la Universitat de València

El 29 de gener de 1918, ara fa cent anys, s’iniciaven les classes de català a la Universitat de València. Publiquem aquest article de Josep Daniel Climent, publicat originalment al seu bloc. Aquesta és la prehistòria dels primers departaments de català a la Universitat de València.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Càtedra fou dirigida per Lluís Fullana i Mira, membre de l’orde franciscà, autor de diverses obres gramaticals i una de les persones de l’època que més havia treballat en l’estudi del català al País Valencià, com ho demostra la seua col·laboració des del 1902 en el Diccionari Català-Valencià-Balear, de mossèn Antoni M. Alcover, la participació en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906 o la publicació de l’Estudi sobre Filologia Valenciana (1912) o la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana (1915). 
 
La creació de la Càtedra
 
La iniciativa de la creació de la Càtedra va sorgir de Teodor Llorente Falcó, qui la va proposar, el 27 de juny de 1916, a la junta de govern del Centro de Cultura Valenciana, de la qual formava part. A més a més, en aquella reunió també s’aprovà demanar que la Universitat de València cedira un local on impartir les classes. En certa manera, la creació de la Càtedra era la conseqüència lògica de les activitats que havia dut a terme el Centro de Cultura Valenciana al voltant de la llengua des de la seua creació el 1915. De fet, fou també el mateix Llorente qui proposà que el Centro publicara la Gramàtica Valenciana de Fullana, basada en les Normes ortogràfiques de 1914, aprovades en solitari per Lo Rat Penat, sense comptar amb el necessari consens i participació de cap altra entitat ni institució, i que tingué amb una escassa acceptació per part dels escriptors o publicacions periòdiques valencianes.
 
Una vegada aprovades les normes i publicada la gramàtica, el que calia era la difusió d’aquesta proposta gramatical i, evidentment, la creació d’una Càtedra i l’elecció d’un escenari com la Universitat de València conferiria un excel·lent prestigi i autoritat acadèmica tant a l’autor com a les seues teories.

Tanmateix, però, la tasca no fou gens fàcil. A partir del juny de 1916 s’inicià una peregrinació de la proposta pels diferents estaments universitaris i ministerials que semblava que no sabien ben bé què fer-ne. El rector de la Universitat, Rafael Pastor González, s’excusava dient que havia de ser la superioritat a Madrid la que havia de prendre la decisió, i que, per tant, allí és on s’havien d’adreçar. Fins i tot intervingué l’Ajuntament de València, que es dirigí al Ministeri d’Instrucció Pública amb la mateixa petició. Sembla, però, que la reacció va ser bastant lenta davant de la proposta que venia de València, tot i que anteriorment s’havia concedit una càtedra de llengua catalana a Barcelona. El ben cert és que, al llarg de tot el 1917, tant José Martínez Aloy com Teodor Llorente portaren a terme una sèrie de gestions per tal d’accelerar la resolució de la proposta, però sembla que les autoritats competents únicament buscaven ajornar sine die la solució.

Finalment, davant la petició del Centro de Cultura, el Claustre de la facultat de Filosofia i Lletres aprovà el 10 de desembre de 1917 acceptar «por unanimidad informar favorablemente la nobilísima pretensión del Centro de Cultura Valenciana […] pone gustosa a disposición de ese centro el Aula número 7». 
 
L’inici de les classes
 
La inauguració de la Càtedra se celebrà «con la seriedad propia de los actos verdaderamente trascendentales», segons afirmava Las Provincias, el 29 de gener de 1918. Per part del Centro de Cultura Valenciana participaren el director degà, José Martínez Aloy, Teodor Llorente Falcó i Lluís Fullana i Mira. I per part de la Universitat, el Rector, Rafel Pastor González, el degà de Filosofia i Lletres, Pedro María López, així com nombrosos professors del claustre. A més dels agraïments i les paraules protocol·làries, cal destacar la intervenció de Martínez Aloy que remarcà la inexistència d’un ensenyament en valencià «no obstante haber sido por varios siglos el valenciano lengua oficial, y a pesar de ser actualmente idioma vivo y cultivar su literatura escritores eximios».
 
Tot seguit, «un concurso selecto de nuestra intelectualidad y juventud» van ocupar els bancs de l’aula i Lluís Fullana va impartir la primera lliçó que, com no podia ser d’altra manera, s’hi referia a «los orígenes de la lengua valenciana», i amb les seues explicacions va demostrar que «hay que buscarlos en el bajo latín, como se encuentran los de las demás lengua románicas».
 
Les classes, d’una hora, que s’impartien els dimarts i els dissabtes, van continuar amb una assistència regular d’unes vint a vint-i-cinc persones per sessió, fins al 7 de juny, que tingué lloc la clausura del curs. En l’acte de cloenda intervingueren, en nom dels deixebles, el baró d’Alcahalí, i en nom del Centro, el director degà Martínez Aloy. Per la seua banda, Teodor Llorente, en una crònica de Las Provincias, afirma que «va ser una sessió solemne, en la que’s refermà’l desig de redimir la llengua regional de la postració a què ha vingut després de molts sigles d’una fortíssima centralisació i d’un malaltís decahiment de l’esperit de nostre poble».
 
Els cursos posteriors
 
De cara al nou curs, la Universitat va crear l’Institut d’Idiomes, on s’impartirien classes de grec, llatí, àrab vulgar, alemany, anglès, francés, italià i, òbviament, de català. Els ensenyaments eren voluntaris, hi podien assistir un màxim de 10 alumnes per curs i l’alumnat havia de pagar una quantitat mòdica per al sosteniment d’aquests ensenyaments, llevat de les classes de català on l’assistència era lliure i gratuïta.
 
D’una forma o altra, el cas és que Lluís Fullana va impartir classes de català a la Universitat de forma continuada al llarg de quasi deu anys. Però, la realitat era que aquestes transcorrien sense tenir massa influència entre els autors valencians del moment que, de fet, ja havien girat l’esquena a les propostes gramaticals defensades pel franciscà, interessats com estaven a seguir les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans, de Pompeu Fabra, adaptades a la realitat valenciana, com havia passat amb Gramàtica Valenciana (1918) de Bernat Ortín o posteriorment amb l’obra de Lluís Revest La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu (1930).
 
Les classes de català a la Universitat van ser respectades durant la dictadura de Primo de Rivera fins al 1927, que van ser suprimides aprofitant la reorganització de l’Institut d’Idiomes, la qual cosa va provocar la protesta del Centro de Cultura, del periòdic Las Provincias o de la revista Taula de lletres valencianes, entre altres.
 
Posteriorment, el 1928, es va procedir a reorganitzar els cursos universitaris des del Ministeri d’Instrucció Pública, i es van crear els anomenats «cursos C», dedicats a la investigació i a monogràfics. A partir d’ací, la Facultat de Filosofia i Lletres demanarà a Lo Rat Penat i al Centro de Cultura Valenciana la designació de dues persones, que finalment serien Lluís Fullana i José Sanchis Sivera, per a ocupar-se dels cursos de llengua i d’història de València respectivament, mentre que el marqués de Lozoya s’encarregaria d’impartir un curs sobre art valencià.
 
El ben cert, però, és que Lluís Fullana no va tornar a ocupar la tribuna de la Universitat per la senzilla raó que, ni aquell mateix any ni els cursos 1929-30 i 1930-31, no es va matricular cap alumne en les seues classes. Aquest fet no evidenciava una manca d’interès, en general, per l’aprenentatge del català, sinó més exactament, d’un desinterès per les teories gramaticals que el pare Fullana ensenyava des de la seua càtedra.
 
Siga com siga, Lluís Fullana ben prompte abandonà València per residir a Madrid amb motiu del seu nomenament com a acadèmic de la Real Academia Española, en representació del català al País Valencià.
 
Amb posterioritat, el 1932, per a ocupar-se de l’estudi i ensenyament del català, la Universitat de València va crear el Seminari de Filologia Valenciana, dirigit pel jove universitari Manuel Sanchis Guarner, que aquell mateix any va signar les Normes de Castelló, d'inspiració fabriana i signades, entre molts més, també per Carles Salvador. Aquesta darrera normativa és la base de l'oficial que resta avui present en l'àmbit acadèmic de tot el territori lingüístic.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.